Autodefinides #169: Kika Garcelán

Begoña Palazón ha triat la dramaturga, actriu, escenògrafa i directora teatral Kika Garcelán.

«No, a mi no em digueren que no, ni va ser frustrant, ni decebedor… Els pares digueren: “tu veuràs”. No hi hagué disgust. Sí hi hagué reflexió i consells —ells desconeixien el món de les arts escèniques, només sabien dels tòpics—, però no feren juí d’allò que no coneixien. Als set anys, ja anava a l’Escola Municipal de Teatre de Puçol i, des d’aleshores, el teatre és el meu espai natural.

En acabar els estudis a L’Escola de l’Actor, agafada de la maneta de la xica que presenta Trau la llengua (per a que li poseu cara), viatjàrem a Buenos Aires. A què? Amb el pretext de la formació teatral, anàrem a viure coses, moltes… Allà vaig veure molt de teatre, vaig fer molts cursets, vaig estrenar algun espectacle, vaig conèixer molta gent… Però, un dia hauria de tornar i, clar, una no pot tornar de les amèriques al poble (Puçol, situat a la comarca de l’Horta nord) amb només 18.000 habitants, en aquell moment. Tornar, a on? Total, que de Buenos Aires, directa a Madrid. Ai, Madrid! Que la compre qui l’entenga. Deu mesos, en 2008, vaig estar allà fent el que podia: cursos, càstings, figuració, treballar al “teléfono de la amistad”, o fent ficcions per a Cuarto milenio (i ho dic amb orgull, perquè soc molt fan). I ahí, sí, vaig tornar al poble; estava cansada. Crec que va ser en eixe mateix moment quan vaig redefinir el desig: volia estar al teatre. Esta voluntat era més saludable i estimulant que l’anterior: ser actriu… A més, ja ho era. Poc després d’arribar, ja tenia feina de professora de teatre i tornava a connectar amb València.

Kika Garcelán / Foto: Amparo Navarro

En el context de l’inici de la crisi econòmica, quan ningú s’ho esperava, començaren a passar coses. Vaig cursar el postgrau de Teatre en l’Educació; vaig ser seleccionada per a un període de formació amb La Cubana, d’on eixirien els nous actors de la companyia; vaig entrar a formar part de la família Inestable… També, en este temps, van nàixer Los Reyes del Mambo, on he tingut el gust, durant 10 anys, d’aprendre i experimentar el treball escenogràfic, a banda de viure moltes experiències meravelloses. L’any 2011, mentre feia tota la resta de coses, em vaig matricular en Direcció a l’ESAD València. La veritat és que ho vaig fer per a provar i conèixer gent; mai havia fet estudis públics, així que optaria a una beca… Ho vaig fer sense pressió. En tercer, em vaig anar d’Erasmus. Tenia 30 anys i va estar bé.

Vaig finalitzar els meus estudis amb l’estrena de l’obra Últimas palabras de Copito de nieve, de Juan Mayorga, i va obrir-se una porta cap a la direcció escènica que ja no s’ha tancat. Estic tan agraïda a eixe projecte, que l’he hagut de recuperar i continuar treballant amb ell. L’estrenàrem al febrer i estem en procés de venda… ¡Venga, programadores, que lo tengo fresquito!

Últimas palabras de Copito de nieve / Foto: Amparo Navarro

He abdicat un poc. Soc reina emèrita del mambo. He triat la direcció com a camí, perquè ho veig possible i necessite experimentar tot allò aprés. I, a més, comence a plantejar-me crear un lloc on estar quant no s’està produint…

Ara mateix, estic acabant l’escriptura d’un guió per a la peça que estrenarem al juny, a la Sala Carme Teatre, amb Colectivo Isquion, la colla que vaig fer-me durant els estudis de Direcció escènica. Som residents a la Carme, una altra casa a la qual tornar sempre, amb el projecte Quinqui. Todo es robado, on reflexionem al volant del context del nostre naixement. Com a punt de partida està el cinema que es va produir a principis dels 80, amb la recent Transició. La peça, de caràcter documental, vol connectar eixe context amb el moment actual, ara que fa 20 anys que tenim 20 anys.

