Autodefinides #199: Esther Pedrós Martorell

Matilde Gordero-Moreno ha triat la comunicadora i gestora cultural Esther Pedrós Martorell.

«Vaig tindre la sort de nàixer a València un 30 de juliol fa quaranta anys, directa als braços de dues persones meravelloses, Pepa Martorell i Vicent Pedrós. Quan em van inscriure al registre civil, mon pare va dir que havia nascut al Mareny de Barraquetes, un poblet marítim d’on és tota la meua família paterna i que lluitava per independitzar-se de Sueca. Allà vaig viure fins als nou anys, passant els caps de setmana i els estius a la barraca dels meus iaios i envoltada d’una mar preciosa, de camps d’hortalisses, de l’olor dels hivernacles, de vesprades pescant a les séquies, dels baladres i les bardisses.

L’adolescència la vaig passar a Sueca, d’on és la meua família materna. Allà vaig estudiar amb les monges, vaig aprendre a tocar el piano, vaig conéixer Joan Fuster des dels records i l’admiració que sentien els meus pares per ell (no oblidaré el dia del seu multitudinari soterrament, en el mes de juny de 1992, jo tenia uns deu anys) i vaig arribar als últims cops de cua de la Ruta del Bakalao. L’institut el vaig fer a Silla, al Sanchís Guarner, en el grup de l’Artístic en línia en valencià. N’érem molt poquets en classe; al principi uns dotze alumnes i n’acabaríem uns sis o set. Va ser el moment de conéixer amigues de fora de la Ribera Baixa, obrir més la ment i deixar les discoteques.

Quan vaig començar la universitat, em vaig mudar a València. Primer vaig estudiar comunicació audiovisual al CEU, on no vaig poder acabar el segon cicle per ofegament davant aquella esgarrifosa doctrina. Malgrat tot, vaig aprendre moltes coses i vaig fer amistats que encara formen part del meu cercle més íntim. La meua segona carrera va ser filologia hispànica. Escollir-la va ser casualitat, com tantes altres coses en la meua vida. Una vesprada de setembre, passejant pel barri del Carme, em vaig trobar amb Florencia Ragucci, una argentina poeta que havia conegut a l’estiu en Menorca. La Flor em va dir que venia de matricular-se en Hispàniques i vaig pensar: Ei, i per què no ho faig jo també? L’endemà vaig anar a Blasco Ibáñez, a la facultat, i vaig començar amb tots els tràmits.

L’impuls sobtat per la filologia hispànica em va reportar cinc anys de gaudi intel·lectual i un Erasmus a Cracòvia, Polònia. Aquest destí també va ser casual. Allà hi vaig anar de la mà de Jana Montesinos. Les dues vam viure un any al costat del Vístula, menjant pierogis, sense aprendre polonés (però amb la casa plena de pòsits en esperanto) i llegint teatre a dues veus al nostre jardí. Quan em vaig llicenciar, vaig anar a Barcelona a estudiar un màster en periodisme. A la ciutat comtal em vaig quedar deu anys. Vaig viure en molts dels seus barris, amb molta gent diversa (com els meus estimats italians astrofísics, Gianluca i Diego) i vaig treballar en molts llocs. Destacaré l’Oficina del Quebec, on era la responsable de comunicació d’una cultura llunyana i d’un francés ben extravagant, i la meua època de freelance com a periodista dels llibres d’entrevistes per a Aigües de Barcelona.

Als quebequesos vaig arribar gràcies a Matilde Gordero (l’heu conegut fa poquet, ja que és l’autodefinida que em precedeix). La Mati, de Cullera, d’ací al costat, havia acabat periodisme a Barcelona i s’havia quedat també a viure a la capital catalana. Ens vam conéixer de nom per amigues en comú, però ens vam acabar de conéixer al seient d’un cotxe, de tornada a València, un cap de setmana. Amb ella he treballat, després, en moltíssims projectes i ens hem fet inseparables. Doncs, a l’oficina quebequesa, no solament vaig aprendre l’ofici de comunicadora institucional i cultural, sinó que vaig descobrir un dels projectes que han marcat la meua carrera professional: Choreoscope, el festival internacional de cinema de dansa de Barcelona. Hi vaig començar a col·laborar fa vuit anys amb tasques de producció, sobretot. Actualment, codirigisc el festival amb el seu artífex, el meu gran amic Loránd Janos. Aquest projecte és una lluita contra el sistema burocratitzat de la cultura, per dir-ho d’alguna manera… Hem estat moltes vegades a punt de tirar la tovallola, és d’aquestes coses estranyes que passen quan hi ha més reconeixement fora que a casa. I costa. I és dur allò que anomenem treballar “per amor a l’art”, però és cert que li tinc un amor ben fort i crec que és un festival exquisit, així que ací estem, preparant ja amb molta il·lusió l’onzena edició.

