Autodefinides #101: Isabel Requena

Vanessa Martínez ha triat l’actriu i autora Isabel Requena.

«Autodefinir-me… Només començar m’he barallat amb el títol. Les paraules estan sempre prenyades, i si les mires es posen a parir. Com a bombes exploten donant bombes a llum, que al seu torn exploten, etc. En escriure’l, sense voler, he mirat “autodefinir” i plop! autodelimitar, plop! límits, plop! fronteres, plop! confins, plop! I m’he enfadat. Així que començaré contestant les preguntes».

Com a referent de l’escena valenciana, quina valoració faries sobre el treball que les joves professionals estan fent en el camp de la interpretació i la dramatúrgia? Per què és important fomentar la intergeneracionalitat artística?

A punt de barallar-me amb referent, perquè jo mai seria un adjectiu. Hi haja pau, ve disfressada de substantiu i no em substancia per a res. El meu nom a la majoria de la professió no li diu gran cosa: a penes se m’ha vist en un escenari els últims anys, mai he sigut contractada per a una producció pública i no freqüente els llocs d’ambient. Sí, algun reconeixement últimament pels meus vestuaris, però, a qui li importa això? Alguna sèrie de baix pressupost, com totes les de tvv, fugaces aparicions en alguna pel·lícula… Sense una carrera brillant és impossible ser model de res en aquesta benvolguda família que adora les carreres brillants. Així que no referent. Humilitat? No. Jo sóc la meua favorita, i la humilitat és una actitud pusil·lànime que uns maquillen de virtut per a mantindre a uns altres amb la cara pegada al fang.

Igual puc opinar: em sorprén la quantitat, em conforta la qualitat, m’encanta la personalitat dels textos, el pes dels continguts, d’esta generació de joves i madures dones de teatre que ara podem gaudir, una cosa impensable no fa molt de temps. També hi ha algun xic, però em preguntes per les dones (rellig la pregunta: joves professionals, diu. Ah). Totes són més joves que jo, la qual cosa no té mèrit. Adore joves actrius com… No dir noms. Com a dramaturgues, autores, directores, les meues preferides són maduretes. Mmm. Totes diferents. Algunes fins i tot gestores al mateix temps. Admire el fervor d’eixes dones que en les entrevistes poden contestar així: la meua vida és el Teatre.

Hi ha talent i esforç, però, gaudiríem d’esta generació de creadores sense les residències o tallers d’escriptura dramàtica (una abraçada, senyor Sirera), sense la necessària inversió pública en estos projectes de formació, creació, producció? I es donaria tot açò sense l’obstinació de les associacions professionals?

Per què és important fomentar la intergeneracionalitat artística? Perquè el teatre és espill de la vida… i la vida, cosa de xiquets, de vells i de morts. La meua pregunta és: què ha passat perquè ara s’haja de parlar de “fomentar” la mescla de generacions en el teatre?

Durant segles, per necessitat vital i tradició artesanal, caducs còmics i còmics cadells han buscat el seu art i la seua vida junts. Grans personatges del teatre clàssic i popular han nascut perquè tots ells s’obstinaven a menjar. Eixe sanguango ha de guanyar-se el pa, doncs vinga, El Graciós! Així fins fa poc.

Què ha passat?

(A banda del mandat global de no voler saber res de la mort pròpia —les llunyanes i massives val, cal estar al corrent de les notícies— i per tant vellesa a pastar fang i per tant oh poder de la joventut i per tant productors d’audiovisual carn fresca i per tant separació de generacions…) Vaig notar que havia succeït alguna cosa en tornar a València a la fi dels huitanta, després de deu anys lluny de l’escenari. I encara ho relacione amb les Escoles d’Art Dramàtic. Ni cas, perquè què sabré jo d’això?, però així discutim.

No sóc capaç d’estar molta estona enfadada amb una paraula, perquè sé que només volen dir-nos alguna cosa. Així que torne a mirar a autodefinir. I això és el que passa: Autodefinir, plop! Autoretratar, plop, confessar, plop, acusar, plop. Basta! Accepte confessió.

Accepte acusació.

Estem en pau.

Jo m’acuse.

M’acuse de ser jo. Femella, vertebrada, vivípara, mamífera, bípeda, implume i amb llenguatge articulat. Humana de setanta-un anys. Supèrbia i peresosa. Apòstata. Artista en general.

«Què em va portar a ser actriu?

El desig. L’atzar. La fortuna. L’amor. El vent de popa. Els vents contraris, la dictadura: España era una presó. I posats a haver de viure, el teatre era el més semblant a la vida, un pla de fugida i sabotatge que no triomfa mai però que és la millor manera de divertir-se. Perquè sí. L’ofici mai em va enganyar: mai vaig esperar d’aquest joc diners ni fama ni seguretat. Lo mío no es hacer carrera, lo mío es estar por ahí».

