‘El joc d’imaginar’, d’Adrián Bellido

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: L’antropologia
Inspiració: L’arròs
Proposa: Paco Inclán, escriptor
Autor del text: Adrián Bellido
Correcció i edició del text: Isabel Martí
Títol de l’obra: El joc d’imaginar

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

EL JOC D’IMAGINAR

Una platja. Una ombrel·la. Una ràdio encesa sobre una nevereta. Tres cadires de platja. Tres dones assegudes a les cadires. Cada una d’elles sosté un tupperware que conte arròs caldós de peix i marisc. Mengen i beuen vi blanc mentre miren la mar.

LLUÏSA – Veieu?
ANNA – El què?
LLUÏSA – Allò.
CLÀUDIA – És un vaixell.
ANNA – És massa xicotet per a ser un vaixell.
LLUÏSA – Podria ser una barca.
ANNA – Diria que no.
CLÀUDIA – Imagineu-vos per un moment que és un vaixell.
LLUÏSA – Imaginar dóna set.
CLÀUDIA – Beu aigua.
ANNA – Set i calor. No em ve de gust imaginar.
CLÀUDIA – Imagineu un vaixell carregat d’exploradors d’una civilització futura acompanyats d’un equip d’antropòlegs disposats a estudiar detalladament la nostra situació.
LLUÏSA – Una invasió alienígena?
ANNA – Els marcians venen volant, no per mar.
CLÀUDIA – Jo imagine persones d’una cultura avançada, homes que vénen a descobrir-nos i estudiar-nos.
LLUÏSA – Això és poc probable.
CLÀUDIA – És una situació hipotètica. Cal utilitzar la facultat de la imaginació per a deduir les conseqüències.
ANNA – Si són exploradors d’una societat avançada, per què han de ser homes? No podrien ser dones?
LLUÏSA – Donats a imaginar, preferisc que siguen homes joves amb torsos esculpits.
CLÀUDIA – Deixem-ho en dones i homes. Exploradores i antropòlegs.
LLUÏSA – Si arribaren ara mateix, en la calor que fa els donaria aigua i un glop de vi. També tindrien fam, jo els donaria a tastar l’arròs.
ANNA – Si algú tasta l’arròs dirà que està de categoria.
CLÀUDIA – Com has fet el caldo?
LLUÏSA – L’he bullit amb l’espina i el cap d’un lluç de la llotja.
ANNA – Poca broma el caldo.
CLÀUDIA – Es nota que no és el d’Hacendado.
LLUÏSA – Jo sabia que rebríem la visita d’uns antropòlegs, per això he vingut preparada.
CLÀUDIA – Jo imagine que examinarien minuciosament els nostres costums.
LLUÏSA – Jo me’ls imagine examinant-me.
ANNA – Conclourien que l’arròs en totes les seues formes i plats és un tòtem cultural, símbol de la salut eterna i del bon menjar.
CLÀUDIA – Jo sóc més pessimista.
ANNA – Òbviament.
CLÀUDIA – Imagine que si analitzaren la nostra cultura, dirien el que en realitat som.
ANNA – Què som?
CLÀUDIA – Una civilització ruïnosa, perversa, sàdica, a punt de destruir la totalitat dels ecosistemes naturals.
LLUÏSA – Eixa conclusió és evident.
CLÀUDIA – Què vols dir?
LLUÏSA – Voldria que em digueren alguna cosa que no sàpiga.
CLÀUDIA – Alguna cosa com què?
LLUÏSA – Una idea inimaginable per a mi.
CLÀUDIA – No es pot imaginar l’inimaginable.
LLUÏSA – Clar que no, però imagine que la qüestió interessant de rebre a uns antropòlegs d’una altra cultura seria escoltar alguna idea nova, impensable, inimaginable.
CLÀUDIA – Llavors el propòsit d’aquest joc no té sentit.
ANNA – Quin joc?
LLUÏSA – No sabia que açò era un joc.
CLÀUDIA – El joc d’imaginar.
LLUÏSA – Imaginar té sentit.
ANNA – Jo no li trobe cap sentit.
LLUÏSA – Imaginem perquè no sabem si eixe objecte que s’aproxima és una piragua, una balena o un gra d’arròs.
CLÀUDIA – S’aproxima o va cap a l’interior de la mar?
LLUÏSA – Què és?
CLÀUDIA – Imagine que és un vaixell.
ANNA – Això no és un vaixell.
LLUÏSA – I no ve cap ací.
ANNA – Va cap a l’interior de la mar.
LLUÏSA – Mentre imaginàvem, ha pegat a fugir.
CLÀUDIA – Però, per què marxa?
LLUÏSA – Potser ens han vist i no som com imaginaven.


Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA