Autodefinides #168: Begoña Palazón

Emma Such ha triat Begoña Palazón, gestora de projectes culturals i produccions escèniques.

«De xicoteta era extravertida, segura, sociable, fins i tot un poc desvergonyida. Em vaig criar a un bar, i seia a qualsevol taula, de gent coneguda o desconeguda, i passava l’estona parlant, regalant gelats i escoltant històries. A mesura que vaig anar fent-me gran i habitant llocs més grans, aquesta seguretat i extraversió van anar fent-se menudes. Primer a l’institut, després a València. Quan estudiava Filosofia no anava a les classes on el professorat llançava preguntes aleatòriament a l’alumnat per por que, algun dia, m’assenyalaren a mi per a contestar. Crec que ara mateix em definiria com una persona més bé tímida, encara que València ja no em sembla tan gran com aleshores. I, a voltes, eixa part extravertida torna a eixir a passejar, quan l’ambient esdevé tan còmode i quotidià com ho era aquell bar que em va veure créixer.

Este viatge de l’extraversió a la introversió, de fora cap a dins, de davant cap a un segon pla, també s’ha donat en el camp artístic: de l’aspirant a ballarina a la gestora d’arts escèniques. Però no visc per a res el viatge com una pèrdua o una derrota, sinó més bé una recerca d’allò que realment m’agrada i em plena, del que se’m dona millor i del que vull fer.

Begoña Palazón

Moltes voltes em pregunten com he acabat dedicant-me a la gestió d’arts escèniques. Sent sincera, no vaig començar el màster de gestió cultural pensant específicament en arts escèniques. I sent més sincera encara, no havia vist massa teatre abans de començar-lo. Fent Filosofia gaudia moltíssim de totes les assignatures d’estètica i teoria de l’art. I també les d’antropologia i etnologia. Quan vaig acabar, vaig començar el màster pensant en la gestió de museus o de patrimoni etnològic. Però només començar-lo ens van proposar com a activitat cultural, fora de les hores lectives, anar a una sala menuda a veure una obra de teatre. Mai havia vist un espectacle tan de prop, amb tant de detall. Havia vist espectacles de dansa a l’enorme Principal d’Alacant, que és l’únic teatre que coneixia vivint a Castalla, i al qual m’havia de portar algun familiar amb cotxe perquè els horaris de “L’Alcoiana” no són compatibles amb l’assistència al teatre. (Sí, potser dic açò per a excusar la meua poca cultura teatral en la joventut). El cas és que la proximitat a aquella primera experiència teatral en xicotet format em va fascinar i va canviar el rumb de la meua carrera professional.

Actualment, treballe a eixa sala menuda que em va despertar la curiositat per les arts escèniques: la Sala Ultramar. I també a l’AVEET i a la Cia. Patrícia Pardo. I en tots aquests espais, tracte d’acompanyar la seua programació, els seus projectes i els seus processos creatius des de la gestió. I, de vegades, és tot un repte combinar la burocràcia més pura amb la cura per allò artístic, que crec que és imprescindible en la gestió cultural. Però és un repte benvolgut i que tinc la sort d’haver compartit amb grandíssimes professionals com Guadalupe Sáez, Mertxe Aguilar, Patrícia Pardo, Sònia Alejo o Eva Zapico, entre moltes altres i molt grans.

Poc després de morir mon pare, la meua germana va penjar un cartell a la porta de la seua habitació amb el vers de Vicent Andrés Estellés “Insistir, brutalment, des d’ara, en l’alegria”. Em creuava amb el cartell i tractava de fer cas. Temps després, quan no em creuava tan a sovint amb el cartell, em va regalar una tassa on ella mateixa havia escrit “Insistir, brutalment, des d’ara, en l’alegria”. Ara, deu anys després, les dues planegem tatuar-nos els versos d’Estellés al cos perquè no se’ns oblide mai insistir. No sé bé com definir-me, però crec que hi hauria certesa en incloure en la definició que soc una persona que insisteix, sempre, brutalment en l’alegria.

