Autodefinides #200: Lucía Poveda

Esther Pedrós Martorell ha triat l’actriu Lucía Poveda.

«Vaig nàixer a València, en una casa antiga pegada a un pas a nivell, per això cada trenta minuts hi havia un terratrémol, que jo amb paciència explicava a tota la gent que venia per primera vegada a casa. La meua casa sempre estava plena, de les amistats dels meus pares, alguns d’ells també artistes. Sempre hi havia moltes reunions que jo recorde molt alegres. Soc la xicoteta de la casa, així que normalment estava en silenci escoltant i observant als majors. La resta del temps jugant en la meua habitació, dibuixant i disfressant-me. Jo gaudia molt en soledat, immersa en les meues històries. Però també gaudien els meus germans amb mi fent ximpleries o acompanyant-los amb els seus amics quan els meus pares no podien quedar-se amb mi. Amb ells em duc 12 i 15 anys. I no sempre estaven a casa perquè són de pare i mare diferents. Així que passava molt de temps amb mi mateixa. Per això crec que encara que estava sempre envoltada de moltes persones, també m’encanta la soledat i valore molt la meua independència.

Aquesta sensació d’independència i de reclusió en les meues pròpies històries es va anar diluint durant l’adolescència per falta de temps, em recorde envoltada d’amigues i sempre molts riures. Però també recorde l’escola i després l’institut, on crec que mai vaig acabar de trobar-me còmoda. Encara que tinc la gran sort de conservar quasi totes les amistats d’aquella època.

La meua història amb el teatre no sé si és una història predestinada. Jo feia teatre al col·le i, més tard, al Teatre Escalante com a extraescolar. Em sentia molt feliç, podia ser qualsevol personatge i continuar sent fidel a la meua independència i a més podia expressar totes aquelles històries inventades, que els majors ara sí escoltaven.

Encara que mai he deixat de fer teatre, vaig decidir fer el batxillerat de ciències de la salut perquè el teatre per a mi era un joc divertit que em feia feliç. Fins que em vaig presentar a les proves de l’ESAD, cansada ja de suspendre una vegada i una altra biologia i sent molt poc fidel a les meues responsabilitats acadèmiques d’aquell moment.

A l’ESAD no em van agafar, però aquell any vaig entrar a l’Escola de l’Actor a València. Ho recorde com el millor any de la meua vida.

Porte anys formant-me com a actriu i a poc a poc he convertit els meus anhels en la meua professió. Càsting rere càsting, hui a Almagro fent el Tirant d’Eva Zapico, demà en un bar, i entremig sempre aquesta idea contínua de poder viure totalment amb aquest ofici.

Fa alguns anys que em trobe més assentada en la meua carrera com a actriu i he tingut el gust de poder treballar amb persones molt valorades de la professió, com ara Iziar Bollain o Cesc Gay en cinema. També viure durant quasi dos anys una gira per comarques valencianes fent representacions d’Els Vilallonga, de L’Horta Teatre, o actualment amb L’Odissea de les nostres vides, de Teatro de lo Inestable, que acabem de tornar d’una gira internacional i pròximament començarem la gira nacional.

Mantinc la mateixa fidelitat a l’ofici de la interpretació que el primer dia de l’Escola. Per ser una forma de vida que em resulta tan gratificant a nivell personal, que preserva una i altra vegada totes les històries de la xiqueta que vaig ser i que a més em dona l’oportunitat de conéixer gent molt valuosa, això és el que fa que no em canse mai i que amb molta curiositat vulga continuar aprenent de cada projecte, encara que, com el pas a nivell pegat a casa dels meus pares, cada cert temps hi haja un terratrémol el qual jo espere pacientment que passe per a continuar jugant».

Eres una actriu potent, amb un talent extraordinari i reconegut pel sector i el públic, però quina és la realitat de voler viure d’una professió com aquesta, de les arts escèniques, de la cultura?

Viure exclusivament de les arts escèniques és complicat per a la majoria de nosaltres. Jo puc parlar que suposa per a mi com a actriu. Crec que és un ofici molt, molt fàcil i molt, molt difícil al mateix temps. Supose que tot depén de com entengues aquesta professió i quines coses esperes obtindre d’ella. Estar compromesa amb la teua faena com a actriu no és suficient. Cal treballar molt dur i insistir. Exposar-te a vegades quan no t’abelleix. Això no és nou. Això és una cosa que passa en totes les faenes, també a ma mare i a les meues amigues els passa en les seues faenes. De fet, en la pràctica, jo personalment intente sempre combinar projectes per a anar passant dels uns als altres el màxim possible. El problema d’aquest treball són les temporades sense faena. Pots demanar l’atur, però no és una ajuda que englobe i compte realment amb els problemes als quals ens enfrontem les actrius autònomes. És així com faig tallers de teatre en escoles o ajuntaments a classes extraescolars durant l’hivern, projectes aliens als quals accedisc mitjançant un càsting o per perfil directament i també projectes propis. Encara que aquests últims es donen molt de tant en tant, doncs m’agrada poder dedicar-los temps, em costa molt escriure i també m’agrada que cresquen en un context on puguen brillar el màxim possible. La part que crec que és més complicada és la burocràcia. Si no hi ha una vertadera estratègia econòmica per a dur a terme un projecte del tipus que siga tot s’encareix i es fa més complicat. Si no hi ha un vertader suport econòmic en les arts escèniques, les artistes no podrem viure d’aquesta professió dignament. Jo crec que la cultura són moltes coses, no sols les arts escèniques. La cultura està també als col·legis i espais que no són naturalment artístics: un carrer, una casa, un hospital, una presó, etc. Allí també hi ha cultura i també té una necessitat social fonamental, educativa, terapèutica, de trobada necessària. Per això és tan important la cultura, i per això per molt que des de dalt la marginen una vegada i una altra, l’art sempre sobreviurà amb o sense ajudes, apareixent en qualsevol espai, amb qualsevol grup de gent. Això és inevitable, poderós i bonic.

Acabes de tornar d’una gira internacional per Xile i Mèxic amb la companyia valenciana Teatro de lo Inestable. Què ens pots contar d’aquesta experiència?

L’experiència ha sigut un somni fet realitat. Continue sense creure’m tot el que ens ha passat, i encara que ja estem de tornada seguim amb molta ressaca emocional. Gràcies a Inestable i gràcies a la vida per posar-me això en el meu camí, perquè ho he gaudit al màxim. No sé si tindré una altra oportunitat de viure una cosa així de bonica, intensa i especial.

Ha sigut un contrast cultural a molts nivells. Nosaltres som europeus i encara que compartim llengua, són hereus i al mateix temps víctimes. Ens sorprenia veure molts carrers amb noms de colonitzadors espanyols. Malgrat tot, allí el públic és molt generós. Hem estat en teatres i també auditoris enormes.

Quan vam partir a Xile només havíem fet dues funcions d’estrena a La Rambleta, ací a València. Excepte Jacobo Pallarés i jo, la resta de l’equip era nou i això ho ha convertit fins i tot en una experiència molt més especial, perquè hem pogut evolucionar juntes i a poc a poc veure com l’obra creixia.

Quins serien els teus consells per a les noves actrius que intenten fer-se un lloc en el panorama teatral de València?

Jo crec que cada actriu ha de seguir el seu instint, que a cadascuna ens pot portar a llocs molt diferents dins d’aquesta mateixa carrera. Que ací on es troben no es cansen d’insistir. Insistir per a resistir i continuar jugant, perquè és una preciosa professió.