Autodefinides #129: Pau Pons

Eva Raga ha triat l’actriu, dramaturga, directora escènica i docent Pau Pons, cofundadora de la companyia Pont Flotant.

«Açò d’autodefinir-te sempre dóna una miqueta de pudor, i més encara parlar de la teua trajectòria. Supose que a partir dels 40 ja tens coses a contar, com a mínim, unes quantes experiències acumulades. D’això mateix va aquesta presentació: de contar part d’una vida acumulada en quatre ratlles…

Eva —qui m’ha plantejat aquest bonic repte— va ser companya de La Nostra Escola Comarcal i, a més, és de Catarroja city, com jo. Totes dues, crec que compartim un bon record d’eixos primers anys d’escolarització entre garroferes, terra en les sabates i roba bruta en arribar a casa, i per això pense que, inconscientment, ens uneix aquesta mirada cap a la vida i la relació amb les persones que, d’alguna manera, es va gestar durant aquells primers anys de vida tan importants i decisius. Però, no només això, mentre llegia la seua autodefinició trobava moltes coses en comú des de dos mons distants actualment, l’arquitectura i les arts escèniques. Amb l’edat, Eva i jo ens retrobem al poble, i aquestes línies i la sempre interessant secció d’Afán de Plan ens fan connectar de manera virtual.

Tornant al meu pudor, diré que és al sector de les arts escèniques al que em dedique, però progressivament he anat ampliant la mirada i l’experiència sobre el camp, i ara tinc una visió molt més perifèrica i oberta sobre les arts escèniques, ja que he tingut experiències de molt diversa naturalesa.

Vaig estudiar Filologia Catalana i, també, Art dramàtic a l’ESAD de València. Aquesta dualitat m’ha marcat molt al llarg dels anys. L’estima per la llengua i pel teatre sempre han anat de la mà, per a mi. Just en acabar l’escola d’Art Dramàtic ja vam formar un grup de creació que, posteriorment, es convertiria en companyia estable, Pont Flotant, amb la que juntament amb els meus companys i amics (Àlex Cantó, Joan Collado i Jesús Muñoz), i des de fa més de 20 anys, he construït nou produccions escèniques. Desenvolupar el treball de creació en una companyia pròpia m’ha possibilitat —de vegades a pesar meu— tocar totes les facetes de la creació, des del finançament i la comptabilitat del projecte, la producció, el disseny escenogràfic i de vestuari, fins a la direcció i la interpretació. Treballar en col·lectiu és molt ric, però també requereix més coordinació i inversió de temps. Això sí, et permet coresponsabilitzar-se del producte amb algú més, no tot depén de tu, sempre tens algú amb qui consensuar la resposta i això, d’alguna manera, et fa crear amb més tranquil·litat.

Últimament, en la companyia, les tasques s’han especialitzat una mica més i el meu interés ha anat cap a la direcció escènica i la pedagogia, i en això és en el que dedique la majoria del temps hui en dia. Ara bé, haver passat per totes aquestes facetes ha possibilitat obrir la mirada —i el gust— per diferents models de creació i tindre molts més recursos a l’hora d’enllestir qualsevol tipus de projecte.

Durant molts anys hem realitzat llargues gires arreu del territori nacional i estranger, cosa que també m’ha donat la possibilitat de conéixer el funcionament de moltes sales, teatres i espais de cultura; també gestors i gestores culturals, públics molt diversos o referents artístics fonamentals per a la nostra pràctica escènica. També el fet de treballar a partir de Laboratoris d’investigació escènica previs a la creació ha sigut fonamental per tal de connectar el món artístic (i teatral) amb l’entorn; intentar apropar el teatre, des de dins, a la societat. Amb Pont Flotant, hem organitzat tallers per a xiquets i gent gran en diferents espais i contextos (museus, escoles, companyies…), amb col·lectius desafavorits, amb persones de diferents orígens i llengües, etc. Inevitablement, les múltiples vivències i experiències viscudes amb la companyia s’han filtrat en els projectes creatius i això li ha donat més sentit, encara, al fet de fer teatre.

*‘Exercicis d’amor’, de Pont Flotant (Foto: José Ignacio de Juan)*

A banda del treball escènic en Pont Flotant, des de fa ja sis anys que desenvolupe també la meua faceta de directora en la companyia L’Horta Teatre, gràcies a la confiança que em regalen en cada nou procés. És un espai lliure i obert on puc idear i posar en marxa equips de treball diferents per a generar espectacles que pivoten entre la meua sensibilitat i la trajectòria de la companyia.

Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenia clara, des que era menuda, era que volia ser “mestra”, i crec que és el que més m’ompli, però perquè per a mi sempre ha està vinculat amb la direcció i la creació. Com comunicar-se amb l’altre, acompanyar-lo en una experiència, aportar-li una visió diferent, empatitzar… Ja ho deia en una de les primeres obres de Pont Flotant, on feia de mi mateixa de menuda, Com a pedres: «Jo, de major… mestra!». Després d’anys de docència a l’Escola de l’Actor i també en diversos espais de formació teatral, ara tinc l’oportunitat de desenvolupar aquesta faceta en l’ESADV, on impartisc classes i on continue aprenent i apassionant-me cada dia.

La veritat és que, des que estic criant en paral·lel a la tasca professional tot s’ha complicat una mica, no puc apartar-me de la sensació de “que no arribe…, que sempre faig tard”. Supose que és una sensació comuna en moltes famílies, actualment. En definitiva, no em considere una gran artista, però això sí, tinc energia per a donar i vendre i passió per les coses per a regalar!».

Tu compagines la teua activitat professional com a actriu, dramaturga i directora amb la docència a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València. En aquesta línia, què penses del paper de l’ensenyament artístic en el sistema educatiu actual?

Indefugiblement, esta inquietud pedagògica traspua en els espectacles, de manera que sempre estan vinculats amb la pedagogia; en alguns treballs de manera més clara que en altres (per exemple, Exercicis d’amor, El fill que vull tindre, Les 7 diferències o Acampada). Totes tenen un vessant que qüestiona l’entorn en el que se situen i planteja una recerca de nous models socials o personals. Intentem, a través de l’experiència escènica, promoure la reflexió sobre la mirada que ja tenim sobre certs temes: l’educació i la criança, la inclusió de la “diferència” en el nostre dia a dia, etc.

Des del meu punt de vista, la pedagogia està molt vinculada amb la creació, perquè ambdues són motors de transformació directa de la societat en la que vivim, i capaciten l’espectador i/o l’alumnat per a ser crític amb la societat que els envolta.

*Sessió al Centre de Recepció de Menors de la Generalitat Valenciana (Bunyol, València) per al documental de teatre social ‘Ahir / demà’, de Raúl Riebenbauer*

Compaginar aquestes facetes és una qüestió natural i orgànica en el meu cas, sobretot, perquè es retroalimenten. L’ensenyament em fa estar en contacte amb gent de molt diversa edat i procedència, cosa que, sovint, en els processos teatrals trobe a faltar, perquè solen ser més endogàmics i limitats en el temps i en l’entorn pel que transiten. La pedagogia em fa estar en contacte amb un entorn més divers.

Per a mi, l’ensenyament té molt a vore en l’acompanyament, en el camí del descobriment i, per tant, de l’aprenentatge. Ara tenim el món a l’abast d’un clic, anar a l’escola o la tasca del mestre no és exposar continguts o donar informació, això ja ho podem fer totes des de casa. La clau de la pedagogia té a veure, ara, en compartir un mateix espai i un temps, en generar una experiència comuna entre persones i que això deixe un rastre, un aprenentatge. Crec molt en el diàleg, en la creació de coneixement entre iguals (independentment del rol que s’ostente, ja siga el de mestre o el d’alumne) i que a través de la posada en comú de la informació que tothom tenim ja al nostre abast, s’arribe a generar contingut significatiu, del que entens a través de la teua pròpia sensibilitat i serveix per a aplicar en altres contextos. En definitiva, fomentar el contacte entre persones de diferents edats i naturaleses a través de la generació de projectes concrets.

I és que, la realitat del sistema educatiu actual podria flexibilitzar-se i beure més d’aquesta mirada d’anada i tornada. En teatre és fonamental crear un bon “equip de treball”, així mateix crec que ha de funcionar l’aula. Fomentar la relació entre persones, el diàleg, la comunicació, la contradicció, etc.

En les arts es treballa a partir de la percepció, la mirada, l’emoció, la sensibilitat (els sentits, per tant, i percebem a través del cos), i això, directament, situa certs valors en el punt de mira: l’empatia, l’escolta, la paciència, etc.

