Autodefinides #73: Teresa Juan

Fernanda Medina ha triat Teresa Juan, gestora cultural, il·lustradora, escenògrafa, fotògrafa i músic. Membre de Melibeas i Wichita Co.

«El millor consell que m’han donat mai és: fes-ho amb bellesa. Vaig nàixer l’u de setembre de mil nou-cents huitanta-set, a les cinc de la vesprada, a Madrid. Em van posar de nom Teresa, que és el nom que tenia ma mare, que va nàixer un dos de setembre, però després vaig saber que Teresa és el nom que van tindre moltes de les dones de la meua família. Mai em va agradar el meu nom fins al dia que va adquirir el matís d’herència. La meua família materna és de Galícia i la meua família paterna és valenciana, així que jo tinc la sensació d’haver nascut just al mig. La primera dona que em va fascinar va ser la meua àvia Obdulia, la mare de ma mare, a la qual també li deien Teresa, per error.

El meu germà i jo vam ser educats en igualtat de condicions a una casa en què el color de les parets es decidia entre tots. Passàrem tota la nostra infància dibuixant: asséiem a la taula de la cuina, i després d’una conversa d’uns minuts, en la qual cadascú exposava la seua proposta, arribàvem a un acord d’on eixia una proposta comuna. La majoria dels joguets que teníem de menuts eren de fusta, paper, cartó o argila, i els dissenyava i construïa ma mare, moltes vegades amb la nostra col·laboració.

Sempre he estat envoltada de materials, de papers, de gestos i d’instruments, és a dir, de coses que fer o usar amb les mans. Em sent profundament atreta pel tacte i el fragment i totes les històries que deriven d’ell, per això m’agraden les coses velles o les extraviades, perquè són les que tenen textura.

Com des de molt xicoteta vaig aprendre la importància i la responsabilitat de fer coses amb les mans, i com ma mare tocava el piano i el violí, jo vaig començar a tocar el piano per imitació, i després, per elecció pròpia, amb set anys, el violoncel, que és el meu instrument favorit i, probablement, allò que més em representa i em protegeix. El meu període musical favorit és el Barroc. El primer llibre de poesia que vaig tindre va ser “En las orillas del Sar”, de Rosalía de Castro, i el recorde perquè ma mare me’l llegia encara que jo no l’entenguera. El meu segon instrument favorit va ser l’Underwood de mon pare, i per extensió, totes les màquines d’escriure que ha anat regalant-me al llarg de la meua vida perquè faça el que vulga i com vulga, però sobretot perquè escriga.

Finalment vaig acabar matriculant-me a la Facultat de Belles Arts de València. Vaig decidir estudiar aquesta carrera, després d’haver descartat el conservatori, perquè era una espècie de via central, neuràlgica, on era possible la trobada de totes les meues ramificacions. Totes les coses que m’agraden tenen en comú la característica que poden fer-se amb les mans, i a Belles Arts s’executaven moltes coses de forma manual. La meua manera de treballar ve d’allò aprés a la carrera, on sempre vaig sentir-me lliure per a ordenar els elements com volguera, com a la meua infància o adolescència. Em vaig llicenciar durant l’enderrocament de l’antic edifici, i amb això vaig adonar-me no sols de la importància que tenen els indrets i l’espai que ocupem en ells, sinó també de l’escàs i controlat lloc que se’ns ha concedit.

Després d’acabar la carrera jo era absolutament innecessària: estudiar Belles Arts pot condemnar-te pràcticament al no-res. Llevat que tingues inventiva, que és el que es diu per a amagar la precarietat i la falta de lloc. Pertany a la generació dels que no sabem què ser amb el que ja tenim. Després de la calor dels llargs anys de formació, queda espai cru. Amb el sentiment de tornar a estar —com quan vaig nàixer— al mig, vaig matricular-me en un màster en gestió cultural amb la idea d’entendre el camp de la cultura i saber si és possible aspirar al tacte, o a un espai, en les indústries culturals, com a creadora o com alguna cosa. Al principi, no vaig trobar espais per a mi, però sí persones: vaig conéixer Víctor Sánchez Rodríguez, amb qui vaig crear “El estado de la piedra”, una xicoteta peça que ens va connectar també amb Silvia Valero. Més tard, i de tot això, creixeria Wichita Co, la nostra companyia de teatre, i ací seguim des del dos mil tretze, junts, o siga de la mà. Víctor i Silvia són per a mi com això que diu Bachelard de la casa, que protegeix al somiador, i portem protegint els nostres somnis, com una casa, durant huit obres.

