Autodefinides #182: Gabriella Nuru

Abi Cárdenas Mena ha triat l’escriptora, poeta, sociòloga i activista Gabriella Nuru.

«Criada a València, soc una dona afrodescendent d’origen camerunès i serbi.

M’interessen múltiples expressions de l’art i intente, d’alguna manera, reflectir-ho en la meua escriptura, almenys, a mode d’influències creatives. El meu activisme també ha tingut un gran pes en la meua expressió artística, perquè en tots dos àmbits parle o defense temes que estan prou lligats, i sent que s’hi retroalimenten.

Parle de temàtiques com la identitat, la malaltia, la diàspora o l’amor. El meu objectiu principal és crear espais segurs i de consciència reflexiva amb els meus escrits».

Quan comences a escriure i com descobreixes en la poesia una forma d’expressió que ja és part de la teua vida?

Sempre vaig tindre molta imaginació, i m’agradava inventar històries i jugar a ser diferents personatges amb diverses personalitats. No obstant això, per a mi, l’escriptura va ser un terreny de repòs des del primer moment. No podia fingir o exagerar, només soltar i deixar-me ser dins d’un món que, moltes vegades, sentia que no m’entenia i que tampoc no em visibilitzava prou. Escrivint, reflectia el meu món interior sense por a com anava a ser percebuda, ja que escrivia principalment per a mi.

D’altra banda, crec que sempre vaig escriure poesia, fins i tot quan escrivia històries. Em vaig decantar per la poesia perquè vaig sentir que era la forma artística que més em representava i em definia. Però, aquesta expressió sempre ha estat influenciada fortament per altres arts, principalment la interpretació i la música. Tot m’inspira: una conversa, una pintura, un paisatge, una lectura… Sent que en plasmar-ho amb les meues paraules i emocions, tot es converteix en alguna cosa meua.

La poesia em fa pertànyer a algun lloc i reconéixer-me en aquest món ple de soroll i estímuls.

De vegades, pense que per a ser artista s’ha de tindre una forta autoestima, la qual cosa no sempre és fàcil per a les dones racialitzades. Ara estàs a punt de publicar el teu primer poemari en solitari. Com a dona negra, quines pors o pressions sents a l’hora de publicar? Com has aconseguit véncer-les?

M’ha costat moltíssim veure’m o llegir-me a mi mateixa com a artista, supose que està totalment lligat a la síndrome de la impostora que moltes dones sentim per por de ser jutjades i no ser mai suficients. El primer gran pas arriba quan et proposes desafiar eixe sentiment i reptar-te a tu mateixa per a eixir de l’ou.

Al meu cas particular, mai he tingut una autoestima desbordant, i això és el resultat de moltes coses, no sols necessàriament per ser una dona afrodescendent a Occident, que en efecte és el que més m’ha marcat. Però també han jugat un paper determinant les persones del meu voltant, els entorns on m’he mogut o tota la gent amb la qual he compartit períodes de la meua vida. Considere que el més important fins a arribar a una autoestima sana i plena és el procés, el camí. Començar a veure’t vàlida i no tindre por de caminar sola, i posar límits que et protegisquen, és una cosa realment bella i molt enriquidora, i això en l’art que vas creant es nota, les evolucions són evidents fins i tot en el llenguatge i les expressions.

Quant a les pors a l’hora de publicar, et diria que en tinc uns quants… Sobretot m’obsessiona la idea de ser transparent amb mi mateixa i amb allò que sent, i que el missatge puga arribar a qui estiga disposat a rebre’l. D’altra banda, i encara que he guanyat seguretat amb el pas dels anys, crec que és humà sentir por al rebuig, perquè estem en una societat que ens exigeix constantment que hem d’agradar, agradar i complaure per a ser validats.

Però crec que aquesta por es dilueix un poc quan pense en el meu propòsit real: contar les meues històries i compartir amb el món la meua manera de veure les coses i, d’aquesta manera, ajudar a combatre el perill de la història única, que diria Chimamanda N. Adichie.

L’art és la meua eina d’alliberament després de molts anys de pors i vergonyes, i considere escriure una teràpia. Com més escric i em reconec autèntica i transparent, més em cuide, i això repercuteix completament en l’autoestima.

En els teus poemes parles de la malaltia, la salut mental… Com abordes aquests temes? La poesia, escriure i recitar, té un paper guaridor?

Per a mi, és imprescindible sentir-me reflectida en allò que escric, i per eixa regla de tres, molt poques vegades escric sobre coses que no m’hagen passat o no haja viscut molt de prop. M’és difícil inventar-me coses a l’hora d’escriure poesia, crec realment que és la forma literària més nua que existeix, has d’estar disposada a obrir l’ànima: primer enfront de tu i després al món.

Escric sobre temes que em travessen: des de xicoteta, he tingut grans problemes de salut i sempre vaig ser conscient del cos i l’espai que habitava, posant la meua integritat en primer pla, encara que a vegades em costara i fregara els límits de la meua pròpia resistència. Això ho plasme en alguns escrits.

D’altra banda, soc una dona negra, filla de migrants, que ha hagut de viure situacions que se’t queden ancorades a la ment per la resta de la teua vida, en el bon sentit i en el dolent, perquè això delimita i guia la teua manera de ser, inevitablement.

I, també soc amadora. M’he entregat molt —a vegades, potser massa— en les relacions i les he viscudes amb molta intensitat, amor i dedicació. Algunes relacions m’han marcat més que unes altres, però totes han contribuït al fet que veja la vida i senta com ho faig ara. A més, crec que com a dona racialitzada és també desafiador parlar sobre temes tendres i vulnerables, perquè històricament no se’ns ha vist com a éssers vàlids per a sentir i crear des d’eixos espais íntims, ja que es pensa erròniament que solament podem habitar la ràbia, la violència i la frustració. I encara que moltíssimes vegades les habite, la meua protesta ha de veure amb com desafiar des de la tendresa i mostrar que els cossos negres podem ser i crear des d’on vulguem, perquè ningú ens té per què definir.

Per a mi, escriure i recitar és com un ritual, i encara que de tant en tant ho faig de manera impulsiva i caòtica, sempre acabe trobant la meua ordre. Perquè, en eixe rebombori de frases i paraules soltes, intente sempre deixar el missatge de la meua existència en aquest sistema-món que originàriament no va ser pensat per a persones com jo, i eixa sensació no sols em sana sinó que em brinda una pau total.