Autodefinides #134: Berta Esparza

Patricia Blanco ha triat la periodista i gestora cultural Berta Esparza, coordinadora de projectes educatius del Palau de la Música de València.

«Un dels meus germans té en el seu estat de WhatsApp un vers de Wisława Szymborska que diu: “Ensenye a callar / en tots els idiomes / segons el mètode de contemplar / el cel estrellat”. M’autodefinisc com a dona de paraules i silenci: les adore des que em recorde i com més les estime, més estime el silenci. Escriure, escriure el que siga, la llista de la compra o un relat, em dona seguretat. És la crossa que em sosté quan em flaquegen les cames i l’ànima, perquè les paraules m’ordenen. L’escenari, encara que no m’haja dedicat a això “por dudar, por no saber, por incapaz”, que diria Joan Baptista Humet, és el meu recer. Sent un poc de calor de llar quan soc ací; dins, fora, al costat o en una aula d’assaig. És un altre lloc segur, familiar, com ara la cuina de la meua mare o l’olor de les seues tovalloles; no puc explicar-ho d’una altra manera. Vaig créixer en una casa amb molts llibres i pocs diners, i mai ho agrairé bastant. Soc picaflor d’algunes coses i especialista en quasi res, i això em fa vergonya. Però tinc el tarannà de la formiga per a salvar-me: molta faena silenciosa i ferri sentit jueucristià de la responsabilitat. Quan perd la il·lusió pel que faig, estic morta.

Vaig estudiar Periodisme oficialment i Teatre, extraoficialment. No em perdone la meua covardia en abandonar el teatre i relegar-lo a la vida paral·lela d’amant amagat, però al final, tire la vista arrere, i sempre totes dues coses –paraules i teatre– s’han anat creuant en el camí com a afluents d’un riu principal. Vaig entrar en el Palau de la Música com a periodista, però va ser gràcies al teatre. Al Palau treballe amb les paraules, amb els sons i amb l’absència d’ells; ja no puc sentir la música en cd o a Spotify, perquè necessite el directe, la vibració de la butaca i el silenci respirat en present d’indicatiu. He plorat moltes vegades als concerts i és una manera de sanar-me; la meua particular dieta detox.

Berta Esparza

La música va ser, al principi, un salari en un lloc de fracs, flors, lluentor i sesuda saviesa. Amb els anys, i gràcies a persones molt concretes que em van guiar, he entés que és un tresor massa amagat que hauria de ser ben comú. Que els concerts són per a assaborir el present; per a exposar la pell al que ocórrega ací, sense la xarxa del pregravat. Moments per a riure, plorar, meditar, aprendre, gaudir, compartir o perdre’s. I, sobretot, escoltar; verb que se’ns està oblidant perquè hi ha massa soroll fora i endins.

Quasi 30 anys després, comprenc que no cal entendre ni saber, perquè tots estem capacitats per a gaudir de la música –i del teatre– encara que no sapiem analitzar-la; a tots ens pot remoure, interpel·lar, recordar, canviar. Aquest és el meu objectiu principal ara: facilitar que eixe so present que escapa al segon següent, siga accessible al major nombre de persones. M’agrada compartir el que em fa feliç i atesa eixa frase que s’ha fet famosa amb la pandèmia, “la cultura cura”, crec que les arts són un dret, una necessitat i una oportunitat. L’art cura i ha curat sempre, no sols ara. També mou i remou, denúncia, ensenya, descobreix veritats i enfada, com la vida mateixa. Naixem dansant, movent-nos, dibuixant, cantant, jugant. El millor que vam ser, la xiqueta original, podem continuar sent-ho a través de les múltiples possibilitats que ens dona l’art. Per què ho acabem traient de la nostra vida i així renunciem a l’essencial? Per no parlar dels qui per la ruleta de la fortuna, van nàixer on no hi ha cap opció a gaudir-lo ni a curar-se amb ell. Així voldria jubilar-me: obrint camins d’art per a tantes vides nascudes o condemnades als marges».

