Autodefinides #126: Mery Sales

Maribel Domènech ha triat l’artista plàstica Mery Sales.

«Visc a València, la ciutat on vaig nàixer; encara que, afortunadament, he viscut en altres llocs del món, la qual cosa que m’ha permés prendre certa distància i dir que em sent d’ací i d’allà al mateix temps, sense més estima al lloc que als llaços afectius que m’uneixen a les persones. Soc pintora des de fa vint-i-cinc anys i, eventualment, docent a la mateixa facultat de Belles Arts on vaig doctorar-me. Actualment, enllace la meua activitat creativa amb tallers artístics que impartisc fora de l’acadèmia o fora de camp: un espai més enllà del límit, al marge del que s’estableix.

El meu projecte pictòric més recent és la sèrie 48 Parias conscientes, la qual vaig presentar per primera vegada, fa uns mesos, a la Fundació Chirivella-Soriano, dins de la mostra Seres fuera de campo. Aquest projecte viu va reunir els dotze primers retrats dels quaranta-huit previstos, un final inacabat i obert a noves mirades.

Actualment, continue afegint retrats anònims al grup d’éssers que representen, en el seu conjunt, el rastre visible de la dignitat humana. Rostres sense nom propi, plurals i singulars per sentir, pensar i actuar —segons la meua opinió— de manera exemplar. Les persones pintades van de roig, amb el meu propi mono de treball tacat de pintura. Cadascú apareix retratat amb el mono en cada cos, d’aquesta manera, entren en la pell i la ferida del món. Només podem reconciliar-nos amb el món “tacant-nos”, sentint-nos part d’ell, involucrant-nos des de l’afecte en la seua reparació.

Els últims retrats inèdits podran veure’s a França (Perpignan), al centre d’art À cent mètres du centre du monde, dins de la mostra Personagges hours o temps, una adaptació de l’anteriorment esmentada. A més de la sèrie 48 Parias conscientes, continue pintant quadres de gran format per a l’exposició. Un dels nous es titula Mundo. El roig que apareix davant els ulls és un missatge indesxifrable, però evident alhora; és el color de la pintura en si mateixa, obert a multitud d’interpretacions. En el seu sentit físic, plàstic i també simbòlic, produeix un estat d’alarma ineludible. El roig és parar i mirar, pensar i actuar. La intenció de tots dos quadres i de la pintura que em representa és propiciar una relació crítica i emocional amb el món al qual pertanyem, en la seua bellesa i el seu conflicte.

Els meus quadres avancen sempre reprenent treballs anteriors, i en aquest cas concret, a partir del singular concepte arendtià de pària conscient, s’atreveix a revisar el sentit dels 48 il·lustres del pintor alemany Gerhard Richter, també objecte de tesi en el seu moment. La cita pretén despertar aquesta obra de la seua letargia ideològica i històrica, i reposar certes absències en clau crítica: mostrar eixe altre saber, desplaçat per incòmode, que lamentablement no ha deixat empremta en les enciclopèdies i que, no obstant això, necessitem. La intenció de la meua pintura pot resumir-se en el significat doble de l’expressió “sentit de la vista”, com a qualitat sensible que ens permet percebre el món, i requisit que li dóna valor a la nostra existència. És a dir, ser capaços de mirar allò que no pot veure’s a simple vista, perquè costa, incomoda o fa mal, i que justament fa que pague la pena l’experiència d’estar vius. Aprendre a mirar la vida ens dóna la vida.

En aquest sentit, pot entendre’s que la pintura que jo faig, vetlant, revela. En el seu esdevindre ha anat trobant una manera de raonar diferent a partir de referents decisius i conceptes esquius d’una presència tangible. Cadascuna de les seqüències temporals, d’alt contingut narratiu i simbòlic, ha anat estrenyent el seu compromís amb certa mena d’escriptura on la successió d’imatges va trobant un fil roig en el temps. Una espècie de pensament encarnat amb la intenció de despertar la consciència, afavorint trobades sensorials i emocionals amb el món, amb la seua bellesa i el seu conflicte; una doble trama que, al llarg dels anys, es distingeix com una immensa xarxa reversible des d’allò sensible.

Les característiques icòniques, plàstiques i conceptuals de la meua pintura són el canvi d’escala, el fora de focus i de camp, i les diverses tensions compositives; les superposicions de contorns i formes; l’ús lliure de la llum, el color o la taca; la doble visió simultània, figurativa i abstracta; la diversitat estilística en el contingut de cada projecte; els deutes i referències textuals, i la reinterpretació de gèneres clàssics com el retrat o el paisatge. Parlant de gèneres, però en una altra accepció, també la relectura de la pintura des d’una perspectiva diferent a la tradició masculina. Entre altres assumptes, una de les reivindicacions últimes que considere important és la reeducació social des d’una perspectiva de gènere absolutament indispensable. Moltes estem en això, tractant d’aprendre i ensenyar alhora, desmuntant esquemes i patint les inevitables incongruències d’un sistema defectuós. Espere que, amb el temps, l’esforç no siga tan ingrat i que les generacions noves aprenguen amb més facilitat i eduquen, al seu torn, als seus majors».

En un any estrany per a tota la societat, tu has tingut grans exposicions i oportunitats. Quin balanç fas sobre això? Com has plantejat l’exposició a la Fundació Chirivella-Soriano? Com relaciones la teua obra d’art amb la literatura?

Aquest any dramàtic, també per a l’economia en tots els sectors, ha intensificat l’estat de crisi i precarietat que ja existia en el context cultural i artístic. No obstant això, com t’ha succeït a tu, i a molta altra gent que tenia programades les dates d’estrena de projectes, dins de les restriccions i limitacions que hem patit, finalment hem pogut mostrar el nostre treball, després de diversos anys de dedicació intensa i contínua. En el meu cas, resistint contra vent i marea, amb desvetllaments, risc, molta responsabilitat, però també amb molta il·lusió per traure a la llum el fruit d’un treball on, a més, ha estat implicada molta gent. Afortunadament, la meua expo va poder veure’s, i em sent molt agraïda pel meravellós retorn que ha rebut i continua rebent, tractant-se d’una obra oberta però comprometedora.

Per primera vegada, vaig poder realitzar una visita virtual que romandrà penjada al meu nou web. Açò ha permés, malgrat les circumstàncies, que l’obra poguera veure’s (i llegir-se) sense necessitat de desplaçar-se físicament a les sales de la Fundació.

L’espai de la Fundació Chirivella-Soriano és enorme, té tres plantes i diverses sales en cada planta. Aquesta circumstància va fer que plantejara un projecte complex, de llarg recorregut, on vaig necessitar un temps per a dissenyar el contingut en l’espai, investigar i produir l’obra nova; obra que se sumaria després amb quadres indispensables de projectes anteriors que intensificaven la proposta. La meua voluntat és que, finalment, poguera entendre’s de manera més coherent la meua línia d’investigació amb la pintura. D’altra banda, vaig necessitar pressupost, i gràcies al conveni que manté el Centre del Carme Cultura Contemporània amb la Fundació ha sigut possible comptar amb col·laboradors indispensables, com el comissari Álvaro de los Ángeles i el dissenyador Toni Ballesteros, les escriptores Emilia Bea i Amparo Zacarés, o el fotògraf Rafa de Luis, amb els qui he treballat amb rigor i plena confiança. El treball col·lectiu és clau per a un treball d’aquesta envergadura i altres persones han participat de moltes maneres formant un equip excel·lent. Sent que he aprés també a delegar i a comprendre altres facetes que intervenen en la correcta presentació de tot.

El període de mostra va ajornar-se i retallar-se, i no vam poder obrir les portes a tothom, resultant molt desconcertant inicialment, però vaig poder realitzar multitud de visites guiades, quasi diàriament, durant mesos. Agraïsc immensament l’atenció de la gent que ha viscut amb intensitat el treball, fins a límits, en alguns casos, impensables.

Supose que, en un context diferent, hauria tingut una altra repercussió, però no millor; i crec que, en part, es deu precisament al sentit que planteja el meu treball des del fet poètic a l’ètic. Des de la pintura es llança la pregunta: “què pintem en aquest món”, i aquesta interpel·la de manera subtil al públic tot el temps, no deixant-li indiferent davant el món ferit, sentint-nos part del mateix cos, cadascú des de la seua procedència o la seua condició. Vam incidir molt a realitzar un llibre catàleg digne on registrar la mostra i el contingut teòric que li dóna sentit. També van ser enriquidores les dues activitats que realitzàrem amb motiu de la mostra, d’una banda la presentació del llibre, amb la intervenció d’Antonio Méndez, qui li va donar una altra volta de rosca al compromís polític que trasllueix el meu treball. I, per descomptat, la presentació d’“Encarnadas”, on vam poder compartir l’experiència de les nostres respectives mostres i la sintonia en el plantejament de moltes de les obres exposades. Inoblidable.

Porte molts anys presentant projectes i obres a concursos i a propostes d’adquisició o exhibició d’obra, en diferents llocs, dins i fora de la Comunitat Valenciana, i, últimament, com bé dius, he rebut diversos reconeixements, adquisició i, finalment, un premi molt important dins de les Arts Visuals. Això m’ompli de satisfacció i agraïment, i en certa manera compensa molts episodis ombrívols en aquesta carrera de fons.

La meua pintura pot entendre’s com una escriptura des de la imatge, un fil roig o pensament encarnat que necessita desfer els seus nusos per a poder continuar el seu camí filant, creant, a partir d’allò que tenim entre les mans i que ens compromet. Per descomptat, són molts els referents que m’inspiren i reforcen el sentit del que va sorgint. Últimament, deixe que es vegen en les cites que apareixen al marge, en textos, en els títols, en les vitrines o retratades en molts dels quadres. La relació amb el cinema, la poesia, l’assaig i la filosofia per tant és estreta, encara que acaba sent sempre una reivindicació de la pintura com a eina de pensament.

