Autodefinides #196: Lliris Picó

Carme Jorques ha triat l’escriptora Lliris Picó.

«Vaig nàixer a Ibi el 18 de desembre del 1972. Els meus primers records infantils estan marcats pels anys passats per terres de Castella a causa del trasllat de la meua família a diferents pobles d’Àvila per l’ofici de mon pare, que era practicant. La infància passada a Castella marca inevitablement algunes de les meues obres, sobretot en Les ales de la memòria (Marfil, 2003).

Des de Castella, ens vam traslladar al Comtat; ens vam instal·lar a Muro d’Alcoi i vaig fer BUP a l’institut de Cocentaina. Aquests anys d’adolescència, viscuts en ple apogeu de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, entre altres coses, van determinar la meua vocació lingüística i literària. Així, acabat COU a l’institut d’Ibi, on havíem retornat definitivament l’any 1989, vaig cursar estudis de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, al Campus de Sant Vicent del Raspeig, on m’hi vaig instal·lar a viure fins l’actualitat. És en aquest poble on he fet arrels i on em sent veritablement identificada i integrada, sobretot des que el 2016, en la Primera Gal·la de la Dona Santvicentera, arran del 8 de Març, vaig tenir l’honor de rebre el guardó a la Dona Santvicentera més compromesa amb la defensa de la nostra llengua. Premi que em va fer sentir que per primera vegada tenia poble.

L’interès per la llengua i la literatura es reflecteixen palesament també en algunes de les meues obres com, per exemple, en Helena: un record sempre és mentida (Columna 2001), que té com a protagonista una professora de valencià.

L’octubre del 2005 em vaig licenciar amb grau en llengua i literatura catalanes, amb la memòria de llicenciatura: “Aproximació a l’obra poètica de Gaspar Jaén i Urban”, dirigida pel també escriptor Joaquim Espinós, amb qui mantenia una estreta amistat. Uns mesos després, vaig començar a treballar a la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, on realitze tasques de gestió, administració i dinamització lingüística, i al Centre de Programació de Canal 9 d’Alacant com a professora de valencià, fins el seu tancament. L’any 2016, vaig ingresar al departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, com a professora associada, impartint classes de llengua catalana, etnopoètica i literatura catalana infantil.

Si mire enrere, veig que és difícil deslligar la meua obra literària de la meua trajectòria vital, en tant que els meus interessos i motius literaris es troben en el món que m’envolta, en els llibres que llig (per a mi la vida sense lectura és impensable), en les persones, els fets i els records que m’han fet ser com i qui soc. L’univers narratiu de la primera i de la darrera novel·la, i d’alguns dels meus contes, gira al voltant de les relacions amb les dones de la meua família i del meu poble. Els anys d’estudiant a Alacant, allotjada en un pis tocant al sanatori psiquiàtric de Santa Faç, tindran com a fruit el llibre: Helena: un record sempre és mentida. D’un fracàs matrimonial naix L’olor dels crisantems, amb la qual vaig guanyar el Premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx, l’any 2004; i un viatge al Marroc dona peu a Claus de serp, amb la qual vaig quedar finalista en el V Certamen de Narrativa en valencià Ciutat de Sagunt 2003.

De la relació amb els meus fills, sorgeixen Ventalls de paper i Moisés, estigues quiet, una novel·la que m’ha donat moltes alegries, perquè amb la història del jove Moisés, vaig rebre el Premi Enric Valor de Picanya de 2014 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa juvenil de 2016.

Lliris Picó a la 3a Plaça del Llibre d’Alacant

Em deixe títols, perquè en els darrers anys, després de la mort del meu marit, l’escriptor i periodista alacantí Ismael Belda, he escrit molt, impulsada pel compromís de narrar també el que ell ja no podrà escriure. Però, en tot cas, totes les meues novel·les tenen un denominador comú: en totes elles trobem personatges que pateixen petites o grans penes quotidianes: una adolescent espantada, un esquizofrènic, una dona frustrada, un immigrant musulmà desorientat en terra estranya… I és que, una frase escrita per Rilke en Cartes a un jove poeta determinà la direcció de la meua ploma: “Estimat amic, convé que escrigues sobre les coses que coneixes”. Jo intente escriure sobre les coses que conec i sobre les que vull conèixer una mica millor, perquè escriure és sempre una forma d’entendre un poc més la gent que ens envolta, les coses que ens passen. Posar paraules a sensacions i sentiments que hem tingut tots en un moment determinat em fa sentir-me integrada en aquest món, que de vegades té tan poc sentit…

Quines inquietuds van propiciar que t’interessares per la Filologia
catalana, una dona com tu, educada a Àvila?

