Autodefinides #128: Eva Raga

Concha Ros ha triat l’arquitecta especialitzada en processos de participació ciutadana Eva Raga i Domingo.

«Vaig néixer el 8 de novembre de 1981 a un hospital de València, tot i que el meu DNI diu que va ser a Catarroja (i a mi m’agrada que figure així), poble en el qual he viscut la gran part de la meua vida fins que, fa deu anys aproximadament, vaig vindre a València.

Triar què estudiar a la universitat va ser una de les decisions més difícils de la meua vida. Em costava molt haver d’escollir una disciplina i deixar la resta al marge. Finalment vaig provar amb l’arquitectura perquè tenia de tot un poc (dibuix, història de l’art, construcció, estructures…) i resulta que em va agradar, així que ara soc arquitecta.

La meua formació acadèmica es desenvolupa fonamentalment a València, a la UPV, i a la FAUP (Faculdade de Arquitectura da Universidade du Porto), on vaig descobrir una ciutat i un país, Portugal, que encara avui em fascina. Posteriorment, vaig estudiar un curs d’especialització de cooperació al desenvolupament d’assentaments humans precaris a la Universitat Politècnica de Madrid, que em va obrir les portes a un nou món molt diferent de l’arquitectura que havia aprés fins al moment i en el qual m’indentificava molt personalment.

Professionalment, des de 2015 forme part de la cooperativa Fent Estudi, amb Isa González i Fran Azorín, amb qui tinc la gran sort de compartir tota la meua pràctica professional (i bona part de la vida personal). Sense ells, molt del que faig seria impossible o no tindria ni la meitat de sentit.

A l’estudi fem projectes diversos (cases, estratègies urbanes, processos de participació ciutadana, transformació de patis escolars, formacions… i tots els que vindran!), però tots ells tenen un denominador comú: treballar i acompanyar les persones en el disseny i construcció d’entorns més justos que posen la vida en el centre. En el nostre dia a dia volem contribuir, en la mesura del possible, a l’assoliment d’una societat més igualitària, des del tipus de projectes que duguem a terme, a la manera d’abordar-los, fins i tot a les relacions que establim entre nosaltres a la cooperativa. És una convicció política i ideològica que volem que travesse tot allò que fem.

Cada vegada més, m’emociona formar part de processos que revisen les dinàmiques habituals i quotidianes que massa sovint ens encasellen i limiten com a persones. Aprendre i descobrir com transformar-les per a adaptar-les a les necessitats de cada persona. És igual si és projectant una casa, dissenyant un pati d’escola, pensant una plaça, participant en una dinàmica de grup o redefinint-se a una mateixa.

M’agrada experimentar i utilitzar els meus coneixements per a crear nous plantejaments que barregen el batibull d’interessos i curiositats que em sorgeixen en cada moment. I, en eixe sentit, la dansa contemporània i les arts plàstiques s’han convertit en uns bons aliats en els últims projectes —personals i professionals— en els quals estic participant».

Fa aproximadament un any que ens coneixem. Va ser quasi immediatament abans del confinament, i en reprendre el contacte “presencial” mesos després, parlàrem de com de productiu ens havia resultat poder dedicar temps i zel a certes idees que ens rondaven per la ment… Com diu el científic Txetxu Ausín en un recent article al diari Público: “Davant aquest panorama precipitat, accelerat, necessitem parar, assossegar-nos, reflexionar (…) En aquest sentit, la lentitud és tremendament subversiva. Necessitem anar més a poc a poc per a poder viure. Mirar, contemplar, recrear-se, fixar-se en el detall, caminar i no córrer”. Estàs d’acord, Eva? Com creus que hi pot contribuir l’arquitectura?

Estic completament d’acord. Per a mi, el món va massa ràpid. A eixe ritme m’és molt difícil poder dedicar-li el temps i la cura que considere que necessiten les coses per a poder parir-les bé.

La gente corre tanto
porque no sabe dónde va,
el que sabe dónde va,
va despacio,
para paladear
el “ir llegando”.

La gente corre tanto, de Gloria Fuertes.

Al meu cas, el confinament m’ha demostrat que a un altre ritme puc aprofundir i gaudir molt més del procés d’allò que faig, arribant a resultats inesperats d’una altra manera. Així que em sent afortunada d’haver pogut fruir d’aquesta parada del món i reorganitzar prioritats.

A l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme ja li aniria bé parar un poc i reflexionar sobre les necessitats a les quals hauria de donar resposta. Habitualment aquestes disciplines solen estar massa deslligades de les necessitats socials existents i majoritàriament se centren a dissenyar arquitectures de revista on la imatge es prioritza sobre l’ús, o bé, en dissenyar productes que responen fonamentalment a realitats d’especulació i negoci.

Vivim en una societat que prioritza i posa en el centre les relacions econòmiques (treball, productivitat, guany…) i deixa al marge tot allò que queda fora. Això ho impregna i ho infecta tot: disseny urbà, habitatge, mobilitat, sostenibilitat, oci… Sota aquesta lògica, cal que no oblidem que aquestes disciplines tenen una gran responsabilitat sobre la vida diària de la gent en poder transformar les ciutats i els espais que habitem, en pro del benestar col·lectiu.