M’acuse de copiar el paràgraf anterior d’una entrevista que vaig donar fa poc, perquè vull acabar prompte per a arribar a la següent pregunta.

Fa dos anys, AISGE va publicar —dins de la seua col·lecció “Memoria de la escena española”— Material fungible, un honest i elegant recorregut en primera persona per la teua vida professional i personal, sense cap mena d’embut. Quina sinopsi escriuria la Requena dels anys huitanta després de llegir-se en futur? I, ara, quina descripció fas del llibre?

És molt estrany. Em parlen del llibre persones que ni tan sols són de l’ofici. És molt estrany. Sobretot em deixa suspesa que un professor de l’ESAD em diguera que l’utilitza a les seues classes.

M’absolc d’haver escrit Material fungible.

Els meus huitanta foren distants i diferents dels que es vivien en terra. Vaig tornar els últims anys de la dècada i tot em semblava molt maquillat. Sí, eixa pot ser la meua sinopsi, des d’ara i mirant enrere: tot estava molt maquillat.

I ara, la que vaig posar a la contraportada, sens dubte: “Buena lectura para moscas que deseen aprender a gozar de una mascletà: contiene instrucciones”.

Com estàs vivint l’actual situació? De quina manera penses que ens afectarà emocionalment? Realment, és un bon moment per a crear?

Amb espant i meravella.

Hauria de detindre’m, perquè no està bé escriure quan no se té res més a dir, però vaig acceptar confessió. Suggerisc saltar d’ací a les dues últimes frases.

Visc sola, en companyia de la gata Malina que viu sola amb mi, tres gesmilers, geranis, herba-sana, romaní, timó, altres herbes i els seus bitxets. No se li pot dir soledat, encara que soledat és la meua manera natural de viure. Els amics que més estime viuen lluny i no ens veiem sovint.

M’acuse de preferir tindre’m a distància dels éssers estimats, la barca de l’amor s’estavella contra la vida quotidiana. M’acuse de desconfiar dels tendres llaços que tendeixen les famílies de totes classes per a protegir-te. M’acuse de saber que les famílies sempre donen un paper fix als seus membres, i cal fugir dels papers fixos, i estimant-los, i sabent que ho fan per amor, és la meua obligació estar alerta perquè eixos llaços no es tanquen del tot. M’acuse de saber que és impossible escapar, i tant se val.

Em protegeix una casa de lloguer amb la glòria d’una xicoteta terrassa, en un barri tranquil, amb la seua torre i les seues alegres campanes i el seu rellotge que marca les hores. Tinc menjar, llibres, música, una pensió mínima de jubilada, cuine estupendament, m’agrada molt estar amb mi i no és estrany que passe dies sense eixir de casa si no tinc treball. (Aleshores sí, quina ventura anar a assajar, ah sí, quant vos estime, i fregar-nos i rosegar-nos i grinyolar com a cadells que busquen la mamella).

Els meus dies no han canviat, ha canviat la vida al voltant.

Murs, parets, teulades, que aguanten a pressió emocions a les que no estan acostumats, per a les quals no estan preparats, perquè fa anys que no es construeixen les cases per a albergar i protegir les persones, sinó només per a emmagatzemar-les per torns intermitents. Davall de mi, a l’esquerra, a la dreta, darrere, enfront i més enllà i encara més enllà, lluny, molt lluny, més encara. Emocions a pressió. Obedients a pressió.

I escric, important inutilitat.

Abans de la pesta la realitat era espantosa. En bullicioses sobretaules o íntimes prèdiques, m’acuse d’haver dit: no veig més eixida que la catàstrofe. No basta la guerra, deia, això és més del mateix, no, una catàstrofe incògnita per a la qual no estiguem preparats, que pare el món, i no per a baixar-nos, no!, per a aprofitar la frenada i variar el rumb encara que siga tres miserables graus.

Melodrama i cruixir de dents són les vacances dels escèptics. Encara sort que no puc estar de vacances molta estona, em faig riure i m’envie a la merda. I no fe, no esperança, però una mica de caritat tinc, que sóc artista, l’art és compassió, i la humanitat ja va servida d’afliccions; a més no aprofitaríem la catàstrofe per a res de bo. Encara que continue creient que és una possibilitat.

M’acuse de veure la meua favorita obeir sense resistència el firmán de confinament. No tenen menjar ni aigua ni casa, ni ordinador ni saldo en el mòbil ni mòbil ni papers ni diners ni guants ni més roba que la posada ni llit ni lloc per a cagar tranquils ni sabó ni traducció de les seues paraules ni llibre ni soledat ni música ni metges ni el respecte de ningú ni carícies.