Paral·lelament, Melibeas va nàixer el dia que Paula Elena Ramos i jo pensàrem que seria bo posar en valor tots els coneixements que havíem estat acumulant durant tant de temps, buscar una via per a tota eixa multiplicitat. Melibeas és un espai on connectem professionalment però sense pretensions. Formen part activa del projecte Cristina Bonora i Cristina Llamedo, i comptem amb aliades com Luci Romero (Librería Bartleby) o Rafa Solaz (Librería Anticuaria Rafa Solaz). Hem llegit poesia, fet intervencions, publicat un llibre, hem fet microactes.

Actualment combine la meua activitat com a gestora cultural (i tot el que es deriva d’això) amb la de dissenyadora de vestuari o art, encara que també escric, componc, faig fotos, trobe coses i continue tocant. He treballat amb persones que admire i he estimat cada projecte que he dut a terme.

Hui dia, després de tot, l’única cosa que sé amb certesa és que l’arbre és millor que el marbre, en ell els noms creixen (Jean Cocteau) i que el temps no es recupera».

El teu portafolis destaca per la seua varietat. Creus que el fet que tants creadors tinguen ara el seu marc d’acció tan fragmentat i ampliat respon a aquest nou paradigma del microtreball al món de l’emprenedoria, no necessàriament bo, però que sembla que ha vingut per a quedar-se? Per a tu és una elecció o una necessitat? I si és una necessitat, et sembla personalment enriquidora? Estem tornant a acostar-nos, aquesta vegada per la porta de darrere, a la idea de l’artista total?

El món t’ho posa molt difícil per a ser sols una cosa i, per tant, creure que és possible aconseguir-ho. Si eres artista i eixa és la teua principal font d’ingressos, et sents abocat a l’esquizofrènia social i acabes incorporant al teu esdevenir el segell de “creadora multidisciplinària”. Llavors, des de la meua perspectiva, si ens estem acostant a alguna cosa no és a la idea d’artista total —si és que ha existit en algun temps més enllà de la llegenda—, sinó a l’espectacular idea de l’artista per fascicles, que va acumulant xicotetes oportunitats per a demostrar que realment té un talent, que és capaç d’expressar-se de diferents maneres, com aquell que és poliglota, perquè d’una sola forma no resulta possible, o rendible, si l’objectiu és, almenys, no passar fam. Ser una sola cosa requereix inversió i lentitud, i per tant un sistema que ho permeta.

Sempre he tingut problemes per a explicar a què em dedique: el sistema no m’ha donat les paraules que puguen descriure ni el que faig ni el que sóc, i al final una acaba dient que fa coses, que són les mateixes paraules que utilitza la gent per a preguntar-te per la teua vida professional: “com van les teues cosetes?”. Així que la suma de totes les meues coses indica que el que tinc és inventiva, que jo em faig a mi mateixa —com puc—, que la meua actitud és renaixentista. Però aquesta fal·làcia plena d’eufemismes és producte d’un sistema que empobreix, ja que resulta difícil habitar aquest lloc sent artista i no tenint lloc per als artistes (o per a la cultura).

En el meu procés creatiu, el fragment ocupa un espai molt important. L’he incorporat com a part de la meua forma d’enfrontar-me a la fulla en blanc. Així que per a mi resulta una necessitat el fet de tindre fragments i fabular amb ells. Ací és on el món, i la seua fragmentació, adquireixen per a mi una dimensió poètica. No puc negar que la forma en què pense també és la forma en què assumisc el món, de la mateixa manera que és la forma que el món té d’assumir-me a mi.

Quin és el principal problema amb què es topa la creació en aquest moment? Creus que hi ha abundància de talent i que és difícil que trobe vies de visibilització? O per contra, et sembla que molt del que succeeix dins de l’actual efervescència d’activitat cultural tendeix a ser banal i està relacionat amb la precarietat laboral i amb la impregnació de la vida quotidiana en la “societat de l’espectacle”?

