Collages escènics: Tórtola

Fa quasi cent trenta-set anys naixia, al barri sevillà de Triana, Carmen Tórtola Valencia, fruit de l’amor entre Florenç i Georgina. Una dona oblidada, desafiant, inconformista, d’un altre temps i un altre món. La Bella Valencia, Tórtola, fou una destacada ballarina de la primera meitat del segle vint, especialista en danses orientals, coetània de La Bella Otero, la Duncan i la Pavlova, admirada per Pío Baroja i Rubén Darío; la nostra Joséphine Baker, la nostra Mata-Hari. Maja goyesca de Myrurgia, musa de Zuloaga, actriu de cinema mut, feminista, bisexual, budista, intel·lectual, col·leccionista, adicta a la morfina, excèntrica, republicana, creadora de llegendes…

“Tórtola Valencia és una harmonia sublim, el més gran dels poemes vius en totes les mitologies i religions”, va dir Valle-Inclán.

Carmen Tórtola Valencia era una d’eixes dones que fan història, però no ixen als llibres, exceptuant alguns poemes i articles, o curioses biografies, com les escrites per Odelot Sobrac o María Pilar Queralt molts anys després de la seua mort, al 1955. L’any passat, la dramaturga i actriu valenciana Begoña Tena va decidir rescatar-la al primer laboratori de dramatúrgia Insula Dramataria Josep Lluís Sirera, impulsat per l’Institut Valencià de Cultura. Ara, i fins al 2 de juny, el seu text —muntat i dirigit per Rafael Calatayud— es pot gaudir al Teatre Rialto a través de Mª José Peris (Tórtola), Resu Belmonte (Ángeles Magret-Vilá) i Marta Chiner (Pilar Millán Astray). Rodant-les, com a fantasmes del passat, encarnacions dels seus exòtics personatges, cartells modernistes vivents: Anna Casas, Anaïs Duperrein i Alejandra García.

‘Tórtola’, el text de Begoña Tena, és una obra exquisida, a l’altura de la seua protagonista. Rica en matisos surrealistes, hilarants i extravagants. Una joia comparable a l’univers literari de Princesa Safo en ‘El Tutú’, farcit de personatges enlluernadors i delirants, allunyats de la realitat d’una manera captivadora. Tena ha sabut recuperar i alliberar a la dona i a l’artista, dibuixar-nos el seu orbe i contagiar-nos de la seua llibertat. Ens fa riure amb les seues ocurrències i maleir la desmemòria d’aquest país. La Tórtola de Begoña Tena és un regal per a l’imaginari, impossible ja d’oblidar. És un magatzem ple de maletes i baguls, àlbums de fotos i retalls, bogeria lúcida, vísceres, activisme i delectança.

La versió de Calatayud, basada en l’analepsi d’Ángeles Magret-Vilá, vídua i òrfena de Tórtola, situa la història en tres parts unides per números musicals: la creativa i artística, la política i la personal; una història que va decaient en perdre la frescor que tan magníficament interpreta Peris en la primera meitat del muntatge, abocant-nos a un final interminable i dramàtic en excés, que el públic semblava voler accelerar a colp d’aplaudiment. Mª José Peris li dóna forma amb gran encert a les genialitats de la protagonista, sota la interpetació continguda d’un personatge excesiu. Té moments realment fascinants, d’apropiat sarcasme, de ganyota i síl·laba sostinguda als llavis, de gest arrogant i mirada sagaç. Tan creïble, que ningú dubtaria que Carmen Tórtola Valencia fou com ella la pinta. Llàstima que, des del meu punt vista, la part musical, en lloc de submergir-nos més i més en el seu món, ens traguera d’ell d’una plomada. Tampoc la coreografia ajuda a recobrar les danses misterioses i impostades d’una ballarina que va destacar pel seu mètode innovador i documentat, quasi arqueològic. Estèticament, això sí, Casas, Duperrein i García aporten un punt de llum enmig de la polseguera escenogràfica tan ben ideada per Luis Crespo.

Minuts després de la forta ovació que van rebre les sis actrius per part dels espectadors, la meua companya de butaca i secció, la cantautora Clara Andrés, apuntava: «El text de Begoña Tena rescata aspectes importants de la figura de Tórtola, com el seu fort magnetisme, del qual n’era conscient i la feia caure en una egolatria fascinant. Una dona lliure que fugia del cuplet i de la comoditat de fer allò que s’esperava d’una artista de l’època. Era transgressora fins a l’extrem, incapaç de dissoldre’s en tres parts, perquè la seua part creativa bevia de la política, la feminista i la personal. Tot això apareix de manera evident, i també entre línies, al potent text de Begoña, el qual queda —junt al personatge en sí, molt ben encarnat per Mª José Peris— per damunt del muntatge teatral, marcat per unes actuacions musicals que ens allunyen del carisma i les peculiaritats d’una diva com Tórtola. De qualsevol forma, és d’agrair la visibilització d’un ésser tan corprenedor, admirat pels intelectuals d’aquell temps, amb tant que aportar a la resta de dones i al món artístic. Dones rescatant dones. Dones empatitzant des de les ombres de la pròpia invisibilització.»

El text i el muntatge no sols rescaten a Carmen Tórtola Valencia, sinó a una altra dona que, malgrat la nostra oposició ideològica, també mereixia un poc de tinta. Pilar Millán Astray, interpretada per la sempre aclaparadora Marta Chiner, fou una de les escriptores i dramaturgues més conegudes durant la dictadura de Primo Rivera, totalment eclipsada pel seu germà, el militar José Millán-Astray, fundador de la Legió Espanyola i de Ràdio Nacional d’Espanya. Dones rescatant dones. També l’Angelita de Resu Belmonte, tan entregada a les necessitats de la diva, a la decadència en el retir de la seua estimada. Aquelles altres dones sol·lícites que caminaven de puntetes. Dones rescatant dones. Dones empatitzant des de les ombres de la pròpia invisibilització. Què hauria passat si la mateixa Begoña Tena haguera dirigit la peça?


De què parla un espectador en eixir del teatre? Collages escènics és una secció dedicada a la ressenya teatral, des del punt de vista de l’espectador, conduïda per la cantautora Clara Andrés i la directora d’Afán de Plan, Vanessa Martínez Montesinos. Cada publicació serà el resultat de les seues converses, només eixir del teatre, i anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.

Afán de Plan © 2019