Autodefinides #133: Patricia Blanco

Èlia Casanova ha triat la jurista i gestora cultural Patricia Blanco, especialista en projectes socials adreçats a col·lectius vulnerables i cofundadora de l’associació Adonar.

«Fa ben poc, en realitat, que sent que València és la meua ciutat, per fi. Fa just sis anys que hi vaig tornar després de dotze vivint fora, i tot i que no pensava en quedar-m’hi, des del primer moment em va sorprendre una sensació que em deia que aquest era el lloc i el moment per ser-hi, que alguna cosa estava passant i que jo volia formar-ne part d’aquesta nova etapa.

A més, ha sigut l’oportunitat per retrobar-me a mi, i reconciliar-me amb unes arrels que mai havia sentit o entés. Nascuda a Algemesí, he viscut i vaig gaudir d’una infància idílica a una urbanització d’aquestes que queden en terra de ningú, i que no tenen tampoc una identitat pròpia. Vaig estudiar a l’institut públic de Carlet, on vaig aconseguir el carnet de pertinença a una quadrilla de poble, i he passat tots els estius a la platja de Sos, entre les Palmeres i el Perelló. M’he criat a la comarca de la Ribera, amb molts viatges de bus i cotxe, entre tarongers i travessant la marjal, però mai vaig saber d’on era realment ni acabava d’integrar-me plenament enlloc.

Patricia Blanco / Foto: Estrella Jover

Entrar a la Universitat em va permetre venir a viure a la ciutat de València, i va ser aleshores quan la vaig començar a descobrir i estimar, vivint al barri del Carme, al col·legi major Rector Peset. Vaig estudiar Dret, i ben bé des del començament van començar a aflorar els meus interessos, molt asbaixats cap al treball social, els drets humans, en definitiva, cap a la justícia social.

Avançada ja la carrera, mentre començava a sentir la pressió per definir el meu camí professional, seguia acompanyant-me una necessitat de búsqueda personal, i és aleshores quan vaig decidir marxar a Barcelona. Era l’any 2005. quan va tenir lloc el que es va anomenar procés de “normalització de treballadors i treballadores estrangeres”. Donat el context i els meus interessos, especialitzar-me a l’àmbit d’estrangeria i migracions va arribar de manera natural. Com advocada primer, passant per entitats socials, fent recerca i incidència política, vaig acabar treballant a la Fundació “La Caixa” vora nou anys. Durant cinc anys vaig ser la responsable del programa d’Interculturalitat i cohesió social, que es desenvolupava a barris amb una marcada diversitat cultural arreu el país. Va ser aleshores que vaig conèixer i experimentar amb metodologies pròpies de la mediació intercultural i el treball social comunitari, i també quan vaig començar a adonar-me de la potència de treballar des de l’art i la cultura per fomentar la cohesió social, lluitar contra situacions de desigualtat i millorar la vida de les persones.

I com si d’un cercle es tractés, he tornat a València per desenvolupar un projecte de defensa dels drets fonamentals de les persones. Específicament treballem per millorar les garanties respecte als drets culturals dels col·lectius més vulnerables. Perquè en una situació que podríem anomenar d’emergència emocional, la cultura s’ha evidenciat com a essencial, però calen esforços perquè aquesta arribi i inclogui a tothom».

Per què després de desenvolupar la teua carrera a Barcelona decidires tornar a València i crear Adonar?

La veritat és què la decisió de tornar a València no va ser premeditada. El més dur va ser decidir deixar una feina estable per viure l’aventura d’emprendre. I va ser el temps de descans a prop de la família el que em va fer redescobrir la meua ciutat. Ja tenia decidit que volia aprofitar la meua experiència i coneixements dirigint i avaluant projectes socials per recolzar iniciatives culturals i artístiques que tinguéssin l’objectiu de generar un impacte positiu en situacions d’injustícia i desigualtat. Va ser aleshores que vaig coincidir amb un grup de dones valencianes que venien, sobretot, de l’àmbit cultural i els hi va agradar la idea. I ens vam engrescar a fundar l’associació Adonar amb la missió de fer de pont entre ambdós mons.

Com sorgeix el projecte? Què podries destacar de l’experiència viscuda dins d’aquests projectes d’acompanyament?

Com deia abans, l’experiència en projectes de mediació i de treball comunitari marca la manera de fer d’Adonar. Al principi no sabíem segur si tenia sentit el què plantejavem. I aleshores vam apropar-nos a creadores i artistes que tinguèssin ganes de posar el seu do al servei de persones que viuen situacions difícils, i ajudar-les a desenvolupar projectes diversos, sempre treballant en xarxa i implicant el màxim nombre d’institucions culturals i entitats socials.

Valientes PhotON 2019 / Foto: Tania Castro

Així hem pogut acompanyar projectes com Valientes Photon, el qual apropava el llenguatge fotogràfic a joves en procés d’emancipació; o Impresas, que ha permès a dones en situació de reclusió penitenciària tenir un espai on expresar-se, creant la seua pròpia revista “Expresas”. L’últim projecte que hem acompanyat a dissenyar i posar en marxa és la nova producció de la companyia de dansa Titoyaya, que pretén fer-nos reflexionar i sensibilitzar sobre la soledat no desitjada que viuen moltes persones, i ho fa de la mà d’un col·lectiu de persones majors i joves que han migrat sols.

El més important que cal tenir en compte a l’hora de plantejar-se la realització d’un projecte de transformació social, és assumir que totes les parts implicades viuran en primera persona una transformació, i és per això que cal tenir en compte la part emocional, i incorporar espais i professionals que ho poden acompanyar.

Acabes de presentar Cultura + Social, un nou projecte sobre cultura inclusiva impulsat des d’Adonar. En què ha consistit el procés i quant ha durat? Quin diagnòstic faries de la Comunitat Valenciana? On ficaries més èmfasi per a aconseguir la transformació que es planteja?

Els projectes artístics i culturals que incorporen de manera conscient i prioritària un enfoc inclusiu són cada vegada més nombrosos, però són experiències disperses, que depenen en molts casos de l’altruisme de les artistes que s’hi dediquen. Així veiem que els ponts existents entre el teixit social i el món cultural són febles, no estan consolidats ni tenen suport institucional. Cultura + Social pretén generar una xarxa estable de relació i d’intercanvi entre ambdós sectors, que serveixi a més per visibilitzar i posar en valor tot el que ja es fa en aquesta línia al nostre territori.

Jornada Cultura + Social / Foto: Eva Máñez

Hem de ser realistes, i tot i l’ambició de la proposta, hem establit fases per anar aconseguint resultats que ens ajuden a seguir, i arribar a mig termini a una estratègia de cultura inclusiva a la Comunitat Valenciana. Per això hem començat centrant-nos a les arts escèniques, i en una primera fase hem elaborat un estudi-diagnosi que, de manera participada amb els professionals de la cultura i de l’acció social, ens ha donat llum sobre els reptes i les oportunitats vers la democratització cultural.

Han sigut més de sis mesos de seure i escoltar experiències, inquietuds, somnis. La principal conclusió és que, havent-hi moltes barreres a superar perquè la participació cultural siga efectiva pels col·lectius més desfavorits, existeixen les ganes de treballar juntes per aconseguir que la cultura incloga a totes les persones. Volem que els patis de butaques, i les programacions, i perquè no els escenaris, siguin un reflexe més fidel a la diversitat de la societat.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021