Autodefinides #17: Isabel Caballero

Nieves Merino ha triat l’actriu i autora Isabel Caballero, cofundadora de la companyia Francachela Teatro i directora artística del Festival Cabanyal Íntim.

«Sóc curiosa i observadora. Quan tenia nou anys vaig descobrir la màgia del teatre veient l’espectacle de Dagoll Dagom ‘Nit de Sant Joan’, i vaig saber instantàniament que jo em volia dedicar a açò. No sabia molt bé com, però ho tenia clar. I des de llavors continue barallant-m’ho.

Vaig viure dotze anys a Londres i allí em vaig formar com a actriu. Vaig fer cursos de quasi tot, des de teatre Noh fins a Kathakali, i vaig gaudir de la metròpolis tant que cada vegada que la visite em continue trobant a casa. Però la llum mediterrània em cridava i vaig tornar a València per a crear la companyia Francachela Teatro al 2008, al costat d’un grup d’amigues actrius (Ángela Bermúdez, Maribel Bravo i Lara Sanchís), amb l’objectiu d’explorar propostes escèniques en espais no convencionals i íntims. ‘Menú Degustoacción’, ‘Peccata Minuta’ i ‘Puedes volver’ van ser les nostres creacions, en les quals vaig participar com a directora, creadora i actriu.

Al 2011, fruit del nostre treball de recerca -durant la creació de Peccata Minuta en una casa del Cabanyal- i del desig de recolzar la lluita i la resistència del barri, sorgeix la idea, una nit de gintònics parlant del diví i de l’humà, de crear el festival Cabanyal Íntim. Per què no portar a l’interior de les cases les arts escèniques i vives, que recolzen la lluita dels veïns, dinamitzen el barri i donen suport a la creació dels artistes valencians i valencianes? I, quasi sense adonar-nos, estem a punt de celebrar la setena edició d’aquest projecte tan meravellós, que m’ha donat tantes satisfaccions i que compartisc amb un equip fantàstic de professionals tan apassionats com jo: Jacobo Julio, Marta Borcha, Esther Melo i Llanos Godes-Medrano. Són la meua família íntima, amb els quals compartisc un camí ple d’emocions, reptes, experiències i satisfaccions úniques.

A més, el Cabanyal Íntim ha tingut ja dos fills: Matarranya Íntim, amb quasi 5 anys, i el nounat Polinyà Íntim.

La novetat d’aquesta setena edició del festival serà la producció ‘I tornarem a sopar al carrer’, un projecte que codirigisc junt a Begoña Tena, amb dramatúrgia seua i de Xavier Puchades, basat en les històries que ens han explicat els veïns i les veïnes del Cabanyal, i que comptarà amb la seua participació a manera d’homenatge.

Del teatre m’interessa tot, m’agrada estar davant i darrere. Gaudisc sobretot dels processos creatius, tan fràgils en ocasions i tan màgics en altres».

Què és el més difícil de dirigir un projecte com Cabanyal Íntim? I el més gratificant?

El més difícil és triar els projectes que participaran i haver de deixar fóra uns altres també molt interessants. Arribar a tota la llista de coses que queden per fer i aconseguir que no quede res sense resoldre. Prendre decisions en equip pot ser difícil en ocasions, arribar a consensos, posar-nos d’acord. I aconseguir que el nostre treball i el dels artistes que participen es dignifique i remunere.

El més gratificant és sentir que aquest projecte l’alcem entre persones que creiem fermament en ell. Compartir els moments de felicitat i d’èxit, i també les dificultats, sentir-se acompanyada sempre. Acompanyar les creacions de les companyies i dels artistes, des que les llegim fins que les veiem créixer i desenvolupar-se.

Veure el barri del Cabanyal ple de gent, amb ganes de viure experiències escèniques. Sentir que persones que no solen anar al teatre vinguen, arrisquen i gaudeixen. Em fa feliç veure el compromís dels artistes i de les persones que fan que aquest projecte existisca, especialment el dels voluntaris i voluntàries que ens recolzen i el dels propietaris de les cases, que ens obrin les seues portes i els seus cors. M’agrada pensar que el que fem deixarà empremta.

Quins objectius queden per complir?

Millorar les condicions econòmiques de l’equip organitzador i de les companyies que hi participen, aconseguir atraure a més públic —sobretot aquell que no va al teatre normalment— i convertir les arts escèniques en una eina que provoque millores a nivell social.

Com ha resultat l’experiència de traslladar el format a Polinyà del Xúquer?

L’experiència ha sigut més que positiva i la resposta del públic estupenda. Portar propostes escèniques de diferents disciplines al medi rural té tot el sentit, ja que en un poble com Polinyà del Xúquer l’oferta cultural és molt limitada. Muntar un festival és com muntar una festa, cal pensar en totes les persones a les quals vols arribar. Aconseguírem que els veïns caminaren junts en romiatge, entre tarongers, per a veure una performance sonora dins d’una casa en mig del camp. Açò és preciós. És comunió i és viure una experiència única i irrepetible que romandrà en la memòria col·lectiva per un temps.