El principal problema és la falta de lloc i d’inversió. Una cosa va de la mà de l’altra. L’absència d’un pla concret des de les administracions està dins. L’abundància de talent —en la qual crec, però que convé mirar de prop— es troba amb el problema de la visibilització perquè, com a cada moment històric i societat, existeixen uns discursos oficials que emparen unes visions en detriment de les altres. Fins i tot per a allò que considerem perifèric hi ha una definició, i per tant existeix la sensació de que hi ha molt de talent sobrant, és a dir, que no s’inscriu en cap dels barems hegemònics de l’art, però no per això menor.

D’altra banda, considere que l’auge de la creativitat ha creat un miratge en l’art, sí: tothom fa coses, tothom és creatiu i hi ha una espècie d’esquizofrènia artística on tothom està publicant llibres, estrenant o inaugurant. Eixa generalització de l’impuls artístic genera que les propostes siguen abundants —el que podria enriquir-nos—, però també veloces i banals, i això no permet que existisca un espai de reflexió que, sumat a la falta d’eines per part del públic i fins i tot dels propis actors del camp, fa que resulte difícil destriar cap a on es dirigeix tota aquesta multiplicitat. Des del meu punt de vista, l’excés d’oferta (una oferta que s’inscriu en uns paràmetres i que és instrumentalitzada) juga en contra: tot és ràpid. Una de les qüestions relacionades amb eixa velocitat és la falta d’inversió en investigació, és a dir, en pensament, en perspectiva. L’excés i la repetició de l’estrena constant, de l’esdeveniment permanent però nou, espectacularitzen el fet cultural, i resulta molt difícil trobar projectes artístics, talents i creativitats lentes, enfocades a llarg termini amb la idea de generar no solament solucions estètiques fabuloses, sinó pensaments capaços d’articular o accionar alguna cosa, que tinguen lloc. Les obres tenen poca vida, romanen poc i per tant el que generen s’assembla més a un rumor que dura un temps i després es dissipa, que a un espai al qual acudir i revisitar. A vegades sent que som fabulosos dorments oferint roselles espectaculars a ritme de fugida perquè no tenim un altre remei.

De totes les teues formes d’expressió, quina et fa més feliç? A quina t’agradaria poder dedicar-te de forma intensiva? Quin és eixe encàrrec amb què somies?

La forma d’expressió que em fa més feliç és tocar el violoncel o tocar el piano, però no desitge que eixes formes d’expressió es convertisquen en el meu treball, en la meua font d’ingressos. La música ocupa un lloc privilegiat en la meua vida i és l’art que més respecte i admire, és l’única expressió artística que aconsegueix situar-me en la calma i em fa sentir més protegida o a casa. Precisament per això, perquè necessite que eixa sensació estiga relacionada amb el gaudi i amb la meua intimitat, amb el més recòndit del que sóc, separe radicalment allò al que em dedique de forma professional i pel que obtinc un rendiment econòmic, encara que també siguen expressions artístiques, d’allò que faig de forma íntima i em dóna un rendiment purament emocional i espiritual, que només és meu. No significa que aquells treballs que realitze no em reporten una experiència emocional i espiritual important, però ho fan a nivells diferents, són creixements diferents.

Si hi ha alguna cosa que deteste és eixa estesa fal·làcia del “do what you love, love what you do”. El que més ame és la música. Si sona Schubert sóc un animal en calma, si sona Bach, el món es recompon per a mi, i per això mateix jo no vull confondre, o usar, allò que ame i convertir-ho en la meua pròpia condemna, en allò que gestione amb números i factures, posant-ho a la disposició del sistema. La posició de l’artista és la de l’autogestió, però també la de l’autoprecarització, l’autoexigència del treball per a un mateix: una mentida que es cobra passions i processos.

Em costa decidir a què m’agradaria poder dedicar-me de forma professional i intensiva, perquè ací entra la variable racional de què és el que realment sé fer millor o puc fer amb major solvència i professionalitat. Sóc molt autocrítica. De vegades pense que el que més m’agradaria exercir és una professió que no existeix o no sé denominar, com ara “creadora de marcs teòrics”, on poguera dissenyar marcs de pensament per a obres, establir paràmetres estètics, paletes de color, fer quaderns immensos que aglutinen les coses que sé fer i on puga establir les bases que regiran estèticament una obra, o siga, la direcció d’art expandida a la investigació real. Però fora de fantasies, direcció d’art o disseny de vestuari són professions que m’agradaria desenvolupar amb major profunditat i que gaudisc molt.

Somie amb un encàrrec amb molt d’organdí i on es done importància a totes les professions invisibles del teatre.