Autodefinides #23: Patricia Barrachina ‘Patossa’

María Cárdenas ha triat l’artista visual Patrícia Barrachina ‘Patossa’.

«El meu pseudònim és Patossa. Al meu poble, Foios, sóc “la filla menuda de Barrachina, el pintor”. Ens vam mudar allà quan jo tenia 11 anys. Recorde aquell trasllat com a cosa traumàtica del tot i, malgrat que només tres estacions de metro (el trenet, aleshores) em separaven de la meva adorada colla de l’escola de Massamagrell, ja em vaig convertir en una desarrelada. Va ser llavors quan em vaig fer gran, em va baixar la regla i tot es va complicar sobremanera. Jo no volia, però va succeir.

Em dic Patossa perquè crec que l’ ̶e̶r̶r̶o̶r̶ forma part intrínseca del meu procés re-creatiu. El que més m’agrada és mirar i imaginar a partir de les coses que veig. Sóc multidisciplinar, que bàsicament significa que vaig traduint eixes coses que veig a través de diferents disciplines i tècniques artístiques.

Si volguera, us explicaria que vaig estudiar Belles Arts i Art Dramàtic, que vaig treballar com actriu durant uns quants anys, que vaig fer un clip en stop motion amb l’Iphone sense tindre ni idea de fer animació i que, al poc temps, em vaig mudar de València a Barcelona, on estic fent no-sé-quantíssimes-coses més amb ceràmica, retalls de papers, photoshop, pintures i tintes per a llibres, revistes i altres projectes, però no, no us explicaré tot això. No.

A mi m’estimula pensar en la bellesa, sentir-la. El que em fa ser com sóc és l’amor senzill a les coses aparentment intranscendents. Últimament m’ha donat per mirar els objectes oblidats, caiguts, llançats quan camine pel carrer. Em fascina el món dels trastets viscuts, menyspreats tal vegada, tot el potencial que contenen i que jo, amb ulls miops, veig amb claredat. Llavors, els recull amablement, els guarde a la meva bandolera i continue el meu camí, sortosa de mi. En arribar a casa sovint oblide les troballes i continuen un parell de dies o més acompanyant-me dintre de la bossa, escoltant la meva vida, espiant-me. Em commou mirar els arbres (també els de la ciutat), l’herba que esclata de la terra o que aprofita una esquerda de l’asfalt per a sortir victoriosa cap amunt, les formigues que passen alienes fent el seu camí… Ja de menuda ho feia de manera instintiva, amb el temps però, vaig perdre aquell deliciós plaer: el de la contemplació ampla i el tresor petit.

Després a l’estudi, amb música de fons, em pose a dansar amb eixos elements, a traduir mitjançant les meves mans la vida que veig en altres formes. Jugar amb tot això i jugar-me, molt seriosament i amb un somriure, com quan era xicoteta. A la fi, això és el que fa que siga el que sempre he estat, que continue endavant, evolucionant-me, inventant-me, gastant-me i nodrint-me amb avidesa i cert repós: contemplar la mateixa vida que em conté i que és motor de les meves manifestacions artístiques.

Ara són les “basurilles”, després no ho sé. És emocionant no saber-ho encara.

La resta és currículum».

En un artista interdisciplinari, on acaba la vocació i comença la necessitat?

Baix el meu punt de vista, la necessitat és on comença tot. Si després vols generar una carrera professional a partir d’això, és quan sorgeix la vocació. Diria que la vocació arriba després de la necessitat. Posteriorment, vindria l’aposta per aquesta carrera i la consegüent dedicació, però aquesta és una altra història molt més dura. En el meu cas, el que jo necessite és buidar. No hi ha res més gustós, més harmònic i pacífic que el no-res. Llavors és quan puc tornar a omplir-me i buidar-me de nou, i així fins a l’infinit. Com una mena de respiració espiritual.

De tots els pals que toques, t’identifiques més amb algun en especial?

No. Tots els plas, en el fons, són un mitjà. Evidentment domine millor unes tècniques que altres, però a la fi, bàsicament el que faig és traduir el que percep a través de les coses que tinc al meu abast. Elements i instruments amb què jugue i mitjançant els quals visibilitze una bellesa que he captat, una forma, un concepte o el que siga.

Tant em fa que siga fang, pintura, il·lustració digital, un llapis, uns retalls de paper o una gravació en vídeo. M’agrada jugar, descobrir per descobrir-me descobrint (el famós flow). Tinc molta curiositat per la bellesa senzilla de les coses i una mirada àmplia, la qual cosa és meravellosa, perquè gaudisc molt amb un simple passeig per la ciutat, per exemple. En aquest sentit em sent molt afortunada.

On està el límit de l’humor gràfic?

A les ments humanes. Llevant les fronteres naturals, tots els límits estan als nostres caps, a la cultura que mamem des de petits fins que morim. És molt difícil no jutjar i no condemnar en aquesta societat massificada i ràpida que ens viu. L’humor és un recurs esplèndid i poderós que els humans hem descobert entre les nostres neurones, qualsevol límit relacionat amb això també és, per tant, purament humà. No és possible l’humor, però tampoc l’amor, sense llibertat.

Després, per descomptat, està el límit imposat des de fora per institucions públiques, polítiques, religioses o econòmicament poderoses que es dediquen a podar-nos com si fórem plantetes dels seus preciosíssims jardinets. Aquests existeixen i són escandalosament perillosos, doncs són els que ens “dissenyen” la cultura, els que ens creen cubículs de llibertat a 9,95€.