Autodefinides #108: Mertxe Aguilar

Laura Miñarro ha triat l’actriu i dramaturga Mertxe Aguilar, directora artística de la Sala Ultramar.

«Oficialment soc Mercedes, des del 12 de febrer de 1979, però només em gire si sent Mertxe o Mer. Mallorquina de naixement, granaína de mare i valenciana de pare. De menuda, si algú em preguntava, elegia d’on era depenent d’on estava, perquè ser forastera sempre et dona un aura de misteri. Sempre he volgut ser actriu, encara que vaig fer un any de topografia al poli. Jo, enginyera… He treballat fent bocates, posant cubates i servint bodorrios on, sense conéixer ningú, no podia evitar emocionar-me. M’agraden els principis de les coses. He treballat també d’ajudant de fotògraf, he fet enquestes, he treballat de teleoperadora i en escoles i escoletes, i vaig adonar-me’n que els xiquets no estaven tan mal. Treballava a les taquilles del Palau de les Arts quan es va inundar tot i he sigut copropietària d’un restaurant en Russafa en plena crisi. Tot bé.

Mertxe Aguilar (Foto: Sandra Sasera)

Finalment, vaig triar el camí difícil però inevitable. Soc tan idealista que dirigisc una sala de teatre, sent actriu, autora de teatre, guionista i professora d’interpretació.

Com a guionista he treballat per al “Cau de les Feretes”, “Comediants” i “Bíters”, totes tres produccions per a À Punt. Un treball ràpid i encorsetat, però divertit i sense introspecció (potser per això és divertit).

Com a autora teatral, soc lenta… M’agraden les coses fetes a foc lent i moltes vegades em costa trobar la tranquil·litat mental per a escriure, així i tot he sigut capaç d’acabar varios textos. “Aquí no va a salir el sol” i “Azerbaijan”, les dues produccions pròpies; “Alexandria” (coautoria amb Guadalupe Sáez), producció per a l’IVC; “Turquesa”, produït per Boicot Escénico; “El suplicio de los peces” per a Escena Erasmus, etc. Alguns són breus, d’altres llargs. En alguns d’ells he tingut l’ull extern de Xavi Puchades, amb la coordinació del text. En altres, els ulls d’altres persones.

Aquí no va a salir el sol (Foto: Xavier Puchades)

Com a actriu, la meua companyia mare és La Família Política. Guada Sáez, Pau Gregori i Sandra Sasera també són mares meues, i pares i germanes. He trobat unes altres famílies, de vegades temporals i algunes perennes, amb amigues com Eva Zapico o Patrícia Pardo, Juan Pablo Mendiola, Jaume Pérez i Juli Disla, Carlos Molina, Begoña Tena i Mafalda Bellido, José Ramón Pérez “Jota”, José Zamit, Ana Fuentes, Juan Serra, Begoña Palazón i moltes persones que han passat per la Ultramar durant estos huit anys.

M’agraden molt les persones. M’agraden, de vegades sense cap motiu. Ara, mentre em trenque el cap intentant fer balanç de tot el que he fet i les persones amb qui m’he relacionat, em pregunte si pot ser temporal una família. Si el que queda després de la intensitat d’un treball és tan íntim que no es pot explicar fora de la família. Si les mirades, els gestos i les paraules només les comprenen unes poques persones. Com es diu això que, sent només puntual, vas més enllà de la coincidència o de la complicitat? No sé quina paraula ho defineix, però ho sabem fer, ho sabem valorar. I això m’agrada. M’agrada que passe cuidant xiquets, plorant en bodorrios de gent que no conec o en un procés d’assajos. Crec en els equips. Crec moltíssim en el treball de companyes i companys. En jugar, jugar molt. Cadascú amb les seues regles, totes imprescindibles i sempre contradictòries.

Se’ns està quedant el cos de postguerra (Foto: Paco Barreda)

I, per si a algú li interessa… Soc curiosa i resistent. Amb un peu en la gestió i l’altre en la creació, de vegades em costa trobar-me. M’agrada escriure en bars perquè soc més de carrer que de casa. M’agraden més els camins que els destins. Melancòlica fins el riure i riallera fins la melancolia. La comèdia per davant, sobretot quan tinc els patis destrossats i les làmpares de casa sense penjar. Tinc temps i a la vegada no en tinc. Tinc sou i a la vegada no en tinc. Tinc ganes de continuar i a la vegada voldria ser topògrafa».

En què consisteix exactament el treball de directora artística de la Sala Ultramar? Estaves immersa en qualsevol projecte artístic, de dins o fora de la sala, que hages hagut de parar a causa de la Covid-19?

La direcció de la sala la portem entre José Zamit i jo. És de veres que jo assumisc majoritàriament la programació regular, però sempre hi ha un consens per a anar establint la línea artística que porta la sala, que també va evolucionant a la mesura que ho fa el treball de creadors i creadores. Tant en el cartell anual com en les propostes per a tallers, residències o la programació en gira d’espectacles de la Red de Teatros Alternativos, donem prioritat al treball d’autoria o d’altres dramatúrgies (noves o no) en tots els llenguatges possibles. Bàsicament, consisteix en buscar eixos espectacles o eixes creadores i creadors que plenen el nostre teatre de sentit, i ordenar-los en el calendari de la millor manera possible. De vegades hi ha propostes que ens agraden, però no quadra amb la línea de la sala i entrem en conflicte. Crec que ser fidels a aquesta línea és el nostre treball.

