Autodefinides #54: Carolina Otero

Pilar Barrachina ha triat Carolina Otero, cantautora rock, escriptora i poeta.

«“Si no me entero, me Carolina Otero” em representa, fent-li l’ullet al déu Edmundo de Ory. Després ja podem afegir la part prosaica: que sóc professora de Llengua Castellana i Literatura a un institut, que escric —el meu últim llibre és ‘No te hagas el muerto’ (Ed. Lupercalia); ara prepare la meua antologia personal— i porte fent cançons des de fa almenys 7300 dies —a finals del 2018 vaig traure dos discos: ‘As I Fade Out’ i ‘Superfruit’, al costat de Mike Grau—, i que em fa molta peresa fer les tasques de casa (estenc la roba corrent per a continuar escrivint i cantant tot el que puc).

Així que, sigues pacient si m’has de dir les coses diverses voltes. Segurament, mentre em parles els meus ulls es perden darrere d’un cumulonimbus (saps que pesen fins a 200.000 elefants?), a veure què hi ha al seu cim, i després a un diccionari a buscar l’etimologia del núvol. En veritat, pot afirmar-se que he viscut en una constant enumeració caòtica des que em recorde, caminant de link en link molt abans de l’Era Internet. Entre cosa i cosa, he pogut coordinar el cicle de música ‘Cuatrópodo’ a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de València, i dirigisc la pàgina de poesia manuscrita Tachaduras.

En fi, tot això que faig —discos, llibres— no és ni oci ni negoci; quina mania la d’etiquetar passions com si foren pomes empastifades amb cera al supermercat. Potser, sense aquestes passions jo seria una senyora més tranquil·la i menys despentinada (me “enteraría” más), però és així com és el meu ésser-ací-a-la-Terra».

Què va arribar a tu primer, la literatura o el rock?

És possible que arribaren alhora i molt abans de ser conscient d’això. A casa es llegia poc, però hi havia moltíssims llibres per a triar (narrativa huitcentista sobretot, la qual cosa exercia un estrany “antimagnetisme” en mi), i vinils i cassets. Em recorde fent lletres de cançons ajuntant títols de The Beatles. Podria assegurar que he sigut pitjor lectora que escoltadora als meus inicis; ahí estava Poe esperant fascinar-me amb el seu ‘Corazón delator’ molts anys després.

Què li aporta la teua activitat docent a les teues activitats artístiques o viceversa?

Crec que la meua creativitat es manifesta a les meues classes perquè és la manera amb la qual em sembla més fàcil motivar a l’alumnat (és la que a mi em dóna vida): amb la pròpia escriptura creativa guiada, per exemple, o l’eliminació dels típics exàmens de lectura; a canvi, els demane treballs més imaginatius i amb iniciativa personal, com la realització de còmics, cartes a un personatge o muntatges d’àudio i imatge.

Tres escriptores i tres cantants que t’hagen marcat.

Triaré tres poetes actuals que tenen una veu absolutament recognoscible: Olga Novo (Los líquidos íntimos), Miriam Reyes (Desalojos) i Berta García Faet (La edad de merecer). Quant a cantants, m’aniré més arrere: Tori Amos sens dubte em va influir en l’ús del falset (Under the pink), PJ Harvey (To Bring You My Love, disc etern) i Beth Gibbons (Roseland New York Live), perquè em sembla una cantant especialment de directe.