Collages escènics: Tirant

El Teatre Rialto acull fins al 10 de març ‘Tirant’, l’adaptació teatral que Paula Llorens ha fet del clàssic de Joanot Martorell. Una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico, dirigida per Eva Zapico. Sobre l’escenari, Lucía Poveda (Carmesina), Raúl Ferrando (Tirant), Mar Mandli (Estefanía), Raquel Piera (Plaerdemavida), Maribel Bayona (Viuda Reposada), Sergio Ibáñez (Emperador), Antonio Lafuente (Diafebus) i el beatboxer Kike Gasu, autor de la banda sonora en directe.

Zapico i Llorens, guardonada recentment al Concurs Internacional de Dramatúrgia Hispana a Chicago, van aclarir abans de l’estrena que no és tracta d’una versió feminista del ‘Tirant Lo Blanch’, tenint en compte que el propi Martorell ja va donar visibilitat a la desigualtat entre dones i homes al text original, el qual han respectat fins al punt de mantindre la sintaxi, la sonoritat i certs arcaismes de la llengua del segle XV, retocant-lo mínimament per a la seua comprensió. Igualment, aquesta nova adaptació ens fa reflexionar entorn de les poques diferències que hi ha respecte a la demonització sexual de la dona sis segles després.

Una setmana més, ens acompanya la cantautora Clara Andrés.

Vanessa: Quina forma de rebre al públic més bonica. Molt encertada, si el que vols és deixar clar des d’un principi que el públic no està a punt de veure una obra de teatre clàssic, en el sentit més estricte. El magnífic vestuari de María Poquet, els moviments dels actors i les actrius (gran treball de Charo Gil-Mascarell) i la presència escènica i sonora de Kike Gasu.

En començar la funció, també resulta sorprenent descobrir a Carmesina com a personatge central i narradora de la història, i el protagonisme que ací cobren també els altres personatges femenins (Estefanía, Plaerdemavida i la Viuda Reposada), més enllà del seu paper de donzelles de la cort.

Clara: També per l’escenografia atemporal, que conserva la llum i la tenebra medieval, però amb uns elements carents de semblant històric. Tot en si mateix (vestuari, escenografia, il·luminació, text) ha estat acurat per a no perdre l’essència de l’època de Joanot Martorell en cap moment, en canvi ens arribava a través d’un llenguatge modern. La música, per exemple, encaixa perfectament en aquest clàssic. El minimalisme de les noves tendències com el beatbox es troba a l’imaginari sonor de l’època com a peix en l’aigua. Els pocs elements ofereixen un continuum, amb algunes variacions, que evoquen les polifonies i els cants medievals. Per això no se’ns ha trencat el cap en escoltar un cant gregorià entre loops i sons vocals percutius; es fusionen naturalment i, tècnicament parlant, de manera molt correcta. El beatbox, tractant-se d’un corrent musical que imita els sons instrumentals amb el cos —tècnica ancestral, d’una altra banda— pot adaptar-se a qualsevol espai, projecte o gènere, més enllà del hip hop o del rap, i ací tenim la prova. Un encert, a més d’una bona “estratègia” per a guanyar-se l’atenció del públic més jove. Gasu dinamitza i marca les transicions de l’obra, com movent els fils des d’un cantó de l’escenari.

Vanessa: Sí, estic d’acord en que han emprat nombrosos recursos per a fer una adaptació que li resultara atractiva al públic adolescent, d’institut. Un tractament de l’obra des d’un punt de vista més fresc, visual i proper, fora de les classes de literatura. Redescobrint-los el clàssic universal i l’autor, un avançat al seu temps. Açò no vol dir que no li puga resultar captivadora al públic adult o gran, però em pregunte si la versió hauria estat diferent en el cas de no tindre tant en compte aquest perfil d’espectador. Em sembla molt bé; cal transmetre-li la passió pel teatre a la jovenalla.

Clara: Sí. Un altre d’eixos recursos, per exemple, ha estat triar les parts més humorístiques i eròtiques del Tirant, o escenificar la batalla com una mena de còmic, per vinyetes o il·lustracions, al ritme de la música electrònica…

Vanessa: Eixa escena és genial. Gran treball de moviment i gestualitat per part de l’elenc.

‘Tirant Lo Blanch’ és considerada una de les grans obres del segle d’or valencià, publicada l’any 1490. Una novel·la trencadora dins de la narrativa cavalleresca medieval. “El millor llibre del món”, deia el retor d’El Quixot. Malgrat tractar d’enaltir la figura del cavaller, Martorell mostra a través del seu protagonista la feblesa de l’heroi, desmitificant-lo, ridiculitzant-lo a voltes, i posant el focus en la seua condició d’ésser humà vulnerable. L’autor, sent conscient de la decadència del món cavalleresc, al qual ell mateix pertany, tria el camí de la ironia i la paròdia per a retratar aquesta situació, resultant una inspiració per a escriptors tan importants com Cervantes.

Clara: Com en aquesta ocasió no cal tindre massa por a fer “spoiler”, diré que Joanot Martorell es carrega a Tirant de la manera més ximple, d’un “mal de costat” i no al camp de batalla. Quin humor negre… A més de mostrar-lo acovardit en diverses ocasions. Aquesta versió de Paula Llorens respecta això fidelment: d’una banda, l’enaltiment del cavaller, i d’una altra, la seua ridiculització.

Vanessa: I va més enllà de la desmitificació de l’heroi. Certes escenes (de nova incorporació) desmitifiquen també al mascle.

El desenllaç sí és prou més diferent que a l’obra original. Dins de la fatalitat, li han donat un final un poc més feliç o, al menys, més apoderat. És una bona versió, respectuosa en l’adaptació i innovadora en el sentit més escènic, ben digirida i amb una proposta de moviment, entre el teatre físic i la plàstica, molt dinàmica i poètica. El treball actoral —en general— és molt notable, destacant especialment les actuacions de Mar Mandli, Raquel Piera i Maribel Bayona. Les llums de Ximo Olcina ajuden a entrar en la història i l’espai sonor, com ja hem comentat, és tot un encert.