Autodefinides #135: Glòria Tello

Berta Esparza ha triat Glòria Tello, Regidora Delegada de Patrimoni i Recursos Culturals, Presidenta de l’OAM Palau de la Música i Orquestra de València i Presidenta Executiva de l’OAM Mostra de València i Iniciatives Audiovisuals, a més de Regidora Delegada de Benestar Animal i Diputada de Teatres, MuVIM i Premi Iturbi.

«A les xarxes socials, on els caràcters es paguen cars, em definisc com a: “Sociòloga, del Cabanyal, en ocasions de Fanzara. Amant de la meua família humana i animal i de la gent bona”. Una definició de l’essència, d’allò amb el què em sent més identificada i d’allò què em definirà per sempre. La resta, són circumstàncies. Malgrat tot, esta definició inevitablement es deixa moltes coses fora.

Crec que soc una dona senzilla, una persona normal. No m’agraden les fastuositats, ni les superficialitats: aprecie allò natural. No puc amb les desmesurades ambicions, ni molt menys amb les covardies. Valore la lluita per una societat millor, per les causes justes.

Una mestra, amb estima, em va comparar un dia amb els “cronopios” de Cortázar. Em va fer gràcia, però confesse que un poquet de “cronopio” sí en tinc. L’idealisme em mou i la sensibilitat, per molt que la intente dissimular, de vegades se m’escapa. Això no em resta caràcter, que en tinc, i prou, però m’agrada tenir-lo, sense ell seria molt vulnerable, i això no em permetria sobreviure en este dia a dia.

En els últims anys he aprés a valorar les xicotetes coses: un passeig per la muntanya, una abraçada, una mirada de complicitat quan tanta falta fa, un somriure… Em reconforten els bons amics, la família i els meus dos gats. Em sent afortunada, malgrat que hi ha dies que juraria el contrari.

L’àmbit laboral, com deia al principi, el concep com a circumstancial, però una circumstància preciosa que m’ha permès moltes coses. M’ha ajudat a conèixer gent meravellosa, treballar amb persones entregades, aprendre de veritables mestres com l’alcalde Joan Ribó, sentir que l’esforç gratifica, notar que el teu granet val, que pots millorar la vida de moltes persones i que pots aportar per acabar amb aquells vicis, històricament units a la política, que detestes.

Ara mateix, el meu treball ocupa el 99% de la meua vida. No és fàcil gestionar les àrees de cultura, on tant de camí s’ha de recórrer, o la de benestar animal, que ni existia abans del 2015. Dos temàtiques que requereixen molta entrega, però que, sense dubte, al meu parer, són les més boniques. A mi em gratifiquen, com no ho podrien fer altres i em permeten també allunyar-me d’allò que ens envolta a totes i tots els càrrecs públics i que a mi menys m’interessa.

En definitiva, soc un poc tot açò, amb un profund agraïment al què els meus pares (i la resta de la meua família) m’han ensenyat: estimes, valors, ideals, respectes, causes…, sense ells no seria qui soc, ni tampoc com soc. Així que, complementant la definició amb pocs caràcters del principi i en termes sociològics, podríem dir que soc “allò que m’han aportat aquells éssers vius que m’han envoltat en el camí recorregut fins a hui”».

Què va significar per a tu Salvem el Cabanyal? L’arquitectura és el dibuix de l’espai que habitem i defineix la vida quotidiana que vivim. Fa feredat pensar que s’haguera partit en dos el barri. Quina importància té el barri per a viure la cultura?

Salvem el Cabanyal va ser la causa que em va permetre involucrar-me en la realitat del moviment per la defensa del meu barri. Abans, ja hi havia participat en altres causes en defensa dels animals, però Salvem va ser, segurament, la què em va permetre comprometre’m amb els meus veïns i veïnes, amb l’arquitectura modernista popular del barri, amb una xarrada a la fresca a la porta d’una planta baixa, amb una trama urbana que facilita unes brises marineres meravelloses, amb una forma de vida, amb un patrimoni urbà i social, en definitiva, amb unes arrels culturals i amb una història, que no podíem deixar desaparèixer per interessos especulatius.

El Cabanyal, tal i com el coneguem, amb la seua riquesa patrimonial i cultural, estic ben segura que haguera desaparegut amb el projecte de la prolongació de l’Avinguda de Blasco Ibáñez, amb la construcció del Bulevard Sant Pere, amb la destrucció de 1651 vivendes i d’edificis singulars com la Casa dels Bous (ara futura seu del Museu de la Mar). Una joia, un encant, un motiu d’enorgulliment de la ciutat, un patrimoni del què fer bandera que de ben segur haguera desaparegut, convertint-se en una zona absurda sense cap al·licient.

Gràcies a Salvem el Cabanyal, a la lluita ciutadana i al canvi de govern amb l’alcalde Ribó a l’any 2015, afortunadament, esta amenaça ja és un malson passat, ara podem viure tranquil·les i tranquils, sense eixa espasa que penjava sobre el cap de tantes famílies i les seues llars. Ara això ha passat, crec que no m’equivoque si afirme que també hem fet pedagogia, a la resta de la ciutat i a altres persones del món, envers la vàlua del nostre barri i això garantirà també la seua posada en valor.

