Autodefinides #99: Guadalupe Sáez

Tània Muñoz ha triat la dramaturga i directora escènica Guadalupe Sáez, cofundadora de les companyies Lupa Teatre i La Família Política.

«Sóc la menuda d’una família de quatre germans. Tots van estudiar carreres de ciències excepte jo, que vaig estudiar lletres. També sóc l’única que no té un treball estable i l’única que segurament no gaudirà d’una jubilació. Em vaig llicenciar en periodisme perquè no volia que em contaren el que passava al món, però quan acabí la carrera vaig descobrir que hi havia més ficció en els diaris i els informatius que en les sèries de la tele, així que vaig canviar d’objectiu i passí de voler ser corresponsal de guerra i escriure cròniques per a Le Monde Diplomatique en francés, a voler escriure guions i fer documentals.

Guadalupe Sáez (Foto: Sandra Sasera)

Ho aconseguí i estrení dos documentals. També he sobreviscut com a guionista de ficció especialitzant-me en els familiars i infantils. És un treball que m’agrada. En plena crisi vaig muntar una companyia de teatre amb la meua família, Sandra Sasera i Pau Gregori, perquè així entenia la creació, com un fet d’amor i cura. La companyia, La família política, encara continua, malgrat que la majoria del temps està més en números rojos que donant beneficis.

Mai m’he presentat als premis Max.

Mai m’he presentat a cap premi de teatre.

No és una qüestió de principis. Se m’obliden els terminis però, en realitat, estaria encantada de guanyar qualsevol de les dues coses perquè m’agrada pensar que el meu discurs seria preciós i contaria coses importants i emocionants.

‘A mí nunca me cortó la cabeza’ (La família política). Foto: Paco Barreda

Crec que les persones que m’envolten són una font d’inspiració i aprenentatge. En els últims anys he compaginat l’escriptura teatral i per a televisió amb un part, la criança, els estudis de gènere, una segona carrera, la gestió d’una entitat per a famílies amb xiquets xinesos adoptats, un postgrau, la premsa i comunicació de la Sala Ultramar i el treball com a encarregada de la comunicació i xarxes de Lambda.

Fer coses alienes al món de la creació t’ajuda a saber que no-res és tan important.

Mantindre’t amb un peu dins i un altre fora de l’escena i l’audiovisual et fa saber que allò que fas no és tan important.

Per a la meua mare, la meua professió és “pan para hoy y hambre para mañana”.

Per a la meua mare, el millor que puc fer és estudiar una oposició.

Possiblement té raó.

‘Para que no te me olvides’ (La família política). Foto: Paco Barreda

Una vegada em van preguntar per què continuava dedicant-me a escriure, vaig respondre que perquè em feia feliç. Crec que la nostra professió és una professió de persones afortunades, per fer allò que ens fa feliços, i també molt fotuda, perquè ens fa pensar que la felicitat està en les coses que fem i no en allò que estem vivint.

Crec que és eixa contradicció allò que ens fa continuar escrivint. Crec que la necessitat creativa és l’única cosa que tenim en comú els éssers humans. Crec que, malauradament, alguns s’obliden d’ella massa prompte».

És possible un món sense teatre?

Una vegada, a un taller que va fer Pablo Gisbert a la Sala Ultramar ens va parlar d’una peça de teatre, no recorde el títol, on la gent era transportada fins a una nau industrial a les afores d’una gran ciutat. En arribar la gent se situava en cercle davant d’una persiana gegant de ferro. La persiana s’alçava i la gent podia observar el carrer, unes vies de tren, un camió de transports i una locomotora. Tot estava il·luminat per uns fanals. No passava res més, només la vida. La pregunta era si això, que passava era teatre. Jo crec que sí, i per això pense que és impossible un món sense teatre.

‘Se’ns està quedant cos de postguerra’ (La família política). Foto: Paco Barreda

Ara mateix, confinats a casa i amb les sales tancades, al meu balcó puc observar unes persones que parlen entre elles d’una finca a l’altra, també hi ha una mare que està jugant amb la seua filla a un sisé pis. Ha eixit el sol, la gent està a les finestres. En totes eixes situacions hi ha teatre. Persones que escolten i altres que conten, gent que observa, un espai acotat, una il·luminació…

Els creadors, o potser siga jo només, volem pensar que el teatre és necessari, que si s’acaba tot serà més trist, més fosc, però no és de veres, hi ha moltíssimes persones que viuen donant l’esquena al fet teatral. També nosaltres, els creadors i les institucions, ho fem moltes vegades. Però el teatre continua, i no perquè siga necessari o fonamental, hi ha molt poques coses fonamentals a la vida. El teatre continua perquè és humà. Perquè ens acompanya cada dia, perquè forma part de nosaltres mateixos, i com passa amb aquestes coses que ens conformen com a persones, podem viure ignorant eixa part nostra o fer-li front, i no vol dir res més que el que diu, que el teatre és vida i que com a vida continua obrint-se pas a voltes de forma imprescindible i, d’altres, innecessàriament, i no passa res. Continuem.

‘L’alegria està ací dins’ (La família política). Foto: Paco Barreda

Quina història et ronda pel cap últimament?

Tinc dues històries que van endavant alhora. Una primera que ara està en fase de reescriptura i que continuarà un temps així i una altra que potser no arribe a escriure mai. Les dues tenen a veure amb notícies de premsa i també amb fets vitals que estan passant al meu voltant ara mateix. Les dues tenen també rostres coneguts i referències de la meua infantesa, dels meus records. M’agrada treballar en històries que em permeten mirar-me i mirar allò que m’envolta per a fer-me preguntes, per a tractar d’ordenar idees. No puc o no sé dir molt més de tot allò ara, encara estic fent camí.

‘Plàstic’ (La família política). Foto: Paco Barreda

Quin és el teu personatge de ficció preferit?

La meua mare. Acaba de complir setanta anys, és una dona molt intel·ligent, molt dura també, molt taxativa i amb una forma d’entendre el món molt allunyada de la meua. Nasqué a Extremadura, a un poble xicotet que va sobreviure gràcies a la central nuclear que li van muntar damunt. La gent passà de treballar al camp a treballar a la central, de ser camperols a ser obrers. I en eixe espai, la meua mare va créixer, envoltada de persones com “el tío bicho malo”, “la Juana” o “la Amancia”, que guanyà la loteria i es gastà tots els diners anant al bingo. La meua mare, va aprendre una llengua que ara està desapareguda, el castú, i parlava amb la seua iaia utilitzant paraules meravelloses com “chilindrines”, “acutaí”, “Posinu”. I amb eixes paraules es deien t’estime, porta’m el pa o t’odie. Crec que les persones que ens envolten amaguen tresors meravellosos. Crec que la meua mare és un tresor meravellós, no perquè siga famosa o important, sinó perquè és com la resta, amb les preocupacions i les reflexions de la majoria de la gent, i això és per a mi el teatre, la pregunta, el dubte i la necessitat de contar-nos la vida.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2020