Autodefinides #130: Inma Expósito

Pau Pons ha triat Inma Expósito, la nova directora artística de Sagunt a Escena.

«Vaig començar a dedicar-me a les arts escèniques quasi per casualitat. Una amiga em va dir que buscaven una persona per a portar l’administració d’una companyia teatral. Havia acabat Història de l’Art, estava fent un Màster en Restauració de Patrimoni, i mentrestant, treballava com a guia en exposicions. No pensava que donara el perfil, però m‘apassionaven el teatre i les arts vives, tenia ganes i res a perdre. Així em va convèncer la meua amiga que eixe treball estava fet per a mi.

Només entrar al local de Bambalina Teatre vaig començar a pensar que potser tenia raó. A la paret de la dreta de l’escala penjaven cartells dels espectacles. La mirada va anar directa a Pinotxo, Teatre Escalante, quan jo tenia 9 o 10 anys. Acabava de localitzar als principals culpables de la meua estima pel teatre. El treball em va entusiasmar des del principi. El que més em motivava era la possibilitat de fer moltes coses diferents: producció, regidoria, gires… Fins i tot, vaig poder unir per un temps les meues dues passions, restaurant uns autòmats del ventríloc Paco Sanz, de principi de segle, per al Museu de Titelles d’Albaida. Tenia tot un món de coses per aprendre, però moltes ganes i grans mestres. Allí vaig passar alguns dels meus millors anys.

Després, vaig participar de projectes ben diferents: alguns treballs esporàdics en companyies de teatre i dansa, la posada en marxa de Miniteatro, el Festival MIM de Sueca… He vist molts espectacles, xafat molts escenaris —entre bambolines sempre—, he fet molts kilòmetres, molta oficina, he assistit a unes quantes estrenes, desenes de fires, un grapat de xarrades i cursos, alguna festa… Però sobretot, he anat sumant molt bones amistats que m’han acompanyat tot este temps, i segurament per això mai he parat i he anat enllaçant treballs fins arribar a Pro21cultural, on estic des de 2013 i on, a més de portar l’àrea d’arts escèniques, he pogut ampliar els meus coneixements en producció i management musical, la gestió d’espais o la producció d’esdeveniments. A l’oficina hem fet un equip molt sòlid, estable, on cadascú i cadascuna pot desenvolupar les seues habilitats, però totes compartim la visió de la cultura com a cadena transmissora de valors i motor de canvi cap a una societat més justa. Difícil seria, sense el treball en equip i el suport dels meus companys i companyes, encarar reptes com el que està per vindre».

Què suposa per a tu assumir la direcció del festival Sagunt a Escena?

Doncs, espere que a nivell personal no hem canvie molt la vida. Sí és cert és que durant el procés de preparar la documentació per al projecte, vaig haver de mirar enrere, i amb un poc de perspectiva em vaig adonar que ja soc adulta, que tinc experiència i uns quants anys. Potser soc un poc Peter Pan, perquè no era massa conscient d’això, dels anys que passen…

A nivell professional, és un moment molt bonic, perquè encete una nova etapa i això sempre és motivador. D’una banda està l’emoció i l’eufòria, les ganes de començar. D’altra, està la incertesa, perquè també és un repte… Sagunt a Escena té un prestigi, i Martínez Luciano va deixar un nivell molt alt. Soc conscient de les inquietuds que els professionals del teatre tenen, que hi ha necessitats i reivindicacions que hem d’atendre, i que tindré encerts i errades. Però tinc sort de comptar amb un bon equip que, de segur, equilibrarà les meues febleses.

Donat que coneixes el panorama teatral valencià de primera mà, quines mancances i quines virtuts creus que hi ha actualment a l’escena valenciana? Quins creus que són els reptes cap als que dirigir els esforços hui en dia?

Ara estem en un moment inèdit i no sabem què passarà demà. Repetim com un mantra que la cultura és segura, però alhora, molts espais estan tancats i, els que estan oberts, amb els aforament reduïts i restriccions de mobilitat. La sostenibilitat econòmica és la gran preocupació, encara que, per sort, veig que ningú no està aturat: nous projectes, professionals que es reinventen, companyies que trauen endavant nous espectacles…

L’objectiu principal, pense, ha d’estar en recuperar el públic i generar-ne de nou. Sense públic a les sales, estem abocades al dèficit i a dependre directament de les ajudes públiques. Veig molt positiu el moviment associatiu de les arts escèniques valencianes, doncs cal implicar a l’administració i fer una política cultural conjunta. Un debat on estiguen implicades i representades totes les professions és indispensable per generar les dinàmiques correctes de gestió cultural.

Quin lloc ocupa la cultura en la teua vida personal? A quines manifestacions culturals et sents especialment lligada? Quines t’han tocat recentment?

La cultura hauria d’ocupar-ho tot, no? La cultura entesa com a expressió artística, però també com a llegat, herència i tradició.

Vinc d’Història de l’Art, on pràcticament tot el pes recau en les arts plàstiques. Encara que hi havia algunes assignatures meravelloses de cinema i música, sempre vaig trobar a faltar les arts escèniques.

Dins de la vida quotidiana, allà on estic sempre hi ha música de fons i, a casa, cada nit llegim abans de dormir, encara que últimament són llibres infantils de bona nit.

Tracte d’estar al dia de tot allò que es fa al meu voltant, des de les novetats literàries o estrenes de teatre fins a les reposicions de La Filmoteca. No podria quedar-me amb una única disciplina artística, però lògicament, ara estic més lligada a les escèniques i la música.

Precisament, un dels espectacles que recorde amb més estima, i que sempre que puc, torne a veure, és ‘El fill que vull tindre’, de Pont Flotant. La primera vegada va ser a un assaig, dies abans de l’estrena. En eixe moment estava embarassada i em vaig vore reflectida perfectament, totes les preguntes i reflexions, i totes les emocions que es posaven en escena, jo les portava a dins meu. Esta obra em va “tocar”, com tu dius, i ara, prou de temps després, encara ho fa.

Per altres motius, els darrers temps, el que em “toca” és cada espectacle que aconseguim treure endavant. Ara que es multipliquen els esforços en cada producció per complir les mesures de seguretat, per ajustar els horaris dins de les restriccions, per trobar noves dates després de cada cancel·lació…, quan es superen tots els entrebancs i l’espectacle es fica en marxa, l’emoció és inigualable.