Com a gestora cultural d’un espai tan emblemàtic i rellevant com el Palau de la Música, però que alhora pot veure’s com un exemple d’elitisme cultural, com us plantegeu o com creus que podria plantejar-se una gestió enfocada a aconseguir una participació cultural més inclusiva?

Hi ha arrels històriques que expliquen aquesta visió elitista de la música clàssica, però eixa idea d’inaccessibilitat té molts vessants i per ací és per on cal atacar i buscar solucions. És un problema polièdric: el més evident o primari és pensar que la música clàssica és un art elitista pel preu de les entrades i perquè exigeix “coneixements”. Però, si quan s’abaixa el preu o s’adapten els formats de concerts tampoc ve la gent, és perquè hi ha un treball previ que no hem fet: explicar-li a la gent que escoltar música forma part del dret a la cultura i que no cal entendre o saber música clàssica per a gaudir-la. Des de la meua perspectiva, el Palau no és ja un lloc elitista; des de fa molt poc, i diguem-ho clarament, gràcies a voluntats polítiques concretes, això està canviant. S’ha expressat amb claredat eixa voluntat política de restaurar al Palau la seua identitat de servei públic. Eixe és el primer pas. Després necessitem les mesures concretes: un major pressupost, equip humà preparat i un full de ruta, i en eixe ordre. I també –això es diu menys, però és molt important–, molta pedagogia social amb els qui decideixen, amb el públic, amb els treballadors i amb els músics. Ací queda molt per fer. Però tinc esperança. És una tendència molt clara, ja començada en molts llocs i consolidada en uns altres, i no retrocedirem.

Ens podries parlar d’alguna experiència concreta que haja sigut per a tu l’exemple a seguir? Què suposa viure aquestes accions per totes les parts implicades? Com ho viuen els artistes, per exemple?

Des de fa pocs anys, s’ha començat a portar la música als qui no podien vindre a escoltar-la: als hospitals, a la presó, a residències de tercera edat… Em produeix respecte parlar del que senten els músics, perquè no estic al seu cap, encara que sí he vist a algun d’ells plorar mentre tocava a un hospital, i a uns altres molt feliços de com van ser acollits a la presó. Preferisc parlar de la reacció del públic. Hi havia un pres, bastant major, que no va moure ni un múscul mentre va durar la música. Semblava una estàtua congelada en la primera filera; ni pestanyejava, amb els ulls molt oberts. Quan va acabar, es va acostar al director amb la fulla del programa i li va demanar un autògraf. No va dir res; es va estrényer el paper contra el cor i va anar-se’n somrient.

Un matí que vam estar a l’aula educativa d’un gran hospital, em va sorprendre l’acolliment dels xiquets i de les seues famílies. Havíem preparat una trobada-taller a l’aula, però aquell dia molts dels xiquets no van poder assistir i vam haver de passar per les habitacions de diàlisi i oncologia, simplement a parlar amb ells sobre música i improvisar el taller allà mateix, al seu llit. Em va costar quinze dies recuperar-me de l’experiència; però per a ells va ser una meravella i així ens ho van transmetre.

Durant cinc anys va haver-hi un projecte de dansa participativa, adreçat a adolescents, junt amb l’Orquestra de València. En aquells cinc anys, vam tindre experiències brutals de creixement, solidaritat i aprenentatge amb ells. Des d’alguns que ens deien “que els havia canviat la vida”, fins a una xiqueta tutelada, amb molt d’“equipatge”, que es va trobar acollida, estimada, respectada i admirada en una cosa tan especial. L’emoció dels pares que mai havien xafat una sala de concerts i van vindre a veure els seus fills… I, particularment, un grup amb diversitat funcional física i psíquica que es va integrar en “En dansa amb Beethoven”: una manera ben concreta de contar que la música té una capacitat transformadora, qualsevol que siga la nostra condició o procedència. Fa escassament quinze dies, vaig tindre un grup de refugiats en un concert. Els dos més joves del grup, quasi adolescents, i també artistes, acabaven d’arribar a Espanya. Tenien una fragilitat física i psíquica enorme. El seu responsable de grup em va dir després que eixa hora de música havia sigut el seu únic moment de pau en molt de temps

El que necessitem és dedicar més recursos a tot això; desenvolupar-ho a llarg termini, avaluar-ho, fer-ho créixer. Així es canvia una societat.