Ara, ens trobem en el procés de la seua reconstrucció urbana i social. En omplir tots aquells solars que les màquines excavadores varen deixar i en llaurar la pervivència de les nostres arrels culturals, dotant d’infraestructures, com l’Escorxador, que es prepara per ser un centre d’interpretació del barri; l’Ateneu Republicà, on estem creant un centre cultural veïnal; o la ja nomenada Casa dels Bous, futur Museu de la Mar. Totes estes accions no fan més que enfortir, defensar i millorar el barri. Un barri que jo voldria que caminara per ser un barri com sempre havia sigut, abans que els interessos especulatius arribaren.

No vull un Cabanyal modern, ni turistificat. Vull un Cabanyal humil, però ric en patrimoni i cultura, i crec que ací, Salvem el Cabanyal ha fet molta pedagogia, molt d’esforç i a mi, personalment, m’ha aportat uns valors i unes amistats, que sense dubte han enriquit molt la meua vida.

Què t’has trobat en la vida cultural de la ciutat i en les seues gents ara que les tens tan a prop? I quines són les seues febleses principals on caldria actuar?

Com dic tantes vegades, pense que les i els nostres professionals de la cultura són molt bons, sols ens falta creure’ns-ho.

La nostra potencialitat musical és ben coneguda. No crec que, per exemple, a la resta del món, existisca una xarxa de societats musicals com la nostra, on s’impliquen tantes persones de generacions tan distintes, no hi ha massa famílies valencianes que no tinguen un músic (o un professional vinculat a la música) en elles, i, això, sense dubte, és extraordinari. Però no sols al sector musical, també els valencians i les valencianes som veritablement reconeguts fora de les nostres terres, per la qualitat dels nostres dissenyadors i dissenyadores. Així mateix, destaquem a les arts escèniques, a la literatura… Utilitzant una dita del dramaturg Manuel Molins, “cal passar de la cultura de l’autoodi a la cultura de l’autoestima”.

Com a fortaleses podem destacar també, sense dubte, tot allò que el nostre clima o caràcter mediterrani ens aporta a l’hora de crear artísticament. Tenim la sort de viure a una ciutat que es presta a eixir al carrer, a utilitzar les nostres places per dur a terme propostes culturals, a que estes propostes servisquen de connectors entre veïns i veïnes. I no oblidem la nostra llum, que no sols a Sorolla va estimular. O la nostra xarxa educativa forta, que és indispensable perquè la cultura s’aferme i tinga recorregut a llarg termini.

Les febleses són la cara contrària del mateix espill. Necessitem estructures més sòlides perquè el potencial creatiu no es perda: més pressupost, més coordinació pública-privada i, molt important, complementar els equips humans a les administracions públiques. Durant moltes dècades no s’han convocat oposicions per als professionals de la cultura, i la gent es va jubilant… I com a feblesa recent, evidentment tenim la pandèmia que tant ha afectat als sectors culturals. Al meu parer, un sector essencial per superar a nivell emocional, este poal d’aigua freda que ens ha caigut damunt.

Per què la Cultura és la germana pobra de la política i la gestió? Per què no aconseguim donar-li un valor real econòmic, laboral, industrial i, fins i tot, de salut? Quan deixarà de ser només un aparador?

Pense que la cultura, sobretot en la seua vesant creativa, ha de ser independent; sols amb la seua independència es pot aconseguir la seua finalitat més pura. Ara bé, evidentment les administracions públiques hem de garantir la seua supervivència, hem de ser el bastó que l’ajude a caminar, però a caminar per ella sola. Açò a França ho tenen prou clar. Ací, partim de molts anys d’abandonament i de concepció errònia. Des de l’any 2015, les administracions valencianes estem tractant de capgirar esta situació. La cultura contempla molts aspectes i en cadascun d’ells la tasca, des de la gestió política, és i ha de ser distinta.

No és el mateix, per exemple, treballar per recuperar el patrimoni històric i artístic, on, al meu parer, s’han d’invertir molts més diners públics dels que s’inverteixen a tot el país, i no sols això, sinó que les administracions i els seus tècnics, hem de controlar totes estes intervencions per garantir la màxima professionalitat i cura dels nostres béns. Però esta no seria la mateixa estratègia oportuna a l’hora de donar suport als sectors creatius culturals, on evidentment pense que també s’han d’invertir molts més diners però amb la màxima transparència, concurrència i independència, sense més control polític que el del mèrit i la capacitat. Parlem, en el cas de València, d’autònoms i xicotetes empreses, en la seua majoria. Famílies amb una precarietat laboral històrica que, a la més mínima crisi econòmica o sanitària, veuen sacsejats els pilars de la seua supervivència. Ací l’administració ha d’ajudar a garantir esta supervivència, a millorar les seues condicions laborals mitjançant l’aprovació de decrets, ordenances o lleis, que ho facen possible, ha de fer pedagogia per incrementar el seu consum i en la meua opinió, també ha de ser conscient dels grans professionals que tenim per posar-los en valor.

Són gestions distintes, però al meu parer anem pel bon camí. Hem creat subvencions reglades per tractar d’arribar a totes i tots els agents implicats, l’ultima a causa de la pandèmia, per valor de 2’5 milions d’euros, què ha aconseguit arribar a totes les candidatures presentades.

Crec que el nostre govern es creu la cultura, i malgrat que ens queda molt de camí per recórrer i molta situació anterior per capgirar, ho estem aconseguint. La cultura és indústria, són llocs de treball, és salut, com molt bé diu la pregunta (al respecte recomane l’estudi fet pel professor José Nácher i el seu equip de la Universitat de València, al voltant dels beneficis de la música a la salut i qualitat de vida de les persones), la cultura ens ajuda a ser més lliures i, en definitiva, és un dret. Valorar-la així, des de les administracions públiques, és el millor camí.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021