Autodefinides #132: Èlia Casanova

Marga Landete ha triat Èlia Casanova, soprano, investigadora, assessora, divulgadora i docent especialitzada en música antiga.

«Recorde que tenia 9 anyets quan ma mare em va dir: “Ves al Musical que estan apuntant per a l’escola de música. Si et pregunten quin instrument vols, digues que l’oboè, que a la mare li agrada molt”.

Des d’aleshores la música ha envoltat els meus dies, i sobretot les meues vacances. Concerts, cursets a l’estiu, viatges, moltes nits d’assajos fins l’una de la matinada, i al dia següent, a l’Institut. Recorde com, de vegades, em quedava adormida a l’assaig, amb la canya de l’oboè trencada per culpa d’alguna cabotada involuntària. Com tenia bona veu i molta facilitat, m’animaren a preparar-me l’ingrés al conservatori com a cantant; malgrat tot, hauria d’esperar un any fins que em mudara la veu. Durant molts anys, eixia cada vesprada des de Faura un cotxe ple d’adolescents amb molta il·lusió per estudiar al Conservatori de la Vall d’Uixó.

Èlia Casanova

Posteriorment, vaig estudiar cant clàssic a València, i música històrica a Barcelona, Anglaterra i França, on vaig ser alumna d’Andreas Scholl. També vaig estudiar direcció de cors, treball social, i recuperació i transcripció del patrimoni musical. He cantat durant alguns anys al cor de RTVE, al cor del Palau de la Música Catalana, he dirigit distints cors d’arreu del país i he enregistrat més de quinze discs. Puc dir que soc cantant i que m’he especialitzat en música antiga.

No sé si esta informació diu molt o quasi res del meu dia a dia. Em dedique a recuperar, quasi a mode de restauradora, música que sols puc imaginar. Les partitures medievals, renaixentistes i barroques no tenen pràcticament informació. Una part de la música antiga que s’escolta, encara que està basada en una melodia escrita, es generada pel propi músic que la interpreta. Les partitures són com les receptes de la meua iaia: una sèrie d’instruccions sobre com tornar a fer els pastissets, però sense una informació detallada sobre l’elaboració.

En aquesta professió, donat el caràcter efímer de la música, rescatem moments de la història que descobrim als escrits, tant textuals com musicals. Estos moments han quedat a la memòria dels espectadors que les han sentit i dels músics que les han escrit; nosaltres intentem recrear-los amb una càrrega del present de la que no podem fugir. La interpretació musical amb criteris històrics és un debat obert; les pautes encara no estan establertes i han anat canviant els darrers anys. Ara mateix està sobre la taula la influència que els distints estils musicals, que han arribat fins als nostres dies, tenen sobre la interpretació actual de la música antiga.

Èlia Casanova i La Tendresa

Escoltar jazz, boleros, ritmes i melodies clàssiques, romàntiques, contemporànies, etc, fa que el meu cant estiga impregnat per tota aquesta amalgama d’estils. A més a més, la veu té un component afegit: està viva, la porte a totes bandes, i pateix el mateix que jo. És l’instrument amb el qual tots podem fer música —el meu amic Pau Ballester apuntaria: També està la percussió!—. Amb altres instruments podem sentir la vibració i escoltar la melodia, però la veu ens recorre tot el cos. Començant per la respiració, la posició del cos, la relaxació de la mandíbula, els ressonadors (els altaveus naturals), la llengua i els llavis. I acabant amb la paraula, la dicció, el text i el significat. Som com esportistes d’elit i la nostra musculatura són les cordes vocals.

Ara estic vivint un moment molt dolç de la meua carrera. Col·labore amb grups importants especialitzats en música antiga, compartisc escenari amb grans intèrprets i treballe colze a colze amb músics d’altíssima qualitat. A més, la vida m’ha portat a obrir la meua ment a sonoritats impensables com són les dels segles X i XI. Ara quan pense en el barroc el sent molt modern. M’interessa molt la part tècnica d’aquest cant, imaginar com cantarien els antics sense tindre informació sobre l’instrument ni deu anys de conservatori. Qué difícil és abstreure’s de la vida moderna i no pensar mentre estudie un organum (melodia medieval), que encara no he fet la maleta per a divendres.

A més del desafiament personal de qui pensa en un temps passat des de la bogeria del present, els músics “clàssics” tenim el repte d’apropar la música acadèmica a un públic més ampli sense perdre l’essència de la pròpia música. No sé si aquest temps que vivim és el mur que no deixa que s’apropen els joves. Potser som els propis músics de conservatori els qui estem en conserva, tancats en una llauna impenetrable. Potser, encara tenim la concepció de que és una música elitista. Potser és desconeixement, falta de temps, de motivació, d’interès per la cultura. L’únic que sé és que alguna cosa ha de canviar».

En quin moment com a cantant et decidires per la música antiga? Quina lectura li dones a aquest repertori des de l’actualitat?

