Autodefinides #37: Estelle Jullian

María Vidagañ ha triat l’arquitecta i artista interdisciplinària Estelle Jullian.

«Sóc una arquitecta francesa que viu i treballa a València. Vaig estudiar a la UPV i a l’ENSA de Marsella, on vaig titular-me al 2007. Els meus estudis van centrar-se en la dimensió territorial de l’arquitectura i en l’acte compromès de projectar. Des de llavors, desenvolupe la meua pràctica entorn de projectes de naturalesa i escala variable: disseny d’exposicions, remodelacions o procés d’implicació ciutadana.

M’interessa la relació que l’humà estableix amb els territoris que modifica per a habitar, i com prendre la mesura d’eixos territoris. Tota arquitectura comporta una visió de la ciutat que sobrepassa la pròpia edificació. Més enllà del joc creatiu, que en si mateix és apassionant, existeix una responsabilitat cívica. El qüestionament dels problemes contemporanis del compromís estètic és, per tant, inherent a cada projecte.

Entenc la praxi com a generador de ciutat. M’interessen els processos de desenvolupament d’eines inclusives que poden concretar-se en tallers, projectes comunitaris i exposicions, on l’espai s’entén des d’una perspectiva social, cultural i mediambiental. Eixe interès per les practiques espacials contemporànies em porta també a investigar el meu entorn de manera més experimental.

Actualment, estic portant projectes tan diversos com un de recerca entorn de la palla d’arròs amb Silvia Caballero (Po Poy) i Maria Vidagañ, al marc d’Atelier Luma a Luma Arles; Arxiu Convent amb Roser Colomar; Acciones Extra-Ordinarias amb Paula Valero, per a Imagina Madrid; i la Mostra d’Art Públic, comissariada per Alba Braza, on he realitzat la instal·lació 23,5º/Máquinas simples».

23,5º/Máquinas simples. Mostra d’Art Públic, UV. (Foto: Miguel Lorenzo)

En quin moment realitzes un viratge des de l’arquitectura més funcional cap a la pràctica artística?

Més que artística, diria pràctica experimental. És veritat que fa uns anys, després de treballar en diversos estudis d’arquitectura, diguem-ne convencionals, vaig sentir la necessitat de canviar un poc la perspectiva. Volia que el joc, la recerca i l’activisme foren part integrant de la meua pràctica. Açò, i unes quantes trobades significatives, m’han portat a noves maneres de treballar.

Últimament, estàs realitzant molts projectes de forma col·lectiva. Per què t’agrada treballar d’aquesta manera?

Cert. Desenvolupe projectes amb gent tan diversa com ara sociòlegs, artistes, artesans, comissaris, educadors o gestors culturals. El que m’agrada és poder considerar cada projecte com l’oportunitat d’obrir un camp de reflexió col·lectiu. D’alguna manera, t’obliga a eixir de la teua zona de confort, permet generar nous coneixements, descobrir noves eines, alhora que aguditza les que una té. I encara que, a voltes, és un poc complex, perquè has de reconstruir connexions, mètodes i formes de comunicació, de moment és la manera de treballar en la qual em sent més còmoda.

Quant fa que vius a València?

Doncs,… Ja fa catorze anys! Mare meua!