Collages escènics: El muro

David Lynch, els Pink Floyd passats pel filtre d’Alan Parker, Doctor en Alaska, Ana Curra amb síndrome de Peter Pan, els ressons vius de l’Espanya dels setanta gravats en un casset damunt dels acudits dolents d’un humorista de gasolinera, la intimitat travessant les fines parets, una road movie detinguda en una habitació de dòlar i mig. Tot ben fregit amb oli ranci i servit entre pa per María Cárdenas i Xavo Giménez al bar d’un motel de carretera perdut entre València i Madrid, Madrid i València, on hem decidit fer nit per a gaudir d’una satisfactòria digestió lenta sense antiàcids a mà.

Ens xoquem contra ‘El Muro’, la nova producció de La Teta Calva, escrita a quatre mans i interpretada pel propi Xavo Giménez, Merce Tienda, Leo de Bari i Carles Chiner. La intersecció lògica i adient de dos creadors capaços de traçar la línia que uneix el drama amb la ironia, la decadència amb l’humor.

En eixir del Teatre Principal —on romandrà l’obra fins al 7 d’abril—, la cantautora Clara Andrés i jo decidim prendre’ns una copa de vi picat (a un bar d’eixos de tota la vida, donades les circumstàncies) amb l’actriu Isabel Caballero, directora artística del festival Cabanyal Íntim, qui ens transllada la sensació de complaença i orgull que s’experimenta després de veure el treball redó d’uns companys i amics de professió. La seua admiració per l’univers Cárdenas-Giménez, els seus elogis cap als actors.

Seguim el nostre camí, encara copsades. De moment, poques paraules. Algunes mirades i onomatopeies. Estem tractant d’encaixar totes les peces, ordenar la informació, temperar l’entuasiasme. Mentrestant, una de nosaltres interromp els pensaments de l’altra rememorant en veu alta algun dels moments còmics de l’obra. Riem a boca oberta.

«Ja em va ocórrer amb “Qué pasó con Michael Jackson”… —diu Clara—. Tindre la sensació d’haver presenciat no només una peça sorprenent, intel·ligent i reflexiva, sinó la construcció impecable d’una idea. Partir d’una ocurrència, en principi ambigua (Michael Jackson, Pink Floyd, un motel de carretera), i ser convidada a poc a poc, a zoom lent, de manera natural e irremeiable, a l’autoreflexió, assaltada per La Teta Calva.

Un treball escènic inerrable. Xavo, Merce, Leo i Carles dominant cada registre. La tensió adequada, jugant a tibar-se i afluixar-se, jugant amb nosaltres. L’humor i la música, sempre al rescat. Al llarg d’hora i vint minuts, només vols estar atenta, com un xiquet d’ulls redons. Perquè entre cosquerelles i carícies, et peguen un tret a la panxa i un altre al cap, i paradoxalment, no t’ho vols perdre…»

Xavo Giménez, en ‘El Muro’, és coautor, director, actor, coproductor, escenògraf i músic. Un dau amb les seues sis cares preparat per a la partida. Traga el número que traga, ací guanya sempre. El reconeixes al text, darrere dels actors, en els acords de la guitarra, en els girs i en els gags, en els elements sobre l’escenari i les referències cinematogràfiques, en el mestratge amb el qual interpreta els seus dos personatges, triats amb lupa i sorna.

Merce (Rosi, la Rosi, Rosita, Rose, Rous, Pink) es deixa els ossos interpretant a una performer frustrada, atrapada en una infància mal resolta que deixa caure sobre qualsevol que li calfe el biberó. Una fera punk lapidada pel fracàs, el desengany, la indiferència aliena i els foscos records. Una dualitat que aconsegueix entendrir-nos, divertir-nos i emocionar-nos. Fins i tot reconéixer-nos, de pas, en el seu patetisme. Rosi ens recorda que tots carreguem rajoles. Està sublim.

Leo (Bruno, Brunito) es reafirma ací com un dels millors actors de l’escena valenciana amb la difícil capacitat de fer-nos riure a llàgrima viva. Un humor tendre que arriba sempre a temps per a desgreixar l’ambient. Aquesta qualitat el fa necessari. Personifica (com ja va fer en ‘Síndrhomo’) l’esperança, la frescor i la bondat de l’ésser humà en llocs oblidats i rosegats per la desídia, l’aire viciat i l’egoisme.

Carles Chiner, actor i músic, líder del grup Gener, des de la seua talaia de mestre de cerimònies, desplega totes les seues armes (sens dubte, una d’elles és la seua magnífica veu) per a completar amb excel·lència aquest elenc entregat a la causa.

«Carles és una bèstia —afegeix Clara—. Les composicions originals, tan ben adaptades a la proposta, tenen el seu segell inconfusible. Interpretades amb eixa presència rotunda i clàssica tan pròpia. Encaixa a la perfecció. Em satisfà veure quan un equip sencer aposta per un projecte, com és el cas. Són una gran família, i això arriba al pati de butaques com un regal».

María Cárdenas és una virtuosa de la paraula, que dispara a colp de clic amb la seua ment fotogràfica. És molt ràpida captant detalls, enfocant les misèries humanes, revelant eixa realitat que el gran públic viu evitant. Generosa i intel·ligent en permetre que eixa visió del món es mostre abrigada per les idees de Xavo Giménez, plenes de referents i d’una mala llet d’allò més hilarant.

Com ja apuntàvem al principi, Lynch està molt present —no sabem si d’una manera intencionada— en ‘El Muro’, des de les llums a la localització remota, els colors, la mirada absurda de la quotidianitat, l’humor inesperat i, sobretot, en l’aparença i el comportament extravagant d’alguns personatges, que no ens permeten endevinar en cap moment si són reals o mers figurants d’un somni pesat i recurrent. Un univers paral·lel a l’amable ‘Doctor en Alaska’ que Rosi tant nomena.

Aquest brillant disbarat, per si no fóra prou, finalitza amb un dels personatges de Xavo posant l’última peça del puzle. Un monòleg ple de simbolisme que acaba confirmant algunes de les nostres sospites, despertes per les interrupcions dels actors explicant-se (i explicant-nos) de què va l’obra. És potser La Teta Calva al Teatre Principal eixa gentola que mou els mobles, deixa el llit sense fer i fa soroll a l’altre costat de l’envà? No serem nosaltres qui els pose un mur davant. Estem segures, a més, que el derrocarien d’una martellada.

 


De què parla un espectador en eixir del teatre? Collages escènics és una secció dedicada a la ressenya teatral, des del punt de vista de l’espectador, conduïda per la cantautora Clara Andrés i la directora d’Afán de Plan, Vanessa Martínez Montesinos. Cada publicació serà el resultat de les seues converses, només eixir del teatre, i anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.

Afán de Plan © 2019