Autodefinides #167: Emma Such

Helga Ambak ha triat la directora artística Emma Such.

«Complexitat és la paraula que pense quan he de parlar sobre mi, també quan et mire a tu i a tot el que ens rodeja. Totes aquelles que em coneixen saben bé que no m’agrada parlar sobre la meua persona, literalment m’és complex, per tant, això em porta a fer una observació constant. Com si la vida fos una gran obra que m’influeix sentimentalment i m’omple d’inspiració. Inspiració amb mil realitats que s’allunyen del que pense a simple vista. Així transcorria la vida, inquieta, analitzant aquesta complexitat que ens envolta.

He nascut vorejada de muntanyes al bonic Alcoi, amb una relació forta amb la natura, ja sabràs per què… Què hi ha més complex que observar la composició de la natura? Sent fascinació per cada pedra, fulla, llum, soroll i olor.

Emma Such / Foto: María Blázquez

Des de menuda, he anat a la serra; he passat mesos en caravana, enfront de la mar i en plena muntanya, sempre explorant, buscant i sentit cada petit detall. Pense que ma mare m’ha influït molt en això, perquè m’ha fet veure i analitzar els detalls de les coses menudes (una flor silvestre que sembla un conillet, minúscules petxines…). Tot açò necessitava traure-ho i representar-ho, i llavors, dibuixava i tornava a dibuixar. Vaig adonar-me que podia reproduir tot allò que sentia contemplant, com una mena d’ésser diví que crea un univers propi. Vaig veure clar que volia dedicar la meua vida a crear, i això va portar-me a l’art.

Vaig estudiar Belles Arts a la Facultat de Sant Carles, passant per totes les disciplines. Quan vaig adonar-me de l’existència del disseny i de la seua influència, com roman en la ment de la gent quan està ben fet, vaig capficar-me en eixe món. Al temps, estava vivint del disseny.

El disseny em va obrir els ulls: l’expectació cap a la complexitat de les coses va convertir-se en simplicitat. Això va canviar completament la meua relació amb la vida i la perspectiva amb la qual la mirava.

Actualment, soc directora artística a una empresa molt vinculada a l’àmbit digital. Aquesta posició m’ajuda a extrapolar la inquietud d’observació d’allò complex i donar-li simplicitat, a més d’apropar l’art a la funcionalitat diària i a punts d’experiències cap a l’humà. Treballar amb equips creatius, i partir d’un punt d’observació per arribar a un resultat estètic correcte, és el meu objectiu. Soc feliç aportant al món un poc d’art, i fent més senzilla i útil la vida de les persones».

Si pogueres tornar enrere, repetiries la teua formació de la mateixa forma?

Estic prou orgullosa del camí que he agafat a la vida, de cada decisió que he pres, de cada pas, de totes les carreres, cursos i màsters que he fet. Tot això m’ompli i em fa ser qui soc. Però sí que canviaria parcialment algun punt de la meua formació.

Si algú em preguntara què s’ha de fer per a formar- se en direcció artística i arribar a una posició similar a la meua, li aconsellaria un trajecte més vertical, no tan horitzontal. Llevat que les coses en aquest sector estan canviant molt de pressa, i és important una bona revisió de contingut a les escoles i universitats.

Projectes d’Emma Such

Quant a les condicions del nostre sector, què creus que ens ajudaria a abandonar la precarietat i poder avançar com a professionals?

Abandonaríem la precarietat si la gent fos realment conscient del suport i influència que tenen les nostres ferramentes al seu ofici o projecte. Som una eina necessària, una baula que marca la diferència entre un projecte ben fet i un altre a mig fer.

Mentre es pense que tothom pot dur a terme una tasca creativa, que és una cosa que surt fàcil i de forma natural, i que no cal formar-se, seguirem treballant de forma precària. Pense que els oficis cobren valor des de la consciència, i vivim en una societat en què, en gran mesura, no es posa interès en saber. Infinitat de vegades m’han preguntat per a què serveix l’art, o què és el disseny gràfic… Així com va a acceptar-se un pressupost o pagar-se un sou decent? Ni tan sols, quan érem petites, es parlava d’açò a escola.

Ets molt versàtil i veig que cada vegada t’obris més a noves disciplines artístiques. Quina et fa una il·lusió especial?

És cert que m’agrada tot allò que té relació amb la creació artística, que naix de les mans i dona forma a la matèria. M’agrada agafar una postura polifacètica i passar per cada disciplina mil vegades. Passar de nou per una tècnica és una sensació molt especial. Enfrontar-me al component m’encisa.

Considere impossible dominar-les totes, sempre cal afinar, observar i tornar a provar. Aquest últim any, he tingut la sort de traure’m dues espinetes que hi tenia clavades: una és la serigrafia i l’altra, gràcies a @DeTripasAerosol, el mural. Em feia molta il·lusió treballar el gran format i sentir el colp de realitat que t’aporten els projectes socials. Però, si hi ha una cosa que m’il·lusiona especialment —encara que sembla que no m’ha arribat el moment de fer-ho— és retrobar-me amb els pigments i els llenços de grans dimensions. Tant de bo enguany puga ser!


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022