Per exemple, quan abordem el projecte d’una vivenda a Fent Estudi, volem saber en detall què fan al llarg del dia les persones que l’habitaran, com es mouen per la casa, en quins espais passen més temps, si els agrada cuinar, si tenen moltes andròmines… Conéixer l’espai que habiten actualment i saber quines deficiències i virtuts hi troben per a, a partir d’ací, donar-li forma a un de nou que s’adapte de la millor manera possible al seu mode de vida.

Com a arquitecta, demostres una gran sensibilitat per l’art en general. ¿Penses que dissenyar cases o planificar l’urbanisme d’una ciutat és una cosa aliena a l’art o, per contra, cal perseguir una major hibridació entre aquestes i d’altres disciplines com ara la sociologia o la filosofia?

La gran vinculació de l’arquitectura i l’urbanisme a les escoles politècniques ha produït que poc a poc la seua vessant d’enginyeria guanye massa terreny a la seua concepció humanista. Aquesta especialització nega sobre manera la possibilitat d’obtenir una diversitat de resultats fruit de la multidisciplinarietat, fomentant massa vegades visions úniques que no poden donar resposta a la gran diversitat de situacions que la realitat requereix. Crec que el context sociourbanístic actual reclama la introducció de noves perspectives, enfocaments i metodologies per abordar els reptes actuals.

A Fent Estudi ens agrada treballar en equip, col·laborar amb altres camps i, últimament, ens hem embarcat en projectes “frankenstein” que barregen disciplines que normalment no es relacionen entre elles (com ara l’arquitectura i l’urbanisme amb la psicologia, l’escenografia o la dansa contemporània) per a poder obtindre noves respostes que generen solucions diverses i maneres de fer alternatives sense monopolis de pensament. A més a més, treballar d’aquesta manera ens permet conéixer persones interessantíssimes en el camí de les quals aprenem i ens nodrim constantment. Benicalaf —o la ciutat del futur— n’és un exemple. Durant els últims mesos de 2020 he tingut la sort de poder participar en aquesta producció de l’Associació Cultural Hort Art en Moviment, on es reflexiona sobre les ciutats i el mode en què les habitem des del diàleg de múltiples disciplines. El resultat, una composició coreogràfica paral·lela al territori que un dia va ser Benicalf, un poble de la Vall de Segó del qual avui només queda l’església de Sant Jaume.

D’altra banda, arranquem ara el projecte “En dansa: Fent barri per a gent gran”, seleccionat a la darrera convocatòria d’Innovació Social i Urbana de l’Ajuntament de València, que proposa incorporar una nova pràctica docent a la Facultat d’Arquitectura per a percebre i analitzar l’espai des de l’experimentació del cos, amb totes les seues diversitats. Emprarem la dansa contemporània per a adquirir una major consciència espacial i detectar les deficiències dels entorns quotidians del barri de Natzaret des de la visió de la gent gran. Un aprenentatge difícilment perceptible des de la ment, ja que hem adquirit pensaments molt viciats i preconcebuts sobre els espais que habitem, dels quals és molt difícil eixir. Amb la informació recopilada i analitzada al llarg del projecte pilot, s’elaborarà un catàleg d’intervencions que s’entregarà a l’Ajuntament de València per a adaptar espacialment el barri de Natzaret a les necessitats de les persones majors. Pensem que una ciutat adaptada a la gent gran, és una ciutat adaptada a la gran majoria de la població.

La filòsofa feminista Carol Gilligan va impulsar als anys 80 l’anomenada “ètica de la cura” davant l’“ètica de la justícia”. En ella, defensa que les dones donem més importància a l’aspecte relacional de la nostra identitat (és a dir, als nostres vincles amb els altres) que al compliment abstracte de deures o l’exercici de drets. Creus que pot fer-se arquitectura amb perspectiva de gènere, prestant una major atenció a les cures?

Per descomptat que sí, pot i deu de fer-se una arquitectura i un urbanisme amb perspectiva de gènere que preste una major atenció a les cures i al sosteniment de la vida. Bona part del que he estat parlant al llarg d’aquesta entrevista parla de feminisme i d’urbanisme amb perspectiva de gènere, que és parlar d’igualtat i justícia per a totes les persones, independentment del gènere, la classe, la raça o les seues capacitats.

Els espais que habitem no són neutres. El patriarcat, com a sistema social, ha organitzat el món d’acord amb el seu benefici. I els espais que vivim són l’expressió física d’aquesta lògica: productivitat, rendibilitat, etc. són conceptes afavorits a les nostres ciutats per damunt de qualsevol altre. Cal prendre consciència i visibilitzar aquestes dinàmiques socials que naturalitzen i perpetuen situacions insostenibles de desigualtat a través de noves estructures que reorganitzen les prioritats i treballen per a la creació d’entorns inclusius.

En eixe sentit, estem acabant ara el projecte “Un pati per a totes”, que ha realitzat una diagnosi socioespacial dels espais de joc utilitzats per l’alumnat d’una escola al Cabanyal. A partir d’aquesta anàlisi, s’ha realitzat una definició col·lectiva de la intervenció, que s’ha dut a terme a un solar municipal proper a l’escola amb l’ajuda de persones diagnosticades amb malalties de salut mental. D’aquesta manera hem aconseguit generar un espai de treball cooperatiu on conviuen persones amb diferents capacitats amb un objectiu comú, afavorint alhora que la sensibilització i desestigmatització es produïsca des de la convivència i la quotidianitat, mitjançant la creació d’un espai segur i integrador.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021