Autodefinides #171: Paula Llorens

Eva Zapico ha triat la dramaturga, directora d’escena i actriu Paula Llorens.

«Vaig nàixer fa 35 anys a un poble de la Costera, Canals, d’on vaig marxar als 17 per a estudiar Art Dramàtic a l’Escola de l’Actor de València. Durant els últims anys de l’ESO havia cursat l’optativa de teatre, i va ser en aquestes classes on per casualitat vaig provar per primera vegada la droga de l’art de Talia, i tots els meus esquemes es van trencar. Jo estava compaginant, per aquella època, el col·legi amb els meus estudis de piano al Conservatori de Carcaixent. I em debatia entre si volia ser pianista o mestra. Però, després de pujar-me a l’escenari en la representació de final de curs i per les recomanacions dels professors, ho vaig tenir clar: volia ser actriu. A aquella sensació d’eufòria sobre les taules s’unia el fet que, des de menuda, els meus pares m’havien portat molt al teatre. I m’apassionava tenir davant els meus ulls a persones de carn i ossos representat un trosset de vida allí, de manera única i irrepetible per a mi. Vaig convèncer els meus pares perquè m’apuntaren a tallers de teatre a València. I durant el Batxillerat, els dissabtes de matí m’agafava un tren i marxava a la capi a veure si allò era realment el que volia. I així va ser. Després de la Selectivitat, em vaig mudar a València a estudiar Interpretació i Filologia Hispànica (el pla B que tant tranquil·litza els papis). I no em va disgustar, perquè sempre m’havia agradat molt llegir. I una altra vegada, gairebé de manera casual i de nou animada per un mestre, vaig descobrir la meua segona passió teatral, la dramatúrgia. En aquells dies, ja havia començat a treballar com a actriu i escrivia de manera intuïtiva, aplicant els meus coneixements interpretatius. Fins que vaig sentir de nou la necessitat de formar-me i me’n vaig anar a Madrid a estudiar Dramatúrgia a la RESAD.

Paula Llorens

Quan em pregunten “a què em dedique?” solc contestar que soc una persona de teatre, o fins i tot, que soc addicta al teatre. Ja que aquest m’apassiona en tots els seus vessants: la interpretació, l’escriptura, la direcció, però també la seua lectura, ensenyament, estudi i, per descomptant, el seu visionat (soc una gran espectadora teatral). No seria capaç de triar o quedar-me sols en una d’aquestes professions, m’agraden totes i és molt enriquidor poder compaginar-les. Açò m’ha permés estar treballant d’actriu al Teatre Talia, al mateix temps que feia una ajudantia de direcció per a Maduixa Teatre i preparava l’adaptació teatral de Tirant per a l’IVC.

En 2018 vaig crear la meua pròpia companyia, Cactus Teatre, per tal de contar les històries que m’interessen, que em dolen, que necessite contar. El primer muntatge va ser l’adaptació de la novel·la de Josefina Aldecoa, Historia de una maestra, amb una voluntat clara d’apropar al públic la Història recent del nostre país, perquè considere que part d’aquesta ha estat injustament silenciada. El segon espectacle, L’abraçada dels cucs, pretén donar veu a un tema que també ha estat silenciat, un tema tabú: el suïcidi. Crec que eixe és el paper i la missió del teatre, arribar allà on no s’ha arribat i contar totes eixes històries que mereixen ser escoltades. Com en la vida, als meus textos, comèdia i tragèdia van de la mà. En paraules d’Albert Camus: “No hi ha sol sense ombra, i cal conèixer la nit”.

Quin fet va marcar que decidires dedicar part del teu vessant creatiu a l’escriptura dramàtica?

Sempre m’ha agradat escriure. Però escrivia un diari, contes, reflexions… Conserve moltes llibretes de la infància i adolescència plenes de paraules. De fet, l’altre dia, em vaig trobar una amb un relat que es deia “Las mujeres atacan” i vaig sentir una barreja de vergonya, tendresa i admiració. Vergonya per les faltes d’ortografia; tendresa, per com de fantasiós i surrealista era l’argument; i admiració perquè amb només 8 anys havia escrit una història amb perspectiva feminista. Les protagonistes eren tres xiquetes que viatjaven en la seua nau espacial i salvaven al món de l’atac d’un dinosaure. Quantes vegades m’he queixat després com a actriu de què no hi ha quasi personatges principals femenins i com a autora m’he obligat a escriure’ls?