Jo no vaig triar la música antiga, ella em va triar a mi. A València, fa molt de temps que la música antiga està present, i molts grups es dediquen a la recuperació del patrimoni. El cor Victoria Musicae necessitava amb urgència una soprano, i com qui debuta a un teatre d’òpera perquè la “prima donna” s’ha posat malalta, a mi em van cridar per enregistrar una hora de música com a solista. Em varen contactar quan quedaven sols dos dies per a la data de gravació! Es veu que no ho vaig fer malament, perquè des d’eixe dia no he parat de treballar. La realitat és que la veu que tinc juga al meu favor. Per al repertori de música antiga és necessari tindre una veu prou versàtil, control del vibrato i la línia. Tindre oïda per a afinar en diferents temperaments. A diferència del cantants d’òpera, nosaltres no tenim una orquestra de cent músics a qui hem de superar amb la veu. La música antiga és més subtil i va molt més al detall. Jo em vaig enamorar de la seua sonoritat, tan simple i alhora tan complexa.

Vaig descobrir que havia de desaprendre sonoritats posteriors per a trobar l’essència de l’època. Estic convençuda que la sonoritat de la veu era més propera al cant tradicional com el coneixem ara, i que les obres profanes del renaixement i del barroc podrien ser perfectament cançons de pop actuals. Si no us ho creieu, escolteu ‘Torni al lido il nocchiero’ i voreu com acabeu cantant-la a la dutxa.

En 2019 creares el teu propi ensemble especialitzat, La Tendresa, amb el qual enregistrares ‘L’Universo sulla pelle’, guanyador del Premi Carles Santos de la Música Valenciana al millor disc de recuperació patrimonial. Quines diferències has notat en relació a treballar amb altres ensembles com La Capella Reial de Catalunya o Capella de Ministrers? Com t’has sentit liderant un projecte propi?

Crec que poca gent té la sort que vaig tindre jo d’abordar un projecte d’aquesta magnitud amb tanta ajuda. Portar un enregistrament amb set músics, dos tècnics de so, transcriure les partitures, coordinar logística i assajos, estudiar la música, les lletres…, seguint amb tots els altres concerts que tenia, fou molt dur. No em va faltar ajuda d’amigues i companyes, i vaig rebre recolzament econòmic i de producció. Recorde plorar de cansament i felicitat a parts iguals.

La diferència més gran que es troba quan t’enfrontes a un projecte així, és la llibertat de triar el repertori i dirigir la interpretació. Posar èmfasi en l’expressió de la veu, poder contar una història, posar en valor la frescor i la simplicitat d’obres que en alguns casos mai s’havien enregistrat. També els vaig donar molta llibertat als músics en la visió i interpretació, deixant les parts ornamentals i d’improvisació al gust personal de cada intèrpret, i així, trobàrem conjuntament el camí. És una maquinaria que el meu equip i jo hem posat en marxa, però on tothom ha tingut veu, i crec que açò ha sigut el que més ha enriquit a ‘L’Universo sulla pelle’.

Presentació de ‘L’Universo sulla pelle’

Més enllà de la teua carrera com a solista, has impulsat projectes com Redmusix, estàs fent una residència artística a la Universitat d’Alcalà de Henares i dirigeixes un cor de dones. Quin pes tenen aquestes activitats paral·leles en la teua carrera? Quins projectes tens en ment per a un futur pròxim?

Com la majoria d’artistes, soc una persona inquieta, porte moltes activitats juntament amb la meua carrera que em fan ser com soc i de les quals aprenc molt cada dia.

M’agrada explotar la part més social del meu treball i per això vaig començar projectes com Redmusix, una plataforma per ajudar els musics en l’autogestió de la seua carrera artística, on estic actualment com a assessora musical i de gestió; ajude en la presa de decisions i faig tasques de representació. Per altra banda, porte la direcció musical del cor de dones Dona Veu, un cor feminista, cooperatiu, reivindicatiu i igualitari. Cantem cada divendres (quan no tinc concert), debatim sobre el feminisme, sobre les lletres de les cançons, ens cuidem i ens ajudem i, per descomptat, riem molt.

La residència artística a Alcalà és un dels projectes importants que porte des de principi d’any. Fa dos anys vaig començar a estudiar música medieval amb Paloma Gutiérrez, i al gener, la Universitat d’Alcalá ens aprovà la residència artística per a crear la primera escola de música medieval femenina. És un projecte d’experimentació i tradició vocal. Una de les coses més difícils que he fet fins ara. També estic enllestint el taller de cançons de bressol per a nadons del meu disc ‘Nana’. Un disc que vaig treure durant el confinament, i que ha tingut una bona acollida: m’han arribat alguns videos de xiquets i adults adormint-se amb les cançons del disc. Per a l’estiu vinent, estic preparant per al grup de La Tendresa dos programes al voltant del barroc espanyol; un espectacle amb la figura de la dona com a intèrpret en l’època barroca, i un altre sobre el desconegut compositor Juan Arañés. I si tot va bé, a final d’any enregistrarem el segon disc del grup Qvinta Essençia, dedicat a Alonso Lobo. Ha sigut un any de reflexió i preparació, esperem en breu poder tornar a cantar-vos a cau d’orella.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021