Collages escènics: Tot explota

El Teatre Rialto acull, fins al 7 d’abril, la cinquena producció de la temporada de l’Institut Valencià de Cultura: ‘Tot explota’, un text de Pepe Ruiz —qui ha compartit la dramatúrgia amb Carla Chillida i l’il·lustrador Elías Taño— sobre una idea de Margarida Mateos (ajudant de direcció) i la pròpia Chillida, directora del muntatge.

És divendres 29, i he quedat amb la cantautora Clara Andrés per a veure l’obra un dia després de la seua estrena oficial, encara que porta en cartell des del 22 de març. El primer que ens sorprén és la quantitat de gent que hi ha a la porta i al hall de l’edifici. Això sempre és una alegria. A més de ‘Tot explota’ al teatre, la Filmoteca està a punt de projectar una de les pel·lícules estrela de Kubrick, ‘La naranja mecánica’; a continuació, un curt i un llargmetratge documental de la recentment desapareguda Agnès Varda, ‘T’as de beaux escaliers, tu sais’ i ‘L’univers de Jacques Demy’.

Després de passar per taquilla, pugem les escales a tot córrer, deixant per a després els cartells il·lustrats d’Elías Taño que adornen el recorregut, vistos de reüll. Falten cinc minuts perquè comence la funció. Ocupem els nostres seients bleixant i intuint el que estem a punt de presenciar. La sinopsi, sumada a l’experiència d’haver vist alguns muntatges d’A Tiro Hecho —companyia de teatre físic (polític) fundada per Carla Chillida i Elías Taño— ens donen eixe, diguem-ne, avantatge.

El primer a destacar és l’encertada escenografia, dissenyada per Jrisa Lialia —qui també ha treballat en el disseny de llums i vestuari— i construïda en escena pels propis actors. En segon terme, la presència del sempre admirable Juan Mandli, interpretant un personatge ben conegut per a ell: Karl Marx, que en aquesta ocasió conserva certs trets i elements característics seus, com l’accent argentí i el costum de prendre mate. Per als admiradors de Mandli, potser, aquest paper de narrador ens deixa amb les ganes de veure tot el seu potencial interpretatiu, encara que somriguem pensant que ningú més que ell podia haver ocupat aquest lloc en l’obra. Veure’l, a més, compartint una escena amb Arantxa Pastor és un regal per a l’espectador. No una escena qualsevol, sinó una (en clau d’humor) on es qüestiona la figura del propi Marx i, de pas, es visibilitza el masclisme dins de tots els -ismes.

Afán de Plan © Femmella

Centrant-nos en la proposta, agraïm a l’equip de ‘Tot explota’ la lliçó d’història, economia i política social que ens van donar —eixa que no vam rebre a escola, almenys, de manera tan clara—, però que, dissortadament, no va deixar lloc a l’emoció, a la sorpresa ni a la poesia.

«En certs moments, vaig tindre la sensació d’estar mirant un vídeo d’eixos virals, amb dibuixets, tipus “el funcionament de l’economia explicat en cinc minuts” o “la veritat sobre la indústria lletera” —em deia Clara. Sí, molt didàctic per al públic jove, tan ben exposat i il·lustrat, pas a pas i amb estadístiques, però obvi i poc impactant per a aquells i aquelles que veníem conscienciats de casa. Arriba l’esforç i la bona intenció que hi ha darrere de la proposta, però sembla que s’han oblidat de tocar-nos les emocions. Recorde una de les primeres peces que vam ressenyar, on la protagonista no ens explicava res de nou tampoc, però en fugir de l’evidència ens va sacsejar a base de bé. Això és el que he trobat a faltar hui».

‘Tot explota’, des d’un punt de vista irònic, tracta de desentranyar les contradiccions del sistema capitalista en totes les seues capes i de transmetre’ns com aquells a qui beneficia han aconseguit apagar la nostra consciència i difuminar la nostra identitat de classe treballadora, la gran oblidada, aquella que una vegada va lluitar pels seus drets i és la peça fonamental de l’engranatge econòmic. Com ens venen els nostres propis eslògans en forma de samarreta, com ens animen a crear-nos necessitats, com ens espenten a enemistar-nos, com ens conviden a seguir formant part d’un sistema que ens perjudica i no funcionaria sense nosaltres. Per descomptat, tampoc passa de llarg per la precarietat que pateixen els professionals del teatre. Però la crítica no és unidireccional, també es representa la nostra passivitat com a ciutadans, la nostra falta d’empatia, els nostres dubtes i incongruències, la seua victòria. Ens posa un espill davant per a que intentem reconéixer-nos i reaccionem, amb les genials projeccions d’Elías Taño, la música en directe d’Eugeni Serra, el treball actoral i les coreografies de Paula Romero en cos i ànima de Joana Alfonso, Pau Blanco, Manuel Climent, Claudi Ferrer, Isabel Martí, Thimbo Samb i els abans esmentats Juan Mandli i Arantxa Pastor. Però, malauradament, tot i no voler caure en els missatges moralitzadors, la proposta acaba deixant-nos eixa sensació. La sensació és la d’haver eixit de la classe d’aquella professora enrotllada que ens va ajudar a desenvolupar el pensament crític ara fa vint-i-cinc anys.