Sense anar més lluny, en la proposta de la nova llei d’educació, per a Secundària es reduiran les hores dedicades als ensenyaments artístics, i això pense que és una llàstima. Justament, no fa molt, llegia Rudolf Arheim afirmant que les administracions deixen de banda l’ensenyament artístic perquè tradicionalment es desvincula la percepció sensorial del pensament, quan és precisament la percepció la base de tot pensament. Ve a dir que el pensament productiu necessita, precisament, del procés perceptual previ, i les arts són precisament els mitjans més poderosos per a treballar la percepció a través de les sensacions i les emocions. No hi ha pensament sense percepció, primer s’han de percebre les coses per a crear pensament. I les arts, s’infravaloren perquè es relacionen amb l’entorn des d’allò perceptiu, com si això no fóra pensament.

És més, últimament estem valorant de nou les arts vives com un espai de creació fonamental i necessari per al sa desenvolupament d’una societat. Estem veient com de necessari és eixe ritual que ha estat present en la societat des de sempre. Si més no, com a ferramenta hui en dia és fonamental: el treball amb la matèria, el cos, la veu; les relacions i el contacte (físic, també) amb els companys/es; la ubicació en el present, en un espai i un temps compartit; etc. El món virtual ens allunya cada vegada més d’aquests fets i, d’alguna manera, el teatre ens resitua en el punt de partida de la naturalesa humana.

Què opines sobre la precarietat que, malauradament, ha d’assumir la gran majoria de persones que es dediquen a treballs creatius i sobre l’afirmació que fa Remedios Zafra: «La precariedad en los trabajos creativos funciona como forma de domesticación» al seu assaig ‘El entusiasmo’?

La precarietat és una realitat en la majoria de treballs creatius i, sobretot, es materialitza en diversos factors indefugibles: una incertesa constant provocada per la projecció cap al futur; una inestabilitat laboral constant que amenaça en escurçar projectes i creativitat de manera progressiva; una hiperacumulació de faenes disperses i un estrès perenne provocat per la hiperactivitat i el ritme frenètic de la societat.

És cert que s’han multiplicat els espais expositius, es produeix molt més, en diferents suports i en diferents formats, i pense que això ha sigut una gran fita que portàvem molts anys reclamant. Ara bé, aquest canvi de paradigma en l’exhibició dels treballs no ha comportat una estabilitat dels creadors i creadores ni un reconeixement social ni econòmic per part de l’administració i, per tant, per part de la societat, i és fonamentalment per això que el rèdit que estem pagant és a costa del sacrifici personal, professional i econòmic.

És dur parlar d’aquests temes enmig d’una crisi com la que estem vivint, però és que, precisament, el tema s’agreuja en sectors com el cultural i, en concret, l’escènic, quan la nostra tasca depén de certes convocatòries d’ajudes, de temps molt breus d’exhibició, projectes a molt curt termini i retribucions nímies o inexistents per volums de feina molt grans. En eixe sentit, crec que sí que patim certa “domesticació”, ja que no hem sigut (ni som) capaços de dissociar el ritme accelerat, desconcertant i inexplicable que la globalització i el liberalisme capitalista ha imposat en les nostres vides.

Un dels trets més característics de Pont Flotant és la creació col·lectiva, que sovint comporta treballar des de la incertesa i la imprevisibilitat. Què t’aporta aquesta manera de treballar?

La veritat és que al principi portàvem molt malament el tema de la incertesa, creava cert estrès creatiu i de vegades, per voler evitar-la, respostes o solucions massa precipitades. Amb el temps, generar incerteses s’ha convertit en una de les ferramentes de creació més importants amb les que comptem. Durant el procés de creació, treballar amb la sorpresa, la incertesa, les relacions no causals, generar expectatives o la imprevisibilitat, en definitiva, desorientar-nos un poc durant les primeres fases del treball és fonamental. D’alguna manera, la incertesa fa que el punt de partida acabe allunyant-se prou del punt d’arribada i això sempre és interessant, perquè permet trobar solucions escèniques que no només depenen de l’intel·lecte i el pensament, sinó de l’ací i l’ara i de la imprevisibilitat de l’acció i l’espontaneïtat de l’espai d’assaig. També la casualitat és fonamental, i el joc, i en la mesura que deixem que la incertesa habite el treball es generen atmosferes i recursos que, d’altra manera, serien molt més previsibles i causals.

Quan fem creació col·lectiva hem de confiar molt en l’altre i això sempre comporta, també, molta incertesa. Al remat, no compartim tots els gustos ni maneres de vore les coses i cedir sempre suposa assumir cert risc. Recorde, en concret, no saber com resoldre determinades escenes o com acabar, per exemple, una obra. La incertesa sempre ha disparat solucions desbaratades, impossibles, estranyes, absurdes, catxondes… I això ha permés que acabàrem cuinant en escena, compartint escenari amb vint persones més o que els nostres pares pogueren compartir gira amb nosaltres.