Collages escènics: Rebota rebota y en tu cara explota

Una única funció mai és suficient, però quan es tracta de propostes escèniques tan necessàries i oportunes, pel moment social que travessem, la reivindicació de mantindre-les en cartell un poc més de temps hauria de tornar-se imperativa. El passat dissabte, 22 de desembre, La Mutant acollia la peça ‘Rebota rebota y en tu cara explota’, la segona creació conjunta de la performer i artista multidisciplinària Agnès Mateus i l’artista visual Quim Tarrida. El segon crit escènic d’aquest duet —després d’‘Hostiando a M’ (2014)— sobre la violència masclista, que, en aquesta ocasió, arribava a València en un moment especialment sensible per la recent violació i assassinat de Laura Luengo. Amb ‘Rebota’ tornen a visibilitzar aquest greu problema social des de l’humor, apuntant directament a la passivitat ciutadana.

Collage Rebota: © Femmella.

19:54_ La nostra conversa, que després derivarà en ressenya, comença abans d’entrar al teatre. Parlem de les nostres pors, de la nostra preocupació, de com és possible tanta passivitat social i institucional, tanta tergiversació mediàtica, i ens sentim soles i impotents. Som conscients que anem a veure una performance que va a remoure encara més totes eixes emocions negatives, però volem fer-ho, perquè busquem respostes i complicitat.

21:30_ Acaba la funció i s’apaguen les llums de l’escenari. Aplaudim i ens mirem. Escoltem els comentaris dels espectadors del voltant. A penes set homes entre el públic. A penes, set penis. Quina pena. “Ha estado chulo —diu una senyora. La música era animada”. Ens mirem.

22:10_ Comencem a sopar. Ens costa saber per on començar. Els pensaments i les sensacions se’ns amuntonen.

Vanessa: Què important és reflectir la realitat social al teatre, i què necessari. Però, què fer quan qui ha d’anar no va? Quan la majoria tria no ser sacsejat? O, pitjor encara, què fer quan qui va no ha entès res?
Clara: No entenc què no s’ha entès… El plantejament de la proposta és molt intel·ligent, parteix de l’humor —un humor cínic, òbviament, que et manté alerta tot el temps—, i quan estàs relaxada, pam!, et pega la galtada. M’ha recordat en la forma a Hannah Gadsby i el seu monòleg ‘Nanette’. Quin bon recurs, l’humor. L’humor et rescata quan et sents en tensió, quan un tema és massa fort per a tractar-ho de forma descarnada des del principi.
Vanessa: Vaig veure fa uns dies, al YouTube, una entrevista que li feren a l’Agnès Mateus a TV3, en la que deia que la revolució i el teatre “han de ser sexis”, perquè si et poses pesada i panfletària ningú et fa cas, avorreixes. Com aquesta gent que sols comparteix notícies relacionades amb la política al seu Facebook. Comentava que la seua ferramenta era, aleshores, l’humor. I estic d’acord. Si, a més a més, barreges la comèdia amb la veritat, com ella fa, no hauria de fallar res. Però, supose que el públic ha d’eixir educat de casa, poc contaminat, perquè un/a artista no pot carregar a soles amb tota eixa responsabilitat.
Clara: I en aquest cas, ella encerta de ple en la tria del moment per a canviar de registre. Detecta quan estem més atents i vulnerables i, aleshores, ens mostra eixa mateixa realitat de la manera més crua, des de les projeccions que marquen els canvis d’escena —i que ja van avisant-te— fins al discurs, més directe i sense espai ja per a l’humor. I estàs tan a flor de pell, de tant riure, que eixe gir et provoca ganes de plorar. No hi ha lloc per a les emocions planes, no t’ho permet.

Agnès Mateus, en ‘Rebota rebota y en tu cara explota’, entra en escena de manera desconcertant, ballant música electrònica, amb unes malles daurades i una careta de pallasso de ganyota agressiva. A partir d’aquest moment, front un públic amb els ulls oberts com a plats i un poc incòmode, comença una cronologia de les maldats del patriarcat, des dels contes de Disney fins a totes les dones que no hem trobat als llibres d’Història, Art o Ciència, passant pel llistat d’insults que tota dona ha rebut al llarg de la seua vida. Puta. Zorra. Gorda. Marimacho. Calentorra. Loca. Guarra. Fea. Histérica. Camionera. Frígida. Golfa. Verdulera. Ordinaria. Niñata. Fofa. Sosa. Tonta. Plana. Tetona. Perra. Estrecha. Cardo. Amargada. Bicha. Bollera. Cotilla. Malfollada. Vieja. El missatge és clar i contundent, però en clau d’humor, i les escenes s’intercalen amb projeccions de llocs inhòspits, solitaris, apartats, en ruïnes… i et prepares per al pitjor, encara amb el somriure a la boca. Continua exposant-nos les causes que propicien una societat cada vegada més violenta amb les dones. I va retant al públic a preguntar-se si encara no se n’havia adonat que totes eixes qüestions, tan normalitzades i acceptades, són els ingredients d’un brou sanguinari.

Vanessa: M’ha semblat brillant l’escena del reggaeton, amb la lletra projectada, i ella de nou amb la careta afilant ganivets. Perquè Disney, la invisibilització, els acudits masclistes, el constant judici sobre el nostre cos i la nostra feminitat, el llenguatge, l’assignació de rols i gèneres, l’amor romàntic, el falocentrisme, les lletres de certes cançons… afilen les armes que després utilitzen contra nosaltres pel fet de ser dones. No calia text; els recursos visuals han estat suficients.
Clara: I com després ha escenificat la passivitat social front aquest problema, com amaguem el cap i passem fulla, la facilitat que tenim per a oblidar a les víctimes i banalitzar i falsejar les causes… Realment colpidor. El final és impactant. Tantes, tantes víctimes.

La conclusió no admet discussió: hem de fer alguna cosa. Ja tardem. I entrem en conflicte, perquè el cos ens demana guerra, activisme, revolució, violència versus violència, i això no pot ser. Cal reconstruir-ho tot des de la base i, per això, necessitem major implicació dels homes, dels homes que ens volen vives i comencen a renegar del seu gènere. Necessitem suport institucional i polític, i molta educació. Necessitem apagar la televisió en protesta per tanta fal·làcia i anar al teatre a que ens sacsegen. Necessitem fugir de tota proposta irreflexiva, buida i sexista. Necessitem parlar, molt. Dir les coses pel seu nom. I no oblidar-nos mai de les víctimes.

** Volem agrair a Mar d’Amura el seu acolliment en eixir del teatre, abatudes, el seu tracte afectuós i el patrocini de totes les viandes que han acompanyat a aquesta conversa. Perquè també necessitem amor, molt d’amor.

3:16_ WhatsApp.

Vanessa: Clara, ja estic a casa.
Clara: Genial. Jo, també. Bona nit.
Vanessa: Bona nit.


De què parla un espectador en eixir del teatre? Collages escènics és una secció dedicada a la ressenya teatral, des del punt de vista de l’espectador, conduïda per la cantautora Clara Andrés i la directora d’Afán de Plan, Vanessa Martínez Montesinos. Cada publicació serà el resultat de les seues converses, només eixir del teatre, i anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.

Afán de Plan © 2018