Deixem que tinguen carícies, que això ho escric jo.

Com ens afectarà emocionalment, preguntes? I jo què sé.

Ara la vida passa per ací.

La situació actual, quina manera més fina de dir la pesta, arramblà amb els assajos, ara que dormia amb el meu personatge i havia aprés a rotar perquè rota, la vella borratxa. Tot al carall. I què? Res de nou: en teatre, espill de la vida, tot pot anar-se’n al carall en qualsevol moment.

27 de març. M’acuse d’esbufegar davant tanta felicitació i tant el teatre no mor, tornarem. Doncs clar! El teatre no l’hem inventat els actors, el va inventar el mico i l’heretàrem amb l’espècie. Hui està lluny, lluny dels cares blaves i les seues pantalles.

A la nit, vaig agafar la granera i em vaig anar al teatre…

A la llum d’un ciri, un adolescent armat fa ombres amb les mans per a apaivagar les dones vetlades i els xiquets mentre dura el bombardeig. Una colometa, un cavall, un conillet, un home cagant, quin riure.

Dins d’un soterrani tancat per fora, una dona de grosses mamelles fa imitacions precises dels clients i arraulides les altres, llepant-se cremades de burilles, riuen i es vengen un poc.

Un negre vell vestit de blau toca el moolo i recita en una llengua arcana que per miracle entenc; de sobte crida, desorbita els ulls i fa una pausa que ens deixa sense respiració al rotlle de polsosos. En el silenci murmura:

sóc la mare de la paraula,

també sóc el pare de la paraula;

sóc el que mana en la paraula:

si se’n va, torna, entra en la meua butxaca.

No té peus per a eixir: no l’abandonaré.

Tres infermeres cobertes de bosses de plàstic, premi Max al millor vestuari de seguretat clínica, canten amb gran pantomima el número dels metges d’El Rey que rabió a vellets emmascarats, que tossint fan el cor.

“Para hacer la prueba

que es más necesaria,

agua le pusimos

en una jofaina

y él se fue gruñendo

sin probar el agua.

Todos estos signos

pruebas son de rabia,

pero al mismo tiempo

signos son, tal vez,

de que el animalito

no tiene sed.

Y de esta opinión nadie

nos sacará.

¡El perro está rabioso!

¡O no lo está!”.

Bon moment per a crear? Mai ho han impedit les guerres, les pestes, la fam, la malaltia o la presó, ni tan sols la riquesa.

Ara la vida passa per ací.

Mentides, mentides malvades, moltes mentides.

Vídeos de riure, de música, de teatre, de museus, pel·lícules, videoconferències, classes per a estudiants, autograbacions, jocs en xarxa, missatges de tota mena. Quin meravellós consol, les pantalles i pantalletes, ho sé. Ho agraïsc. Però m’espanten tants milions de cares blaves amb l’ànima raptada per la llum de la pantalla. M’espanten.

Huit al balcó del primer pis. Una criatura xicoteta, dos mitjanetes, un adolescent, dos adults, un bebè en braços i una vella.

Taüts de cartó. Puja el preu dels taüts. Camions carregats de taüts creuen els carrers de nit.

La meua neboda i el seu marit treballen en sanitat. Envie abraçades per la pantalleta consoladora que m’espanta.

Sirenes. Helicòpters. Soldats. Aplaudiments.

La meua vida passa per ací, i no ho sabia! És meravellós anar descobrint el viatge i saber que no sé.

L’espant.

Els ianquis compren armes, i entenc per què.

M’alce i em gite a la mateixa hora que abans de la pesta, però els altres no, en el silenci escolte com han canviat els seus dies; i amb els meus privilegis de soledat, llibres, música, en l’espill veig una señoritinga.

Però sóc innocent. Som innocents.

Un dia, en el taller de teatre de la presó, homes que sumaven centenars d’anys de condemna em van ensenyar que, tancats, som innocents. Per això no tem l’ara. Tem el dia que s’alce el firmán. Eixe dia ja no seré innocent. M’acuse de témer els meus germans, els meus pobres àngels, els meus estimats, els meus humans, perquè sé, segur, que haurem d’afinar la punteria de les desobediències. Perquè uns són, ai, malvats, i la majoria, ai, tan obedients. Tem eixa obediència que ens impedirà variar, encara que només siga tres graus, el rumb del món. Tem no encertar en triar les meues desobediències. Em fa por. I què serà dels animals confiats que s’acosten a les cases, quan isquem.

Bah, la por sempre se passa abans. Si arriba viva a eixos dies, la meua favorita els mirarà també amb espant i meravella. Espant i meravella. Espant i meravella. Si no, per favor, que algú cuide de Malina i li done la seua medicina totes les vesprades.

Ah, i sapieu que vull anar a la fossa comuna.