Autodefinides #118: Sandra Guimarães

Montserrat Palacios ha triat Sandra Guimarães, actual directora artística de Bombas Gens Centre d’Art.

«Soc historiadora de l’art, curadora, i en aquest moment directora artística de Bombas Gens Centre d’Art. M’agraden els nous reptes. Vaig nàixer a Porto, i després d’haver viscut i treballat a Bèlgica, Portugal i Canadà, estic encantada de poder assumir una nova missió a Espanya.

Totes les experiències laborals que he tingut han sigut fascinants. He aprés molt amb totes les trobades que he mantingut amb persones del món de l’art i de fora, amb tots els moments compartits i amb totes les cultures descobertes. Ara m’alegre molt de formar part, a València, del projecte de la Fundació Per Amor a l’Art, i en concret d’assumir la responsabilitat de la direcció artística de Bombas Gens Centre d’Art, un lloc molt especial. És un projecte que parteix de l’encontre entre un valuós patrimoni, el qual reuneix el complex arquitectònic (compta amb un refugi de la Guerra Civil i un celler medieval), i la col·lecció d’art modern i contemporani de Per Amor a l’Art. Aquesta conjunció fa que siga un lloc singular molt estimulant, i la seua col·lecció em permetrà seguir amb la meua tasca de confrontar la història de l’art i la història pròpiament dita.

La meua passió sempre ha sigut l’art (i la història de l’art), i la missió que m’he marcat és situar l’art i els artistes sempre al centre del meu treball i del programa que propose desenvolupar. “Art and artists first”. Amb aquesta filosofia vaig començar a treballar a Porto al costat de Vicent Todolí, al Museu Serralves, i així continue fent-ho vint anys després.

Sempre he estat estudiant i investigant, sense parar. Per a mi, la curiositat és la clau per avançar i créixer. I gaudisc molt, sobretot, quan m’ocupe personalment del comissariat d’una exposició. Em resulta molt gratificant participar en el procés de selecció de les obres i en la instal·lació de les mateixes.

Tinc la sort de poder dedicar-me a una feina que m’agrada molt. Em continua il·lusionant trobar noves veus en l’art i descobrir nous llocs, noves cultures i noves històries. M’encanta treballar amb els artistes braç a braç i propiciar que es facen realitat les obres i els projectes que han ideat. He aprés molt amb tots els artistes amb els quals he treballat. Admire el seu compromís, el seu coratge, els riscos que corren i els salts al buit que han de realitzar amb l’art que produeixen. M’interessen els artistes que es posicionen en la Història de l’Art. Ara, acabada d’arribar a València, m’he proposat, de moment, estudiar i investigar per conèixer des de dins l’escena artística espanyola. Tinc com guideline escoltar, preguntar i aprendre a través de les trobades que vull mantindre amb els artistes, els agents del medi i amb la gent en general de València i Espanya. Pretenc, així, redescobrir un context que vaig conèixer fa uns anys; que sé que és ric, complex i divers, però que sempre és diferent en el moment en què es viu des de dins. Així és que m’he posat com a repte fer el que Thomas Hirschhorn anomena “fieldwork” (treball de camp).

El següent objectiu, des de la meua nova posició, seria potenciar la possibilitat que té l’art de crear una consciència crítica i el seu poder emancipador en les persones. L’art convida a fugir dels estereotips, a pensar per un mateix i, alhora, estar en conjunt amb els altres, confrontant les diferències. Treballe sempre més enllà del pessimisme o de l’optimisme. No li tinc por a el futur. Una noció que m’interessa molt és la d’esperança. “Esperança” com a principi d’actuar, de tindre un somni, de ser apassionada. I en això estic ara mateix».

Com afronta Bombas Gens aquest present tan incert i quina és la teua visió de futur per a l’art en general?

Crec que és important aprofitar aquesta pausa obligada, aquest temps en què tot s’alenteix, i transformar-lo en una força. Pense que, més que mai, el món de l’art en general i els museus en particular han d’actuar i demostrar perquè són necessaris i no perdre de vista quina és la seua missió. Aquesta crisi sanitària em sembla un excel·lent moment per a parar i reflexionar sobre per què fem el que fem, com posar en valor i compartir la nostra col·lecció, com connectar amb el nostre públic i involucrar-lo encara més… En temps d’incertesa és encara més necessari tindre un museu viu.

València es terra de músics. Tens pensat programar en Bombas Gens propostes musicals i/o sonores, o consideres encara necessària la divisió de gèneres, on els centres d’art s’encarreguen de la plàstica i els auditoris de la música?

Per a mi l’art és multidisciplinar. Així el concep. No m’agraden la divisió de gèneres ni les etiquetes, i fuig prou d’elles. Des dels seus inicis, Bombas Gens Centre d’Art s’ha assegurat d’incloure propostes sonores i musicals en la seua programació. Em sembla una línia molt interessant que pense seguir desenvolupant.

Consideres que l’art més que un decorat o una exhibició, hauria de coadjuvar al compromís amb la subsistència de la humanitat i incidir en el teixit social de forma activa? En eixe cas, quines serien les estratègies per a aconseguir-ho?

No entenc per a res l’art com un decorat. L’art és resistència i pot transformar a un ésser humà; té un poder “curatiu” que “oxigena” el cervell i obri la ment. Quan parle d’art em referisc a l’experiència directa amb ell. Açò es pot produir als museus, i per això em semblen tan necessaris; perquè són espais de llibertat i qüestionament. Pense que l’art incideix en les persones de manera individual, no massiva. Però, precisament, és la suma d’individus el que conforma la societat, i des de Bombas Gens volem treballar amb tots els seus estrats. Compartint amb tothom una col·lecció d’art, fent-la accessible a tot tipus de públics, desenvolupant la investigació a diversos nivells i possibilitant l’execució de projectes ambiciosos i experiències transformatives.