Més que la filología catalana, el que em va interessar en un primer moment, va ser la literatura en general. Ma mare era una gran lectora. La recorde sempre llegint: a la vora de la llar, al llit, a la cuina… Els hiverns a Cebreros, el poble on ens vam traslladar quan jo era xicoteta, eren molt durs, i a banda de la sessió de cinema setmanal (a la qual tampoc faltàvem ma mare i jo, si la pel·lícula era “tolerada”), no hi havia moltes més distraccions. Nosaltres teníem la sort de disposar d’una bona biblioteca a casa, perquè mon pare també era un bon consumidor, sobretot de literatura universal i de novel·la històrica. A mi, però, el que més m’agradaven eren els llibres que llegia ma mare: Pearl S. Buck, Frank Yerby, Corín Tellado… Després ja vaig passar als clàssics (i sobretot) a les clàssiques de la literatura catalana: Mercè Rodoreda, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, i altres que no estaven en el curriculum de Filologia Catalana, carrera a la qual vaig arribar atreta pel profund respecte que els meus pares m’havien inculcat cap a la nostra llengua, que no van deixar mai de parlar-me encara que vivíem a Àvila.

Fas literatura al cub, l’escrius, la fomentes i és difícil deslligar la teua vida de la teua obra. Van de la mà?

Certament, per a mi és molt difícil concebre la vida sense literatura, perquè, com he dit, la lectura em va fer la infantesa molt feliç i després he tingut la sort de poder fer de la literatura el meu ofici en tres sentits: com a escriptora, com a professora de literatura infantil i juvenil a la Universitat d’Alacant, i com a gestora cultural a la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans. Tot i que si m’he de definir, jo m’autodefiniria com a escriptora i en aquesta faceta reconec que tinc una certa tendència al conreu de l’autoficció, perquè en el fons la literatura m’ajuda a ubicar-me, a posar en ordre els sentiments i, en moltes ocasions, a assumir-los, com va ser el cas de la mort sobtada del meu marit, Ismael Belda, després de la qual vaig escriure de manera quasi compulsiva: en a penes dos anys vaig escriure quatre novel·les.

Ets Secretària de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, fas gestió cultural, fires de llibre, conferències, comissariats d’art…, en àmbits socials i acadèmics. Com enfoques el teu treball d’institucions des del sud amb seu central al nord del territori de llengua catalana?

Els territoris de llengua catalana formen un país molt allargat i bastant desvertebrat des del punt de vista logístic i de mitjans de transport. Només ens hem de fixar que anar d’Alacant a Madrid en AVE costa menys en temps i en diners que anar en Euromed d’Alacant a València o a Barcelona. Això fa que nosaltres visquem ací una realitat lingüística, social i política diferent d’altres territoris amb qui compartim llengua i cultura. La gestió cultural que fem a l’Institut d’Estudis Catalans, a Alacant, és una manera d’obrir-nos cap al nord, de mostrar la nostra realitat, però també és una manera de fer memòria a les comarques d’Alacant d’eixa unitat cultural i lingüística que ens fa tan rics. Fer literatura en català al sud és manifestar la voluntat de mantenir-nos ferms en el respecte a la nostra identitat, a la cultura que se’ns ha transmés, no solament en relació amb la llengua, sinó també amb les maneres de fer i de viure. I fomentar eixa literatura a través d’activitats de dinamització és una forma de fer-nos visibles, de compartir amb la cultura majoritzada el que nosaltres podem aportar a la interpretació global del món. Global de veritat: una globalitat en la qual cabem tots. És una forma de mantenir el territori, la parcel·la cultural i identitària que en justícia ens pertoca.