Autodefinides #34: Ángela Verdugo

Clara Andrés ha triat la coreògrafa i intèrpret Ángela Verdugo, presidenta de l’APDCV. Recomana escoltar el disc Nerissimo, de Blixa Bargeld & Teho Teardo, per a la seua lectura.

«Sóc Ángela Verdugo, i aquesta vegada vaig a dir el segon cognom perquè se sol quedar en l’ombra. Coses de la tradició. El meu nom complet és Ángela Verdugo Morte. La meua sospita sempre ha sigut que em van posar “Ángela” perquè suportara la càrrega dels dos cognoms amb un nom amable.

Tinc 38 anys, em considere ‘semicurada’. Amb bastant recorregut per darrere com per a agafar perspectiva, però no el suficient com per a donar un diagnòstic de res.

Ángela Verdugo en ‘A-normal o la oveja errante’ (Foto: Xavier Puchades)

Abans, quan em preguntaven, deia que era ballarina; ara no sé què dir. Balle, sí, des que tinc memòria, però la forma de pensar i fer és molt diferent. Sóc coreògrafa, però tampoc em veig en eixa etiqueta. La veritat és que si m’haguera de definir en un lloc em definiria en la incomoditat. Per això, últimament, quan em pregunten què faig, dic que «faig coses». Sempre he pensat que és millor que siga l’altre el que et definisca. La definició més bonica que m’han regalat del meu treball me la va fer la meua parella, un ésser ben pensant, i en ella he descobert la comoditat i em sent acollida: «La Siamesa es passeja sigilosa pels talls dels murs que delimiten les fronteres».

La Siamesa sóc jo també, sí. La Siamesa és el nom baix el qual cree peces per a escena. No m’agrada anomenar-les “espectacles”, perquè no em sol agradar l’espectacularitat, encara que sempre hi ha excepcions, clar.

Porte treballant en l’escènic des de molt jove, i el que més m’ha costat, el gran repte, ha sigut (i continua sent) domar-me a mi mateixa. Em vaig dedicar a açò de les arts perquè em vaig adonar que era addicta. Hauria d’haver-hi un grup d’addictes a la cultura, com per a qualsevol altra addicció, perquè no és fàcil portar-ho.

Hi ha creatius que tenen materials-fetitxe que fiquen en totes les seues peces. N’hi ha uns altres que tenen actors-fetitxe. Jo tinc temàtiques-fetitxe, que revisite una vegada i una altra des de diferents perspectives, i un equip creatiu-fetitxe. Necessite que les persones amb les quals compartisc el treball siguen bona gent, i estic molt contenta de la meravellosa colla que he aconseguit ajuntar. Moltes vegades, quan estic cansada, pense en ells i em pose una altra vegada a funcionar. Són el meu motor, encara que mai els ho he dit. I he fet malament, perquè les coses boniques cal dir-les.

No entenc el temps que ens ha tocat viure. No compartisc els seus tempos. Sóc lenta. No participe del seu atiament per a l’exposició constant, ni de la seua obligatorietat de mostrar-se sempre feliç i preparat. Crec que és una fal·làcia insana, i com tal no m’agrada.

Crec en les persones i en la seua capacitat de compartir, i tot el meu esforç va encaminat a aconseguir crear eixa bambolla de tempo relaxat i comprensió en cada procés creatiu. Seguiré lluitant per a mantindre la bambolla en aquest món tan boig. A mí me gusta lo bonito».

Has entrat en conflicte en algun moment amb el món de la dansa?

Tothora. Els meus conflictes són interns, no envers ningú. No sé exactament la causa, però tinc una punyeteria adherida que em fa buscar sempre un altre lloc i no em deixa gaudir de les coses instal·lades. M’agrada allò que està en trànsit. Els mons creatius, per arribar a la societat, necessiten graons. Això no lleva que admire la gent que centra el seu quefer en mantindre les tradicions, tot enfocament és necessari. La incapacitat per a mantindre’m ahí és només meua.

Temps propi, avorriment… Per què és tan necessari?

Jo diria que és vital. Si no tens temps per a ordenar el teu cap, el més segur és que —quan mires cap enrere— no quedes molt content del recorregut. “Prisa mata”, i a Occident ho portem fatal en aquest sentit.

Crec que, per a totes les coses, cal una miqueta més de cervell i una miqueta menys de productivitat. Ja tenim massa de tot… Potser, menys quantitat i més qualitat seria més saludable.

Els escènics, per exemple, ens passem gran part del temps enganxats a l’ordinador aplicant a convocatòries, preparant dossiers, fent màrqueting de nosaltres mateixos (un invent endimoniat), i el temps per a ficar-nos en l’estudi i divagar és cada vegada més difícil de respectar. Sense deixar de banda la constant nutrició que seria necessària. Últimament, pense que tant de bo, quan siga vella, tinga temps per a estudiar totes eixes coses pràctiques que m’agraden: filosofia, estètica, pensament contemporani… Tot molt pràctic. Com podreu apreciar sóc una dona molt pràctica.

Una amiga meua va dir un dia: «Ès molt difìcil ser persona», i ara és una frase mítica que utilitzem sovint. Què opines de que em vinguera al cap quan dius, a la teua peça ‘A-normal o la oveja errante’, que en la vida sempre arriba un moment en què ens hem de mostrar?

Crec que la vostra frase mítica podria haver encaixat a la perfecció com a antecessora del que resa el nostre text. Centra un mateix sentir. En l’obra, intente explicar-li l’ofici del viure a la meua filla; aquest seria l’eix. No deixes de revisar el que fas i el que penses, no siga que després no estigues d’acord amb tu mateix. No dur-te bé amb tu mateix és el pitjor que et pot passar. Caure’t malament. Si li caus malament a un altre, és diferent. És impossible agradar a tothom, i cal assumir-ho.