Sí. El 12 de març havia d’estrenar a la Ultramar la companya Anna Albaladejo amb ‘Odet i les altres’. Jo estava al Rialto perquè tenia funció de ‘Godot’, de Jaume Pèrez i Juli Disla. Als vint minuts de decidir tancar la Ultramar (tot per telèfon i prou estressant) estava ja fent la primera escena al pati de butaques. Va ser una sensació molt, però molt estranya. Tancar la teua sala per una pandèmia mundial, però estar, molt tranquil·lament, treballant en una altra sala. El 13 de març ja no ferem funció. Així que sí, vaig haver de parar dos projectes de colp i algun altre que no he pogut acabar de fer per la situació en sí.

Azerbaijan (Foto: Sandra Sasera)

Des de la Sala Ultramar com s’esteu plantejant la reobertura en la “nova normalitat”? Les institucions valencianes han iniciat cap diàleg o tenen alguna iniciativa per donar suport a sales com la vostra?

A banda dels protocols sanitaris que s’hauran de prendre, com qualsevol espai obert al públic, esperem que siga més normal del que hem arribat a pensar. No sabem més en eixe sentit. Si hi ha un rebrot i hem de tornar a tancar, tornarem a començar, dic jo… En quant a la programació en la reobertura, hem pogut reprogramar tots els espectacles que es van haver d’ajornar des del març fins al juliol, a més del que ja estava preprogramat de l’últim trimestre de l’any. El que sí hem hagut de fer és llevar temps d’exhibició d’algun d’ells. Sempre ens ha agradat que els espectacles estiguen temps en la sala, sobretot si és una estrena, però hem fet el que hem pogut amb els terminis que tenim, que van també relacionats amb els terminis d’ajudes a la programació de l’IVC, Ajuntament i Ministeri de Cultura (INAEM).

Sí. Jo encara estic un poc verda en el que que té a vore amb el diàleg institucional que, pel que sembla, és imprescindible per a poder mantindre una sala de teatre. Sempre, esta sensació d’haver de negociar et fa pensar que has d’arribar a saber fer-ho, per si no en tinguérem prou.

Aquesta situació és excepcional, sí, però és que la situació de la cultura en aquest país és sempre excepcional. Per sort, a les diferentes associacions de sales de teatre del País Valencià, hi ha professionals que saben molt bé el que fan. Companyes i companys com Jacobo Pallarés (Espai Inestable), Mª Ángeles Fayos (Teatro Olympia), Juan Carlos Garés (Sala Russafa), Aurelio Delgado (Carme Teatre), Pilar Almería (Teatre Micalet), Pedro Giménez (Sala Off), Alfred Picó (L’Horta Teatre) i molts més, que porten molts més anys que nosaltres i han patit, resistit i dialogat amb tots els governs dels que hem estat penjant. Gràcies a ells i elles estem un poc millor. Però encara falta molta comprensió i efectivitat, perquè una cosa és la voluntat política i una altra la burocràcia. La burocràcia és descompensada, complicada i de vegades surrealista. Però, ací estem i ací estan. Tots i totes diferents en projectes i espais, però totes i tots, miralls per a nosaltres. Serà això de la resistència en allò que som còmplices.

Com valores la resposta del públic valencià a les propostes artístiques de la Sala Ultramar durant d’aquests anys? Com penses que respondrà el públic a partir de setembre?

La resposta del públic crec que té diferents percepcions… Vull dir, si parlem de la resposta del públic en qüestió de quantitat, crec que la màxima responsabilitat és de les companyies. Són les companyies les que plenen les sales. La “chicha” la posen els creadors i creadores que passen per la sala. La sala en sí, són quatre parets negres i uns quants extintors, ni tan sols tenim un bar. El tresor de tot açò ix d’altres cabets, els que ens agrada tindre propet i amb els que ens agrada prendre una cervesa després d’estrenar, o varies, en el bar del costat de la sala. Han eixit obres de teatre meravelloses d’algunes d’eixes cerveses.

L’alegria està ací dins (Foto: Paco Barreda)

Nosaltres intentem ser unes bones amfitriones, tant de les companyies com del públic. Per a mi, com a sala, una bona resposta del públic és quan algú paga l’entrada sense saber exactament què vorà, i torna, i repeteix. I potser açò contesta també la primera pregunta —en què consisteix exactament el treball de directora artística de la Sala Ultramar?—. Crec que hem de saber construir un espai compartit entre públic i artistes on tothom senta que està on ha d’estar. Trobar això que dèiem abans que ens fa ser famílies temporals i connectar-ho a través d’un calendari.

Espere que al setembre es plenen les sales de gom a gom, encara que siga amb mascareta, com ho espere totes les temporades. No serà la COVID19 la raó per la qual no s’òmpliguen els teatres, serà perquè encara queda molt per fer. Encara fa un poc d’olor a ranci, crec… Hi ha un desconeixement brutal de com funciona la cultura i com vivim els artistes en general, per part de les institucions. El ministre de cultura ho va deixar clar, encara que va rectificar, però deixà vore una inconsciència sobre la seua tasca que va ser molt alarmant per al nostre sector. I s’han de prendre mesures conscients. O es posa ja en valor la cultura d’aquest país o cada any seguirà sent pandèmic, no només per a nosaltres, sinó per a tot el poble.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2020