Autodefinides #170: Eva Zapico

Kika Garcelán ha triat la directora d’escena, actriu i docent Eva Zapico.

«Volia ser veterinària. Ho tenia claríssim. Els animals eren el que més m’agradava del món. I durant molt de temps la visió de futur que vaig tindre sobre mi mateixa passava exclusivament per dedicar-me a cuidar animals. També m’agradava la paleontologia. I la biologia. També m’encantaven les plantes. Però, en aquest cas, la meua tendència incontestable cap a les lletres feia impossible que poguera estudiar una carrera de ciències.

Tot va canviar de manera radical un dia. Fa més de trenta anys d’eixe moment particular, però mai oblidaré el que vaig sentir. Sona excessivament romàntic i bleda, ho sé, però és la pura veritat: tot va canviar per a mi la primera vegada que vaig anar al teatre.

Estava a l’institut, i ens portaren a la sala Escalante a veure “La comedia de las equivocaciones” (quan l’Escalante molava moltíssim perquè era un teatret preciós que feia olor a antic, a saviesa i a amor pel teatre). Va ser una experiència fascinant que em va marcar fins al punt que ja mai més vaig tindre dubtes sobre a què volia dedicar-me en el futur. Malgrat escoltar incessantment durant un parell d’anys la frase recurrent “açò no té eixida” (la meua època va ser la de reafirmació dels pijos com a tribu urbana dominant i en la qual, conseqüentment, les carreres de moda van ser Empresarials i Dret), només acabar COU em vaig presentar directa a les proves d’accés de l’ESAD i vaig entrar. Sense intents previs d’estudi d’una altra carrera, sense compaginar la meua formació en art dramàtic amb res que poguera distraure’m del meu propòsit.

Des d’eixe moment, tot han sigut plaers, dissorts i, sobretot, moltíssim esforç. Crec que tinc una excessiva tendència a la queixa. Soc de tarannà pessimista i acostume a viure molt preocupada per tot el que passa al món. Per a la gent que està a prop meu, aquesta tendència negativa del meu esperit pot ser una tortura. Però també crec que és eixa necessitat d’anàlisi sobre tot allò dolent que succeeix en la societat la que m’ha portat a la creació artística i la direcció escènica.

Res ha sigut fàcil. Res és fàcil. I, sense voler caure en el victimisme, tot es dificulta sent dona. El menystinc, la invisibilització, la usurpació. Qualsevol dona que es dedique a alguna professió considerada històricament masculina, qualsevol professió que implique una certa jerarquia de poder, com és el cas de la direcció escènica, qualsevol companya que batalle tots els dies contra la maleïda síndrome de la impostora sap del que parle.

Vaig començar volent ser actriu, però el meu caràcter tímid i de corredora de fons va fer que eixa situació, intrínseca a la professió d’intèrpret, en la qual contínuament has de posar-te a prova per a les decisions d’uns altres i les històries d’uns altres, al costat de la meua absència d’agudesa espontània als càstings i el meu continu perfil baix, es convertira en impossibilitadora de la meua necessitat creativa. Per això vaig decidir passar-me a la direcció escènica. A l’altre costat. A un costat en el qual poguera controlar què conte i com ho conte.

Com a directora he treballat i treballe molt per encàrrec: la meua última direcció ha sigut la peça “Vesània” per a la companyia Teatro del Contrahecho. Com a actriu treballe només, excepte comptades excepcions, en les meues pròpies creacions: l’última peça de creació pròpia ha sigut “Bannon”, residència artística de la sala Carme Teatre.

He dirigit xicotet i gran format. Dins del gran format he treballat també per a la institució pública i destacaria, d’entre aquestes col·laboracions, l’adaptació contemporània del “Tirant” de Joanot Martorell per al Institut Valencià de Cultura en coproducció amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico de Madrid.

L’experiència d’aquests anys m’ha ensenyat que l’aprenentatge en la direcció escènica s’obté només mitjançant la pràctica. I eixa és la meua preocupació més immediata després d’haver tingut l’oportunitat de dirigir productes de mitjà i gran format: com aconseguir no estancar-me per a continuar aprenent; com trobar nous reptes que em col·loquen en un desafiament artístic i m’obliguen a avançar. I, sobretot, com recuperar eixa sensació de fa tants anys en la qual no existia més que l’amor pel teatre, per la vida i la il·lusió per tot el que està per fer».

Tens cap tipus de manifest, decàleg o llistat de principis com a creadora?

Per damunt de tot, no acceptar propostes que tinguen una ideologia difusa; propostes textuals o creatives que puguen ser masclistes o ideològicament conservadores; que defensen valors o arquetips que considere perjudicials o confusos.

Dins del procés creatiu és primordial també per a mi deixar-me un espai gran de no anticipació, de no prejudici; un espai mental en el qual puga actuar la meua intuïció perquè siga ella la que guie les meues decisions creatives. Intente no pensar massa.

Una cosa molt important dins dels meus principis creatius és escoltar les propostes de qualsevol membre de l’equip i, en particular, deixar-li a l’intèrpret un ampli marge de creació, d’aportació artística i de presa de decisions pròpies.

Què és el millor que tenen les arts escèniques valencianes? Què destaques de positiu al nostre territori?

En aquest moment en particular, lamentablement, tinc una visió prou negativa del funcionament estructural de les arts escèniques valencianes; una mirada escèptica i trista front la deriva empresarial i neoliberal del funcionament de l’entramat artístic.

Destacaria a les persones, als treballadors i treballadores del teatre i la seua resiliència. És emocionant i admirable veure com ens mantenim malgrat tindre, en no poques ocasions, tot en contra. La fortalesa, la passió i la resistència és el que destacaria per damunt de tota la resta.

Què et falta per fer a un escenari, o que t’agradaria fer?

M’agradaria muntar el “Roberto Zucco” de Bernard-Marie Koltès. M’agradaria moltíssim muntar el “Coriolano” de Shakespeare. M’agradaria poder enfrontar-me a grans reptes. M’agradaria tindre pressupost per a comptar amb 20 o 30 intèrprets en escena, com fan Angelica Liddell, Romeo Castellucci o Thomas Ostermeier. M’agradaria tindre el temps i les condicions per a poder cuidar el treball escènic; per a poder prendre les millors decisions sense la pressió dels terminis i la precarietat.