Autodefinides #131: Marga Landete

Inma Expósito ha triat Marga Landete, directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura.

«A penes recorde un període en la meua vida en el que només haja estat fent una sola cosa. Em costa creure que hi haja persones que acaben la seua jornada laboral o d’estudi i no tinguen res més a fer. I així he passat quasi 45 anys, dibuixant, fent teatre, ballant, fotografiant, participant en col·lectius, en revistes, estudiant cant, harmonia, jazz i producció, investigant, furgant, jugant, escrivint poemes, guions i cançons, fent quilòmetres i quilòmetres.

També va estar Soul Atac, aquella macrobanda de soul-funk que encapçalarem tres dones i que ens va portar per tots els racons del país. Férem molta carretera i més música encara, en un moment en què cantar en valencià era quasi una anomalia. Gravàrem dos discos i treballàrem com a animals, amb la passió de la joventut, fins a aconseguir un directe rodó i molt divertit.

Marga Landete

Professionalment, m’he dedicat a la producció i ideació de formats de televisió, he sigut professora a la Universitat, i fins i tot vaig iniciar una tesi doctoral sobre l’impacte de la digitalització en la indústria musical valenciana. Però sempre, sempre, desprès de la meua jornada estava la música. Hores i hores dedicades a estudiar, assajar, interpretar, gestionar i pensar. La música.

Ara, però, i des de fa tres anys, tinc dedicació plena al meu treball. Des que vaig ser triada Directora Adjunta de Música i Cultura Popular Valenciana de l’IVC dedique el 100% del meu temps a la meua passió. Està la part farragosa de l’administració, la paperassa, els procediments i els expedients. Està la part creativa de la programació, escoltar propostes musicals i pensar on encaixarien millor. Està la part de la memòria, amb el nostre centre de documentació musical i als homenatges que estem reten a artistes valencians. Està la part de representació, que inclou fer discursos, acudir a actes i anar a concerts, concerts i més concerts. I, finalment, està la part més difícil i també la més apassionant, treballar per consolidar el teixit musical del nostre territori. Potser aquesta és la part menys visible, però la més important de la meua feina. Ho era abans de la pandèmia i, ara, més encara. El virus ha destapat les costures del sector musical, però també ens ha espentat a pensar i a actuar per fer sostenible l’activitat dels nostres artistes, tècnics, sales i gestors. La tasca és àrdua perquè els resultats no es veuran d’un dia a un altre i a penes ens queda paciència. El camí serà llarg i l’haurem de recórrer junts. Però no tenim por. La gent de la música estem acostumats a fer quilòmetres i a gaudir de la carretera.

Curiosament, no trobe a faltar l’escenari, però sí les hores de furgoneta amb els meus amics. Ara el viatge és diferent, la companyia és una altra, però el trajecte és igual d’apassionant».

La teua carrera ha estat lligada a la música en diferents vessants: com a artista, com a docent i, des de fa uns anys, com a directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’IVC. T’ha canviat la perspectiva des que treballes a l’administració pública? En quins aspectes?

Treballar a l’administració m’ha ensenyat a desenvolupar la paciència i a lidiar amb la frustració. En l’àmbit privat tot és més ràpid, és més fàcil ser executiva, però des d’allò públic has de ser molt garantista en la teua activitat perquè estàs gestionant recursos que són de totes i tots. Açò suposa seguir uns procediments que frenen el ritme que voldries dur, però al final t’adaptes al compàs perquè allò important és que no pare la música. Cal fer molta pedagogia en aquest sentit dins el nostre sector i llançar el missatge a artistes, tècnics, sales i gestors de que ara sí tenen les portes obertes, que no han de tindre por a relacionar-se amb l’administració. No ho han de fer, però, de manera individual (en pla “qué hay de lo mío”), sinó amb la força que dóna formar part d’un col·lectiu com ara una associació, un sindicat o una federació d’associacions professionals. Hem acabat amb la cultura del despatx i l’hem sustituida per les meses de diàleg. D’aquesta manera hem redissenyat les ajudes al sector o el pla ReActivem, enfocat a pal·liar els efectes de la pandèmia.

Sembla que hi ha un relleu generacional a les institucions. Creus que amb la incorporació de perfils més joves s’han obert més possibilitats per a les dones? Es reivindica la visibilització del treball de les dones als escenaris, però també a la resta de professions lligades a la música i la cultura en general: tècniques, creació, producció, gestió… A l’administració també hi ha un canvi de paradigma i es treballa amb perspectiva de gènere?

Sempre treballe amb perspectiva de gènere. No sé fer-ho d’una altra manera. Tan important és que programem artistes i compositores com tindre dones prenent les decisions de programació i gestió. En algunes de les primeres reunions que vaig tindre només arribar al càrrec, em vaig adonar que hi havia persones que no sabien com tractar-me. No sabien relacionar-se amb una dona relativament jove que venia de la música popular i que era la Directora Adjunta de Música i Cultura Popular Valenciana.

M’agrada molt consultar a uns i a altres, conèixer diferents punts de vista abans de prendre decisions, però també he rebut consells paternalistes que jo ho havia demanat. Fins i tot, he rebut projectes disfressats de feminisme per a que els programara al voltant del 8 de març. Nosaltres no programem el 8 de març, ho fem tot l’any amb programacions amb un mínim d’un 40% de projectes amb presència femenina, amb criteris d’igualtat en les ajudes al sector o en els encàrrecs de composició. Sabem que no és suficient, però hem encetat el camí.

El canvi generacional i la presència de dones en càrrecs directius és important, però més important és encara el canviar la manera de fer les coses. No basta amb ser dona i jove si reprodueixes les formes d’exercir el poder de períodes anteriors.

Què els esperen els propers mesos als professionals de la música? Cap a on t’agradaria que anaren les polítiques culturals?

La COVID-19 ha trasbalsat completament els professionals de la música i és difícil esbrinar què passarà. El que està clar és que les polítiques culturals s’han d’enfocar cap a la generació de públics, cap a la participació i cap a la consolidació i estabilització del sector. Així ho vaig explicar en el projecte amb el qual em vaig presentar per a optar al càrrec que ara ocupe i en la època post COVID em reafirme més encara en aquesta idea.

És temptador, però, quedar-se només en la part econòmica. És fàcil argumentar que moltes famílies depenen econòmicament del sector cultural. És cert i és important. Però no ens podem quedar només amb això. Si una cosa ens ha ensenyat la pandèmia és que els ciutadans i ciutadanes necessitem de la música per a generar vincles entre nosaltres, per a reflexionar, per a somiar, per a ballar, per a gaudir, per a fer comunitat, per a expressar-nos. Un virus ens ha ensenyat que la cultura és un bé de primera necessitat. I com a tal l’hem de tractar.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2021