Autodefinides #172: Cristina Fernández Pintado

Paula Llorens ha triat Cristina Fernández Pintado, actriu, creadora, coreògrafa, ballarina, guionista i directora de cinema.

«He de reconèixer que, quan era menuda, era molt mentidera… Inventava històries, situacions que no havien ocorregut i les compartia amb la meua família com si hagueren passat realment. Òbviament, moltes d’elles eren impossibles, increïbles, però jo les defenia fins al final, amb totes les meues forces, fins a posar- me a plorar (de fet, la meua germana encara m’ho recorda)… El sentit d’este comportament, crec que, senzillament, era una necessitat creativa incontrolable, la necessitat d’inventar una altra realitat que, en eixe moment, potser, em semblava prou més interessant que la que estava vivint. Este huracà creatiu m’ha acompanyat al llarg dels anys. El dia que el vaig entendre i el vaig reconduir, va ser quan el vaig convertir en la meua forma de vida.

Vaig començar a estudiar dansa de molt menuda i, de seguida, vaig tindre clar que em volia dedicar a això; més tard vaig iniciar els estudis de Filosofia i Lletres, però jo volia fer Art Dramàtic, i el dia, lamentablement, no tenia tantes hores. Totes les vesprades havia d’estar al conservatori, i només em quedaven els matins, així que em vaig decidir i vaig fer el canvi.

Cristina Fernández Pintado

Quan em pregunten què triaria sempre em sorprèn! Triar? Per què? Jo vull crear i tinc la sort de tindre al meu abast ferramentes per a fer-lo com vulga o necessite en cada moment… Ho trie tot, només decidisc després quin és el llenguatge que empraré, segons el projecte. Cree a través de la interpretació, la coreografia, el guió o la direcció, i no tinc la intenció d’abandonar cap d’elles. Hiperactiva? Potser, no dic que no… Feliç de fer el que faig? Absolutament».

Què has aportat des de la dansa al teatre i a l’inrevés?

La dansa ha alimentat el meu treball al teatre, no només a nivell de disciplina, sinó també d’escolta, d’entendre l’espai d’una altra manera, més completa i més exacta, de conèixer el meu cos, de sentir el cos de l’altre, d’habitar els silencis d’una manera conscient, viva… La dansa m’ha alimentat de poètica… Diria que açò últim és una de les coses més importants.

Òbviament, també el teatre ha alimentat l’altre vessant, proveint-me de ferramentes per a enfrontar-me a determinats estats emocionals. M’ha oferit la capacitat de trobar objectius i conflictes que suposaven reptes en el moviment, i d’enriquir els espais d’abstracció. He tingut la sort de poder fer molts treballs, al llarg de la meua carrera, que m’han permès gaudir de les dues disciplines i que no haguera pogut desenvolupar d’una altra manera.

A més d’actriu, ballarina i coreògrafa, ets guionista i directora de cinema. D’on i com naix la teua relació amb l’art audiovisual?

La meua relació amb l’audiovisual, com a guionista i directora, va començar fa deu anys, quan vaig decidir escriure “Coses a fer abans de morir”. Va ser un procés especial, on la confiança i la desconfiança lluitaven els primers anys a dins meu, raó per la qual el guió es quedava moltes vegades damunt de la taula durant molt de temps (supose que el temps necessari perquè jo anara creixent, madurant, i amb mi, les meues capacitats i la història que volia contar). Fa quatre anys vaig decidir anar endavant i, poc a poc, es van donar les condicions perquè es materialitzara, afortunadament, i es convertira en la meua primera pel·lícula com a guionista i co-directora junt amb Miguel Llorens. Actualment, estem treballant en el meu segon llargmetratge; és a dir, que la cosa continua…

Coses a fer abans de morir (2020)

Quin personatge o obra t’agradaria representar i per què?

No en sabria dir… Hi ha molts personatges i obres que m’interessen, òbviament, però hi ha molts altres que encara no existeixen, que estan per escriure’s, i que coneixent els universos de moltes de les creadores i creadors que admire, segur que seran l’hòstia… Per això, crec que la meua resposta més sincera seria dir que qualsevol personatge que em supose un repte, que em descol·loque, que habitar-ho siga un procés interessant i irresistible…, perquè d’esta manera tot cobra sentit, independentment del resultat.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022