Dels llibres d’entrevistes i dels meus anys com a freelance sols diré (perquè crec que m’estic enrotllant bona cosa) que va ser una experiència ben bonica (allò d’entrevistar a tantes persones), a la qual vaig sobreviure gràcies a tindre al millor gestor d’autònomes a casa. Perquè en aquest país anar per lliure és una sentència. De tot açò ja fa quasi quatre anys, quan vaig tornar al poble per circumstàncies familiars. Fa tres que soc mare de Pepa. Fa dos que em vaig presentar a les opos de secundària. I fa més d’un que treballe a Inestable…

Gran part de la trajectòria l’has fet a Barcelona. Com visqueres la tornada a València en l’àmbit professional?

Aquesta última tornada a València podria dir que, professionalment, ha anat prou rodada, ja que hi vaig tornar anteriorment i vaig acabar treballant a una pastisseria de Russafa, que és un treball superdigne i del qual vaig gaudir molt, però que no era el que buscava. Així com a Barcelona amb el teu currículum se t’obrin les portes de qualsevol treball, a València sempre m’ha semblat que és tot més endogàmic i, clar, jo tots els meus contactes professionals els tenia a 400 kilòmetres… Doncs, quan hi vaig tornar fa quatre anys, embarassada, primer vaig continuar amb feines de Barcelona com a responsable de premsa d’alguns festivals o en campanyes de comunicació per a diferents agències, però, a poc a poc, vaig anar soltant. Després del viatge de la maternitat, i enmig d’una pandèmia horrible, Jana em va convéncer d’estudiar oposicions per a professora de secundària (ja que jo tinc el famós CAP que ma mare em va obligar a fer només acabar la carrera, ella sempre tan lúcida), les vaig suspendre, però vaig entrar com a interina. El que va passar és que Jana (també) em va passar una captura de pantalla de l’oferta de cap de comunicació per a Projecte Inestable i em va dir: “Este curro és per a tu”. Em vaig cabrejar amb ella i li vaig dir que no pensava aplicar… ha, ha, ha, fals. A la una de la nit els vaig enviar la meua candidatura i, menys de quaranta-huit hores després, em contractaren. A Inestable no solament faig comunicació i premsa, també estic a la revista Red Escénica i en producció amb la companyia. Molt contenta i amb una diversitat de projectes que van molt en la línia de les meues inquietuds professionals i vitals. Donar classes m’agrada, però treballar per la cultura i les arts escèniques m’atrau i em diverteix molt més.

Subdirigeixes la revista d’arts escèniques Red Escénica i has signat moltes entrevistes, en paper i en digital. Afirmes que «entrevistar és donar veu al silenci». Quina creus que és la clau d’una bona entrevista?

A Barcelona vaig entrevistar a moltíssimes persones de la ciutat. Aquells llibres van suposar per a mi tota una experiència, ja que havia d’investigar els diferents districtes i escollir i contactar a aquelles persones i entitats que havien marcat la història de cada barri. Persones anònimes involucrades i d’altres més conegudes, com Roser Capdevila o Custòdia Moreno. Ara, en Red Escénica, les entrevistes que escric són diferents quant a temàtica: entreviste, sobretot, a gestores culturals i directores artístiques de festivals o entitats de les arts escèniques, però malgrat estar en altre camp, crec que les meues entrevistes sempre busquen (ja no sols amb les preguntes, sinó amb les paraules, el llenguatge i to de les respostes) mostrar la part més humana de les professionals amb qui mantinc aquestes converses. Intente, quan passe l’oralitat a la redacció, que la meua escriptura puga descriure a la persona, expressar les meues impressions amb la totalitat de l’entrevista, no sé si m’explique.

Pel que fa a l’afirmació «entrevistar és donar veu al silenci» diré que no la vaig escriure jo, me la va regalar un amic que va voler ‘optimitzar’ el breu currículum que tinc com a autora i subdirectora de la revista, però el significat està relacionat amb el que comentava anteriorment. M’agrada mostrar la part més íntima d’una persona, encara que estiguem parlant de la seua professió.

El teus dos principals projectes professionals ara mateix són el festival de cinema de dansa Choreoscope i les arts escèniques en Projecte Inestable. Quins reptes planteja la producció i la gestió cultural en cada camp?

Uf. Aquesta pregunta no sé com contestar-la. Són dos camps molt diferents i allunyats quant a territori, però supose que amb similituds pel que fa a què tots dos estan emmarcats dins de la cultura, i no de masses. Produir un festival tan específic com Choreoscope a Barcelona és un acte de resistència. I treballar dins de l’àmbit de les arts escèniques valencianes, des d’una sala alternativa, també. I el gran handicap que tenim totes… el públic!!! Trobar la manera d’atraure públic, tant al festival de cinema com a la sala, i de consolidar-lo…

Abans de la pandèmia (encara no treballava a Inestable així que no puc comparar) a les edicions de Choreoscope teníem les entrades exhaurides a quasi totes les sessions i cues de gent entusiasmada. Ara no és el mateix. La pandèmia ha passat factura i les factures i els preus abusius de tot, també! I de moment, no podria dir molt més… Els dos projectes i les dues apostes professionals són molt intenses i impliquen una dedicació que va més enllà d’una professió. Crec que és més una manera de viure i de dedicar el teu temps a uns ideals. Queda una mica utòpic, cert? Però crec que els dos projectes, en certa manera, ho són.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2023