Crec que vaig començar a escriure teatre per una necessitat imperiosa de pujar-me a l’escenari. Acabes la carrera d’Art Dramàtic i et mors de ganes d’actuar, de clavar-te en la pell de diferents personatges, de representar una història davant el públic… Però no hi ha feina, ningú et telefona, i, mentre, al teu cap, revolen històries, es passegen personatges, ressonen diàlegs… Així que penses, per què no? I d’aquesta manera va ser com em vaig llançar a l’escriptura dramàtica i vaig escriure el meu primer text, Cardiovascular, perteneciente o relativo al corazón, que jo mateixa vaig dur a escena. I estic molt feliç d’haver trobat aquesta manera d’expressar-me, on conviuen dos de les meues grans passions: la literatura i el teatre.

Paula Llorens

Quins són els teus referents artístics i creatius?

Sempre que em fan aquesta pregunta no sé per on començar… M’agraden tants creadors i creadores… A més a més, vaig canviant tant de gustos i referents… Pel que fa a l’escriptura, el fet d’haver estudiat Filologia m’ha marcat moltíssim, d’haver llegit i estudiat els clàssics i els grans del nostre teatre: Sòfocles, Shakespeare, Molière, Lorca, Buero Vallejo… (el teatre d’aquests dos últims sempre ha estat un referent per a mi). Però, al mateix temps, el meu teatre és molt cinematogràfic i crec que s’ha vist influenciat pels meus directors, pel·lícules i sèries preferides: Billy Wilder, Richard Linklater, Clint Eastwood, Alejandro González Iñárritu, la sèrie Sex feet Under, o Pequeña Miss Shine…

Jo mateixa em vaig adonar que al meu llistat de referents i a les meues prestatgeries faltaven noms de dones (el mateix passa als temaris escolars i universitaris), i vaig tractar de solucionar-ho, ja que al món de l’escriptura teatral tenim dones amb molt de talent que cal prendre com a models: Sarah Kane, Yazmina Reza, Griselda Gambaro, Laia Ripoll, Lluïsa Cunillé, Itziar Pascual, Yolanda Pallín, Lola Blasco, María Velasco… i moltes, moltíssimes més.

En quines situacions professionals has trobat que t’ha condicionat el fet de ser dona?

Des que vaig muntar la companyia, Cactus Teatre, he viscut algunes situacions incòmodes que m’han fet reflexionar sobre com, encara que no ho semble, seguim vivint a una societat patriarcal, on el masclisme està molt arrelat, i que no accepta que les dones estem al càrrec i ells hagen d’acatar les nostres decisions.

He estat a alguns teatres (afortunadament pocs) on m’he hagut d’enfrontar a un equip format tot per homes, a qui no els ha vingut massa bé, que la directora de la companyia fora una dona jove i els diguera què havien de fer, fins al punt de sentir, que no estaven prenent-me seriosament o que estaven qüestionant la meua manera de fer.

Paula Llorens en L’abraçada dels cucs

Un altre lloc on crec que les dones eixim malparades és als concursos literaris, ja que els jurats estan quasi sempre formats per una majoria masculina, i encara que els textos es presenten de manera anònima, està comprovat que les històries protagonitzades per dones i contades des d’un punt de vista femení els interessen menys i es solen decantar per altres textos. Per això és molt necessari que als jurats i comitès de valoració hi haja sempre paritat.

A més a més, als estudis de l’especialitat de Dramatúrgia i Direcció escènica solen haver més dones que homes. Per què després aquesta realitat no es correspon amb el que troben a les programacions teatrals? Per què encara hi ha a la cartellera molts més espectacles escrits i dirigits per homes si tenim grans directores i dramaturgues? Sent que açò està canviant, poc a poc, però encara queda molt per fer.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022