Què penses de l’ensenyament artístic, especialment el teatral, a l’àmbit educatiu?

L’experiència que jo he tingut és més que positiva i com més la pense, més m’emociona. Certament, el teatre no pot ser una assignatura inserida en el pla d’estudis, perquè no hi ha lloc al currículum i perquè no es pot imposar res que exigisca “exposar-se” tant. Obligar un xiquet o un adolescent a fer teatre per a “que se solte, perquè és tímid” em sembla una idea terrible, perquè entenc que el teatre, la música o el dibuix són eines de gaudi i creixement. No es poden “imposar” de la mateixa manera que la lectoescriptura o les matemàtiques. Però es poden utilitzar com a instrument per a transferir coneixement, ajudar a crèixer humanament, i gaudir-les des d’altres punts de vista. El teatre naix no sols dels actors, sinó de l’espai, del so, del moviment, o d’una història que algú escriurà o imaginarà perquè l’explique un altre. Els anys que vaig fer classes de teatre a alumnes i alumnes entre 6 i 16 anys, començava cada curs amb una activitat que em va explicar Jorge Picó, a partir de la frase “El teatre és un joc en equip”. I això és el que he intentat amb els meus alumnes i he aplicat en altres projectes del Palau: es comença a crear en equip; és millor treballar en xarxa, en circumferència. Uns volen el primer pla; uns altres prefereixen produir, uns altres dibuixar decorats, uns altres escriure, uns altres dur la música… Hi ha lloc per a tots i tot és enormement enriquidor. El teatre és un ofici, és un treball delicat d’artesà, amb les mans, la mirada, el cos, les paraules i l’escolta compartida. És sentir-se part d’una comunitat amb un objectiu clar. I aquest plantejament artesà el procure aplicar a tot: cal cuidar els detalls; treballar el producte, el públic, la comunicació…, amb carícia i detall.

Concretament, els adolescents són un col·lectiu meravellós perquè són pura energia, però els ha tocat viure una molt mala època: tenen una vida sencera al seu mòbil i s’estan perdent la vida de veritat. És curiosa eixa generació tan contradictòria; per la seua condició intrínseca, els adolescents són gregaris, tendeixen al ramat, a assemblar-se tots, però són més individualistes que mai perquè tot està a l’abast en una pantalla. Les famílies no poden tindre més d’un fill per les condicions econòmiques i la precarietat laboral; els pares arriben esgotats i no hi ha temps ni forces de contar i escoltar. Sé que soc una antiga, però veure bebés al carret jugant amb un mòbil em posa frenètica i m’entristeix. Una de les experiències més boniques dels anys treballant com a autònoma, van ser els concerts per a bebés, no sols pels xiquets, sinó per les seues mares (eren majoritàriament dones) que necessitaven poder escoltar música sense que se les criticara o haver d’eixir-se’n per a canviar un bolquer; era un espai de respir per a elles…

I, una última qüestió: crec profundament en l’ensenyament artístic en l’àmbit educatiu, però no avançarem més si no incidim en les famílies. Els professors no poden fer-se càrrec de tot sense el suport de tota la comunitat. Reivindique els contes i els cants a la calor del foc. La paraula compartida. Així ha crescut la humanitat: amb la tradició, l’oralitat i els sabers de pares a fills, les festes i el ball a la plaça del poble, i compartint el silenci mirant les estreles, que diu Szymborska. Tan senzill i tan difícil com això.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021