Creus que obtindre el Premi Senyera 2020 t’ajudarà en la teua trajectòria? Com va sorgir la teua obra guardonada ‘Mundo’?

Guanyar el Premi Senyera, sens dubte, ha suposat una intensa alegria que m’espenta a continuar pintant, i suposa un salt en la meua carrera que ara mateix no soc capaç de definir. Només sé que em sent acompanyada per altres senyals que m’animen a seguir. He de dir que ja vaig sentir l’ànim i la força per a pintar els dies següents a la clausura de la mostra i les activitats paral·leles. Malgrat el cansament inevitable, tenia molt d’estímul després de tot l’aprés al propi procés de treball, en les converses, les lectures següents o reflexions sorgides de l’experiència de compartir el treball. L’aprenentatge i l’ànim ja són una ajuda íntima enorme, però el reconeixement públic, probablement, serà el que m’òbriga algunes portes que em permetran arribar més profund i més lluny.

El Mundo és la continuació de l’exposició ‘Fuera de campo’, com he explicat abans. És el quadre que resumeix la idea general, donant-li el protagonisme a eixes taques mínimes, ignorades, rebutjades i, generalment, fora del llenç. En aquest cas, el llenç inclou el “fora de camp” en un tros de tela del meu mono de treball. Si existeix aquest no-lloc és perquè hi ha un camp establit que expulsa a uns quants, gent condemnada a unes condicions de precarietat i vulnerabilitat injustes i, en molts casos, insostenibles; molt pitjor si són dones. Com deia abans, davant aquesta realitat injusta hem de tractar de prendre consciència. Aquest quadre és un crit d’atenció per a pensar quines serien eixes taques supèrflues que no veiem al món al qual pertanyem. D’altra banda, pintar és tacar, tacar-se, i pot significar: mullar-se, implicar-se, exposar-se. Pintar, per a mi, és “atrevir-se a pensar” i assumir les conseqüències. És estar en disposició de tindre idees incòmodes que comprometen.

Creus que haurien d’haver-hi més ajudes i premis al sector? Més exposicions programades en museus i galeries? Com creus que t’afecta ser dona en l’àmbit de l’art? Què penses de la pintura i l’art a València?

Més que quantitat, crec que necessitem qualitat en les propostes artístiques. I visibilitat. Per a això és necessari que la societat tracte amb més respecte i dignitat al col·lectiu artístic, cultural i educatiu. Remedios Zafra identifica molt bé el problema al seu llibre El entusiasmo. No puc concretar les mesures que haurien de donar-se, ja que requereix d’un estudi profund des de moltes línies d’actuació, però, per descomptat, les ajudes són indispensables en aquesta situació excepcional; i les convocatòries que mostren, difonguen i financen els millors projectes han de realitzar-se de manera contínua per a crear teixit més sòlid i visible, dins i fora de l’àmbit local. Hauria de considerar-se una activitat seriosa i necessària per a enriquir-nos de béns fonamentals que no són, precisament, materials o instrumentals; que es tradueixen en recursos personals que ens poden fer més capaços, valents i creatius per a enfrontar-nos als desafiaments quotidians, per a saber interpretar l’època actual i per a ser millors persones, no sols amb qui tenim vincles afectius. Hem de desenvolupar capacitats per a pensar, sentir, compartir, entendre als altres i al món, comprometent-nos.

Responent a la teua pregunta sobre com m’afecta ser dona dins de l’art… Indubtablement, en aquesta societat, encara molt masclista, ser dona suposa una dificultat afegida quan tractes d’ocupar llocs on els homes han tingut el protagonisme, i l’art és un d’ells. Els treballs que proposen dones escriptores, poetes, cineastes…, tenen menys ressò entre el públic masculí, per exemple, i els continguts no penetren en la societat d’igual manera. Almenys, ara s’admet, i nosaltres mateixes comencem a ser més conscients i identifiquem les dificultats. Una d’elles parteix del principi: sent que a les artistes ens han faltat referents teòrics i artístics en la nostra formació. Hui, més que mai, veig la necessitat de posicionar-me realitzant una labor de revisió des de l’art que propose, més concretament, en aquesta última etapa. Des de l’elecció de les meues referents filòsofes, intente compensar l’autoritat cultural i moral masculina que ens condiciona. Com diria Mercé Marçà, sent portadores d’una manca insuperable de referents i d’un excés indecent d’uns altres.

Respecte a l’art que es realitza a València, crec sincerament que hi ha molt de talent i nivell. Cada vegada que tinc ocasió de visitar exposicions o em trobe amb les obres seleccionades als certàmens als quals em presente, em sorprenc de la gosadia dels artistes que aposten fort, malgrat les dures circumstàncies, treballant amb molta professionalitat, rigor i valentia. Malauradament, som una ciutat perifèrica i el que fem no té massa repercussió fora d’ací, però potser, d’altra banda, això ens obliga a moure’ns cap a altres territoris, i això sempre és favorable.