Collages escènics: El desguace de las musas

El Teatre El Musical va acollir el passat cap de setmana l’estrena a València del nou muntatge de La Zaranda, ‘El desguace de las musas’, un text d’Eusebio Calonge dirigit per Paco de la Zaranda (Francisco Sánchez), i interpretat per aquest últim junt a Gaspar Campuzano i Enrique Bustos —membres de la companyia—, Gabino Diego, Inma Barrionuevo i Mª Ángeles Pérez-Muñoz.

A la nostra conversa sobre l’obra va unir-se, de manera natural, Ana Sanahuja, gestora cultural i membre de Versonautas.

 

Dissabte, 9 de febrer de 2019. 22:00. L’Àncora.

Vanessa: M’ha agradat —és difícil que no t’agrade una obra de La Zaranda—, però no m’ha colpit com van fer-ho anteriors muntatges… ‘El grito en el cielo’ va sacsejar-me d’una manera, a més, molt personal. Entenc que han volgut trencar amb la seua línea de creació, que estan buscant uns altres camins —òbviament, sense perdre del tot el seu llenguatge, que continua imprés en els actors de la companyia, en el text, la llum i els quadres barrocs que pinten amb ella, el suc poètic que li trauen a la decadència—, però he trobat a faltar la seua habitual rotunditat. 

A una entrevista, Eusebio Calonge explicava fa dos anys, durant la gira de l’obra ‘Ahora todo es noche’, que per a buscar l’essència de la poètica cal renunciar a l’estètica que un ha anat heretant, aquella més recognoscible pel públic, precisament. Que estaven un poc cansats de que els espectadors identificàrem el “llenguatge Zaranda” en la música, les llums o la iconografia, perquè això els feia presoners d’una estètica que no els permetia arriscar-se, que acabaria convertint-se en marca, més que en llenguatge. Que necessitaven renunciar a això per a continuar creant i sorprenent, fins i tot per a sorprendre’s a ells mateixos.

S’han desfet dels objectes amb pes, amb història, i han introduït elements pràctics i colors cridaners, a més de convidar a escena a un dels actors més coneguts del panorama cinematogràfic estatal per a que “els salve”, com diu un Gabino Diego frustrat cap al final de l’obra. I malgrat haver-se mimetitzat amb absolut respecte i encert, la mirada se l’emportaven ells, els tres actors de la companyia, buscant —al menys, jo— eixa empremta de la qual ells volen desprendre’s. Clarament, allí estava, l’he identificada en diversos moments i això, d’alguna manera, em reconfortava. 
Ana: A mi, els primers quinze minuts, m’han evocat el teatre de titelles, el de tota la vida, d’antics comediants, el qual trobe a faltar entre tanta proposta tecnològica. El treball actoral m’ha semblat impressionant. Trobe que Gabino Diego s’ha integrat a la perfecció i que Enrique Bustos ha estat impecable.
Vanessa: Justament, a través d’ell he vist l’empremta “Zaranda” a la que em referia abans. Quina presència tenia allà parat, callat, dormit…
Ana: Sí, totalment. 

Respecte al text, m’ha decebut —si és que podem dir això d’un text d’Eusebio Calonge, ja m’enteneu— que entraren en bucle i que eixe recurs el fera previsible de vegades. Això ha fet, malauradament, que no m’impressionara tant com esperava. La proposta m’ha agradat molt, però crec que el text no ha sigut rotund, colpidor, com tu deies abans referint-te a l’obra en sí.
Vanessa: El bucle també és pura “Zaranda”. En aquest cas, crec que ha sigut més intencionat que mai. Imagineu: un cabaret decadent —podria ser a La Rambla de Barcelona, des d’on s’ha inspirat Calonge, o a qualsevol altra part del món— el qual el seu elenc es resisteix a abandonar, entrant en un bucle vital del que no poden eixir, segurament, perquè no tenen cap altre lloc on anar… Que es repetisquen certes frases, creant segells sobre cada personatge, acaba per evidenciar la situació reiterativa en la que es troben.
Clara: Sí, estic d’acord. L’elenc es queda orfe, perdut, intentant salvar el somni —mai aconseguit— del seu propietari. Ho fan des del cansament i la frustació, la ràbia, la pèrdua absoluta de dignitat, però sent conscients de que això i esperar la seua pròpia mort són les úniques coses que poden fer ja. 

Una cosa que m’ha sorprès molt és com a la poesia, La Poesia, representada per una de les dones, la menyspreen contínuament. Una mena d’híbrid entre la poesia i la justícia/
Vanessa: Justícia poètica!

Clara: Sí! Bo, la menyspreen, però en un moment donat la col·loquen al mig, en un lloc d’importància. Per a mi això venia a dir-nos que la conseqüència de menysprear la poesia —la bellesa— és la decadència de l’art, de l’espectacle, més enllà de que hi haja públic o no. De fet, la decadència guanya la partida, i paradoxalment, com deies, Vanessa, és des d’on La Zaranda trau el suc poètic.

I bé, puc entendre perfectament eixa decisió de trencar amb tot el que han fet fins ara, de despullar-se i soltar llast en pro de la senzillesa, de buscar l’essència pròpia. El més honest és apropar-se a un mateix, no prostituir-se… Irònic que la prostitució, en tots els sentits del terme, també hi estiga present a l’obra… Bo, crec que realment evolucionem quan som honestos amb nosaltres mateixos.

Ana: Escoltant-vos acabe de reconciliar-me amb eixa part de l’obra que no he assaborit tant. Tornant al tema de les produccions teatrals més tecnològiques… Bo, de fet, últimament he vist tres que m’han semblat una passada, però després et plantes davant de la nuesa de La Zaranda i t’emociona veure que el “teatre de carromato” no ha mort. Eixa cruesa és la poesia mateixa. I, a més, han fet un exercici de sinceritat molt gran, posant-se al front per a preguntar-nos «Realment, voleu saber qui sóc jo? Un desgraciat…», fent-nos dubtar si estàvem mirant al personatge o a l’actor. És la seua aposta i ahí resisteixen.
Vanessa: Esperem que no siga el seu “final apoteòsic”…
Ana, Clara: No!
Vanessa: L’amor a l’art és el que hem vist hui. La Zaranda és amor a l’art. I supose que no és gens casual que les tres estiguem d’acord en que ens han llançat unes quantes indirectes quasi autobiogràfiques…
Clara: Cert. Sembla que hagen representat una autocrítica.
Ana: Sí. I potser, estan fent una deconstrucció del seu teatre per a allunyar-se encara més del que està passant en les arts escèniques actualment. 
Clara: Portant-me la conversa al meu terreny, és com si hui haguérem vist un concert on els músics tocaven instruments convencionals, prescindint de pedaleres loop, sintetitzadors i efectes. Sense artificis ni adorns. Un grup de música en estat pur. I jo crec que, d’alguna manera, anem a tornar ahí a nivell artístic i vital, perquè és l’essència de tot.


De què parla un espectador en eixir del teatre? Collages escènics és una secció dedicada a la ressenya teatral, des del punt de vista de l’espectador, conduïda per la cantautora Clara Andrés i la directora d’Afán de Plan, Vanessa Martínez Montesinos. Cada publicació serà el resultat de les seues converses, només eixir del teatre, i anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.

Afán de Plan © 2019