I conte açò perquè esta insistència en l’alegria en l’àmbit personal potser es tradueix en una insistència en general en l’àmbit professional. Insistir en resistir malgrat les ajudes no arriben. Insistir que els projectes sobrevisquen i vagen endavant, malgrat un sistema cultural malauradament feble. Insistir, al fi i a la cap, en assumir tot allò organitzatiu per descarregar, en la mesura del possible, a les creadores i que puguen centrar-se en allò artístic».

Molta gent no va mai al teatre i, a més, pensa que la cultura no és necessària. Què opines d’açò? Què aporta el teatre al nostre dia a dia?

Cultura són moltes coses. El teatre és una d’elles, sí. I hi ha moltíssima gent que no va al teatre. Però de segur que veuen sèries, lligen llibres, escolten música, van al cinema o gaudeixen de grafitis al carrer. Crec, o m’agradaria pensar, que totes som consumidores culturals. A voltes, fins i tot sense adonar-nos-en.

Sobre què aporten les arts escèniques al nostre dia a dia, podria dir que com a espectadores ens commouen, que ens curen, que ens desafien, que estimulen la nostra imaginació, que ens diverteixen. Però crec que hi ha un aspecte que podria anar més enllà, ja no relacionat amb el fet escènic en sí, sinó amb les seues formes de gestió.

Treballant en la gestió d’arts escèniques m’adone, dia a dia, que les relacions entre els equips, les formes de treball i els objectius són prou diferents a les que ens trobem en altres sectors. Pel que jo he experimentat, els equips acostumen a treballar de forma més horitzontal i col·laborativa. D’alguna manera, la gestió creativa requereix la recerca d’un equilibri, entre allò organitzatiu i allò creatiu. I aquest equilibri el busquem en comú, en equip.

A més, és molt habitual la col·laboració i el treball en xarxa entre tot el sector. Una sala menuda no veu a una altra sala menuda com a mera competència. La veu com a companya. I entre totes es treballa per a la construcció d’un sector més sòlid i menys precari.

I malgrat ser un dels sectors més precaritzats i deficitaris, una sala es pot plantejar que tot un grup de persones amb pocs recursos entre de forma gratuïta a veure un espectacle. Perquè el sector cultural no és mou únicament per interessos comercials o pur profit econòmic. Existeixen una gran quantitat de projectes que tracten d’arrelar la creació escènica a l’entorn en el qual es produeix. Projectes en els quals el compromís amb la societat va més enllà del missatge, i en els quals es treballa amb col·lectius, es busca un acompanyament mutu, etc.

Amb tot açò no pretenc pintar el món de les arts escèniques com a ideal o perfecte. No és el món dels unicorns. I està clar que ens queda molt de treball. Molta desburocratització. El que vull dir és que l’àmbit cultural, en general, pot proporcionar-nos nous models productius socialment més sostenibles i amables.

M’encanta quan parles de la cerca d’attrezzo per a alguna obra, o de com trobar unes titelles. Què és el que més t’agrada de la fase inicial d’una obra?

M’agrada el món de possibilitats que s’obri quan es comença a treballar en un nou projecte. I m’agrada veure com les directores naveguen i trien entre totes eixes possibilitats. He treballat en processos molt diferents entre ells. En alguns casos, s’ha partit d’un text ja acabat abans de l’inici dels assajos; mentre que, en d’altres, el text es va construint a mesura que els assajos avancen i no està acabat fins a quasi l’estrena. I, malgrat ser casos ben diferents, eixe món de possibilitats s’obri igualment. En els muntatges d’Eva Zapico i Patrícia Pardo, que són les dues directores amb les quals he treballat, la investigació està molt present en el procés d’assajos. Em sembla molt interessant veure com es va provant, construint, rebutjant, triant.

Què sents quan veus que la sala va omplint-se de públic un dia d’estrena?

La veritat és que és una de les sensacions més boniques d’esta faena. Perquè just les setmanes abans d’una estrena estan plenes de presses, nervis, tensió… I quan aplega el moment que entra el públic i sents que tot el treball ha arribat a port, que ja està, que anirà bé… I també l’ambient entre l’equip en eixos últims moments abans de l’estrena és preciós.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022