Collages escènics: La casa de les aranyes

Per encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura, Paco Zarzoso escriu ‘La casa de les aranyes’, un text que ha posat en peu al costat de l’actriu i directora escènica Lurdes Barba i Judit Lucchetti, com a ajudant de direcció. Interpretada per Francesc Garrido, Verònica Andrés, Rosa Renom, Santi Ricart, Àgueda Llorca i Pep Ricart, la peça va estrenar-se el 22 de gener al TNC, a Barcelona. Ara, i fins al 23 de febrer, podrà veure’s al Teatre Principal de València.

Zarzoso torna a envoltar-nos amb la seua habitual broma atemporal per a traslladar-nos de nou a eixe no-lloc on ell i els seus personatges naden com a peixos sobre els núvols. Dues cases sobreviuen a l’altre costat del pantà d’un poble submergit, tractant de no dissipar-se entre la humida boirina d’un paisatge canviant. La casa de les aranyes i la casa de les dàlies, una enfront de l’altra, tornen a estar habitades, reescrivint les misèries d’uns veïns sumits en la soledat més inevitable, atrapats no sols pel dens record d’allò que preferirien oblidar. Una història que va teixint-se lentament com una teranyina, delicada i infal·lible.

«No he pogut evitar pensar en Mequinensa, escenari principal de l’obra de Jesús Moncada i Estruga. El poble que va desaparèixer per causa de l’embassament de Riba-roja d’Ebre a finals dels anys cinquanta. Novel·les com Camí de sirga o Calaveres atònites recullen la memòria històrica d’una vila (lloc de naixement de Moncada) a través dels seus protagonistes, que ell descriu quasi com a herois. Molts d’ells van veure’s obligats a abandonar les seues cases i reconstruir-ne d’altres a l’altra vora del riu Segre —afegeix Clara Andrés, companya de secció i butaca—. Cert que els personatges de Jesús Moncada no són tan enigmàtics i desdibuixats com els de Paco Zarzoso, però com deia, no he pogut evitar relacionar-los. Que La casa de les aranyes et mantinga atordida i captiva fins al final és una maniobra molt sagaç, plena de simbolisme. És sorprenent descobrir tot l’entramat, extraordinàriament confeccionat des del principi».

Collage: Femmella © Afán de Plan

Cada fil de ‘La casa de les aranyes’ està embastat premeditadament, dotant de sentit cada element, cada paraula, cada silenci, cada gest; deixant que, a poc a poc, nosaltres anem situant-los al bell mig d’una gran xarxa on també hem quedat enxampats. Un cotxe que s’acosta sigilosament, un abric suspés en una abraçada, unes flors que reviuen cada estiu, una finestra il·luminada en plena matinada, un paregut evident, un vell conegut que allarga la seua mà sol·lícita sense demanar res a canvi, unes parets de vidre, com de terrari. Tot, absolutament tot, està filat pels dits àgils i saberuts de Paco Zarzoso.

L’escenografia, dissenyada per Max Glaenzel; la música d’Isabel Latorre; el vestuari de Josán Carbonell; les llums de Maria Domènech, acompanyants precisos d’uns personatges que travessen la línia del temps per a dialogar en el ressò de la irrealitat, on no passa res, on tot està a punt de tornar a passar. On la vida quotidiana es construeix sense dia a dia, a l’espera de la següent catàstrofe.

Interpretacions impecables —mai ens cansarem d’aplaudir a Verònica Andrés— d’un elenc triat amb encert i exactitud aràcnida. Un regal veure sobre taules valencianes a Francesc Garrido, Rosa Renom i Santi Ricart; un plaer ja conegut (i aquesta vegada, fugaç) comprovar que Pep Ricart i Àgueda Llorca mai deceben.