Tinc més cosetes a la vista, com tornar a treballar amb dones de les quals aprenc molt. No puc parlar massa, però Pau Pons i jo estarem amb L’Horta Teatre. I hi ha més noms, més projectes… Poquet a poquet, tota pedra fa paret».

Eres una artista amb moltes facetes: directora, dramaturga, escenògrafa, actriu… Si n’hagueres de triar una, quina triaries? Què t’aporta cadascuna d’elles?

És difícil! Però trie l’actriu, perquè és l’origen i la responsable de tota la resta de coses. Sense l’impuls d’actuar mai hauria succeït a les altres professions. La direcció i l’escenografia aparegueren quasi per casualitat i ara les veig com un tàndem molt interessant. La dramatúrgia forma part de mi, és una capacitat que he tingut sempre, però he tardat un poquet a endevinar com podia donar-li ús.

Ara mateix em trobe molt a gust dirigint. També gaudisc molt com ajudant de direcció, perquè m’ofereix la possibilitat de veure altres formes de treballar. A més, considere que he tingut molta sort amb els projectes on he fet ajudantia.

Totes estes facetes m’aporten, principalment, llibertat. No podria fer la mateixa feina cada dia. La llibertat és canviar de projectes, relacionar-me amb molta gent i emocionar-se junts, experimentar, jugar… Ho podria comparar amb la llibertat que et dona saber idiomes per a viatjar.

Què et caracteritza com a directora? Què t’inspira? Com treballes?

No sé si em puc caracteritzar… Crec que allò que et defineix com a directora ho marquen els altres després de veure la teua faena o treballar amb tu. El que sí et puc dir és que m’agrada treballar amb el text com un enigma, amb les intèrprets amb cura i confiança, amb l’equip des de l’escolta i amb l’espai, construint el tauler del joc. Tracte d’escoltar, de tocar, de mirar que és el que tinc davant per apropar-me al màxim a allò imaginat en soledat. Quan estic treballant puc trobar l’inspiració en totes bandes; a la vida m’inspirem les persones. Treballe molt amb l’oïda: quan ho escolte, ho veig clar. El tacte també en un sentit que destaca. Quan estic realitzant des de la part escenogràfica, el contacte amb la matèria em dispara molts estímuls per a la creació. Però, la meua ferramenta principal per a treballar és la pregunta, no deixe de qüestionar-m’ho tot. Això no vol dir que sempre trobe la resposta… De vegades, no cal.

Bola / Foto: Amparo Navarro

Has creat i dirigit també espectacles per a la primera infància com Bola. T’enfrontes a la creació i direcció d’aquest tipus d’espectacles de manera semblant que amb els espectacles per a públic adult, o les inspiracions i les formes de treball són diferents?

Més que diferenciar els espectacles per a qui van dirigits, com a creadora/directora treballe partint de les característiques del projecte; si partim d’un text, si partim de l’investigació… El cas de Bola és ben particular, perquè és una proposta que em va fer L’Horta Teatre dirigida a la primera infància (0-3 anys) i que va suposar un repte i molta reflexió. Vaig aprendre molt al procés amb Pau Blanco i Glòria Roman, intèrprets de la peça i grans companys, i amb el públic. Bola va ensenyar-me a escriure des de l’escenografia i a experimentar molt amb la narrativa de l’espai. Fer-ho per a públic infantil va ser molt gratificant. Soc una gran defensora del teatre per a l’infància. Les xiquetes i els xiquets mereixen respecte i cura, i això ho hem d’assegurar la resta de la societat. És fonamental que com a societat assegurem els drets dels nens. I ací, entre tu i jo, no cal viure l’experiència de la maternitat/paternitat per a posar-se en el lloc dels menuts, perquè tots hem passat per ahí, encara que ho hàgem oblidat.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022