Autodefinides #3: Marta Pina

Alba Braza ha triat Marta Pina, il·lustradora i impressora.

«Soc de Múrcia, però visc a València des de fa més de 15 anys. La facultat de BBAA em va portar fins a ací, i “la brascada” i la humitat em retenen fins ara. Açò, i el taller que tinc des de fa més de 7 anys, ple de pesades màquines i andròmines per tots els costats, fan impossible plantejar-me una mudança a curt termini.

Em resulta complicat definir-me. Tinc diversos camps oberts i sóc incapaç de decantar-me i dedicar-me només a un, per la qual cosa sempre vaig corrent i amb el cap ple de pardals, però bé, al cap i a la fi aconseguisc mantenir-me gràcies a la il·lustració i al treball que realitze al taller d’Industrias Lentas, i em queda un poc de temps per a dedicar-me a altres projectes com la Colección Pusilánime o col·laborar amb amics en tot allò que trobe interessant».

De quina manera creus que poden contribuir les editorials independents i les autoedicions a configurar un entramat artístic i cultural de qualitat?

Crec que és la forma ideal de traure projectes (grans i xicotets) a la llum. D’una altra manera, si depenguera d’editorials més establides, únicament es publicarien projectes amb un gran impacte comercial, deixant al calaix altres treballs molt interessants. La principal contribució vindria, no sols complementant l’entramat artístic i cultural “oficial” (o elitista, si vol dir-se així…), sinó creant la seua pròpia xarxa, en la qual intervenen nombrosos col·lectius i espais democratitzant la cultura. L’autoedició, normalment, es manifesta a través d’esdeveniments populars que permeten un accés més directe i menys mediatitzat.

Interessen les autoedicions al mainstream de l’art contemporani?

Primer caldria definir què és autoedició. De sempre, els artistes han realitzat publicacions autoproduïdes de qualsevol índole. Açò és autoedició. Encara que crec que et refereixes més al tipus d’autoedició que originalment es relaciona amb el còmic, la música i en definitiva amb la cultura underground. Compte amb els estereotips, ja que actualment la definició és molt més àmplia i aborda disciplines com la il·lustració, disseny, fotografia, cinema, música, còmic i altres gèneres híbrids inclassificables.

No es tracta tant de si a l’art contemporani li interessa l’autoedició, és que l’art contemporani ho absorbeix tot. Als últims anys hem vist nombroses exposicions temàtiques que fa temps hagueren sigut impensables dins d’un museu: artistes del grafiti exposant en grans centres internacionals, exposicions sobre el punk en les sales més oficials o exhibicions entorn del fanzine en museus molt interessats en conèixer el rànquing d’assistents a final d’any. A l’art contemporani li interessarà tot allò que es puga convertir en un producte i, en definitiva, l’art contemporani és el context, modificant al seu antull el significat de les coses.

Pedra, paper o tisores?

Tisores. Sempre tisores. Encara que, ara que ho pense, el paper també em tira molt. No faig res amb tisores i sense paper…