Autodefinides #198: Matilde Gordero-Moreno

Núria Sendra ha triat l’escriptora Matilde Gordero-Moreno.

«Soc escriptora, periodista i consultora de comunicació i organització de congressos (en resum, soc escriptora, però em guanye la vida com puc). He col·laborat amb els digitals Pikara Magazine, Núvol, Media.cat, El Salto, Nationalia.cat, Factorhuma.org i Diari La Veu. En aquest últim vaig publicar, durant dos anys, una columna quinzenal en la qual destacaven els escrits impressionistes i costumistes sobre el meu poble natal, que el passat mes de setembre van veure la llum en forma de llibre: Mai no s’acaba de tornar (Edicions del Bullent). És un assaig sobre el retorn al poble —de Barcelona a Cullera—, un temps en què em vaig sentir forastera sense ser-ho. A través d’una sèrie d’articles breus, reflexione al voltant de la dicotomia poble-ciutat, les arrels, la sororitat, els viatges i l’acompanyament de la literatura i l’escriptura quan més fred fa.

He estudiat Narrativa, Conte i Microrelat en l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2021 vaig publicar el meu primer llibre, el poemari Aquí ya no queda nadie (Ediciones Carena), escrit al llarg d’un any després d’una ruptura, a la que van succeir moltes més. Així doncs, soc una narradora que ha publicat un assaig i un poemari. La vida té aquestes coses. Tinc el calaix ple de contes, ja veurem què en fem. També, de poemes nous, mesclats amb reflexions, sobre la meua recent maternitat. Ja fa més d’un any que vaig ser mare, però tinc la sensació que la maternitat està començant sempre.

Matilde Gordero Moreno (Foto: Esther Cuenca)

També soc professora d’escriptura creativa i acabe d’engegar un projecte per impartir tallers en escoles i instituts. M’agrada acompanyar els alumnes, de totes les edats, a descobrir l’escriptura i donar-los eines per transmetre el que volen dir. Mentre la vida em dóna més marge per emprendre projectes i desplegar les ales, vaig preparant propostes de tallers i promocionant el meu últim llibre tant com puc.

El dissabte 29 d’abril a les 11 del matí estaré signant llibres a la Fira del Llibre de València. Busqueu-me a la caseta de Bullent i ens en fem una!

Què respons a l’afirmació “hi ha poques dones que escriuen assaig”? És certa?

Fa poc, a una entrevista que em feren, tocaren el tema. Em preguntaren: Per què hi ha poques dones que escriuen assaig? La meua resposta va ser una reflexió en veu alta sobre la marxa. Continue donant-li voltes. Últimament, m’interessen més les preguntes que les respostes. M’agrada no saber què dir, no tindre una opinió clara respecte a un tema. I sobre aquest, no la tinc. Avui dia sembla que tot ha de ser blanc o negre. Costa mantenir-se en una posició de dubte.

Hi ha poques dones que escriuen assaig? Intuïsc que alguns dels temes que acostumen a escollir les dones per a escriure sobre ells té alguna cosa a veure. A l’entrevista vaig respondre que potser les dones pensen que no tenen res a dir. Però moltes dones escriuen, no és cert? Sobre què ho fan? Mira, ara torna a eixir aquesta qüestió i continue sense saber què respondre. Però tal com me la planteges, m’és més fàcil respondre-la: És certa? No. Crec que no. Considerem assaig tots els assaigs que escriuen les dones? També crec que no. Un assaig no és només un llibre gruixut de filosofia o política, que també, i els hi ha, escrits per dones. Lligen els homes assaigs signats per dones? Els interessen els temes que elles escriuen? Les dones no escriuen assaigs o els homes escriuen massa assaigs? Parlem d’escriure o de publicar? Per què sent que necessite haver-me llegit l’enciclopèdia britànica sencera per a respondre a qualsevol pregunta?

Fa un any vaig ser mare i no saps la d’assaigs que m’he trobat pel camí sobre maternitat, criança, feminisme… A quines prestatgeries trobem aquests assaigs? A Assaig? Jo no sabria dir-t’ho perquè els he demanat en préstec a la biblioteca o els he encarregat a les llibreries-papereries del poble. Però me’ls imagine més a una taula temàtica, a l’aparador pel 8M o a una secció específica per a mares.

Has publicat molt en mitjans digitals, però també vas voler fer-ho en paper. Per què?

Vaig començar a escriure la columna al Diari La Veu poc després de tornar al poble, a Cullera, des de Barcelona, on vaig viure deu anys. Em vaig enamorar del meu poble. No parle de reenamorar-me, perquè jo sempre havia renegat d’ell. Per això dic que em vaig enamorar. Vaig escriure cada dues setmanes fins que vaig sentir que eixa muntanya russa de sensacions s’estava esgotant, que la meua mirada ja no estava romantitzada. Que ja començava a trobar-li defectes, que m’abellia escriure des d’un altre lloc, amb una altra perspectiva, d’altres coses, exposar-me menys. L’enamorament sempre té una data de caducitat i, com a molt, et queda l’amor. Per sort, així ha sigut.

Presentació del llibre *Mai no s’acaba de tornar* (Cullera. Setembre 2022)

Malgrat tancar el projecte, estava convençuda que el que havia escrit era bo, que podia i mereixia ser publicat. L’estil estava molt treballat. Vaig cuidar la forma tant com el fons. El paper podia donar-li una coherència i un valor afegit, convertir les meues reflexions en una història. En forma d’assaig, però Mai no s’acaba de tornar explica una història. Té uns protagonistes, un escenari, un conflicte. Sempre em passa: els gèneres se’m mesclen. El poemari que vaig publicar en 2021 també té un gran component narratiu. Jo em considere sobretot narradora!

Faig servir el llibre digital de tant en tant, però continue sent una gran amant del paper i de la idea de construir una biblioteca personal que parle de mi quan algú em visita. Escric majoritàriament a ordinador, però l’escriptura a mà estableix un canal entre el cervell, l’ànima i el paper que un ordinador no pot donar-te mai. És molt alliberador. I una cosa semblant em passa amb els llibres en paper. És un acte físic.

Quina és la idea fonamental que vols transmetre als tallers d’escriptura que imparteixes?

Que es pot aprendre a escriure. Que a banda de la inspiració o la gràcia que una persona puga tindre, hi ha una tècnica i una tradició que es pot aprofitar per a aprendre a dir el que volem dir, causar un efecte, jugar amb les paraules, inventar mons i expandir els límits del nostre. Gaudisc adaptant les sessions al que demanen els alumnes, al que esperen i al que crec que poden aprofitar i absorbir, segons la seua edat.

També, que hi ha un camí per a cadascú: per a qui aspira a publicar un llibre de forma tradicional i fer carrera, però també per a qui vol continuar escrivint tancat a casa sense compartir el que fa amb ningú.

Per acabar, que qui escriu pot estar sense escriure, però no sense llegir. Que llegir és l’aire que respira l’escriptor. No podem aspirar a llegir-ho tot, però hem de tenir gana de conéixer què s’ha fet abans que arribàrem nosaltres, perquè la ignorància és molt atrevida. No podem saber-ho tot, així i tot, hem de ser humils. Ja està tot dit, tanmateix, encara podem inventar moltes maneres de dir-ho.