‘Dol per Visconti’, de Jacobo Julio Roger

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: L’estiu
Inspiració: Cullera, 1976. El primer estiu després de la mort de Franco
Proposa: Rafa Rodríguez (Verlanga)
Autor del text: Jacobo Julio Roger
Títol de l’obra: Dol per Visconti

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

DOL PER VISCONTI

[Dramatis Personae]
Mamà
Fill major
Fill menut
Betty Missiego
Iaia
Iaio
Luchino Visconti
Helmut Berger i efebus

Aquesta és una peça que vol anar acompanyada de banda sonora. L’autor recomana, sens dubte, donar-li al “play” als diferents links musicals del text per maridar la lectura.

(Cullera. 1976. Apartament vora mar. És l’hora del crepuscle, tot el cel és de color rosa i la pell sembla daurada).

FILL MENUT. Estiu de 1976. És el primer després de la mort de Paca la Culona, la Generalíssima, i el nostre darrer estiu a Cullera. Els primers bikinis a la platja anuncien una nova era, es veuen per fi melics a l’aire, sense piercings, que no s’estilaven encara. Mamà i Papà han decidit que ja no s’entenen ni es suporten més, a ella li agraden les dones i a ell, els homes (tot i que encara no ho sap o no ho reconeix). Un embolic de família, ja us ho podeu imaginar. Poques coses m’escandalitzen, vaig nàixer sota el signe de Taure, el mateix any que es va estrenar “Garganta profunda” (al món, s’entén, no a l’Estat espanyol). Però no vull parlar de mi, tornem als pares. Quan Adolfo Suárez aprove la llei del divorci seran la primera parella a fer-ho a València. Cal començar a partir-ho tot. L’apartament de Cullera li’l venen a Betty Missiego. És una dona estrafolària amb un cabell arrissat ple d’aranyes i una túnica molt llarga, que li arriba fins als peus, amb un escot impossible. Mirem la mar per darrera vegada des de la terrassa. El vent de Llevant ens despentina a tots. En veure la mar, Betty ompli els pulmons i comença a cantar a plena veu. Porta al cap des de fa temps una cançó que tres anys després portarà a Eurovisió.

BETTY MISIEGO. Paseando sola en mi ciudad
yo sentí que un canto me llegaba.
Me acerqué y pude contemplar
a unos niños que cantaban.
Uno fue y me dijo:

FILL MENUT. ¡Eh, mayor!

BETTY MISIEGO. ¿No quieres incluir tu voz cansada?
Ya verás qué fácil es cantar
si tienes bien alegre el corazón.
Si todo el mundo quisiera una canción
que hable de paz, que hable de amor,
sería sencillo podernos reunir
para vivir con ilusión.
Quiero que sienta conmigo esta canción,
que deje atrás su malhumor.
Para que salga en la vida a sonreír
y a disfrutar su condición…

MAMÀ. Quan l’escoltem en el futur, a la televisió, sempre recordarem este moment. Xiquets, recolliu les joguines i el que vulgueu agafar, que no tornarem a l’apartament.

FILL MAJOR. Mai més? Per què?

MAMÀ. El papà i jo ens separem, ja no ens entenem més.

FILLS. Buah! Per què? No volem res! Res de res! (Plors i teatre del roín, opereta bufa sense gaire pes emocional).

MAMÀ. Si voleu deixar-li-ho tot… Potser li aprofitarà per als seus fills…

BETTY MISSIEGO. No se molesten, solo tengo uno y morirá muy joven. Les compro el apartamento a ustedes para poder pasar la pena que tendré.

MAMÀ. Lo siento profundamente. No se puede medir el dolor de una madre. La Academia de la Lengua ha sido incapaz de acuñar una palabra que sintetice semejante pérdida. Es tan terrible… que ni existe una palabra, es impronunciable.

BETTY MISSIEGO. Veo que usted también va de luto. Mi más sentido pésame.

MAMÀ. Gracias. Estoy de luto por una gran pérdida, Visconti, pero no era familiar nuestro; quedo huérfana de otro modo. Mi dolor es platónico, ni punto de comparación con el suyo.

BETTY MISSIEGO. ¡Qué lindos viste a los niños! De marineritos.

MAMÀ. Es un homenaje a una película que hizo. Son los de la comunión, mi madre en el pueblo lo guarda todo; pero no tenía otros a mano.

BETTY MISSIEGO. Con sus brazaletes negros cosidos en la manga del blasier. Están hermosos. Es usted delgadísima, parece una modelo.

MAMÀ. Y usted es una flor exótica, tan elegante… Le deseo suerte en su carrera, que cante libre.

BETTY MISSIEGO. Canto para poder seguir en pie y no lanzarme al vacío, aunque muchas veces lo pensaré, desde esta misma terraza, apoyada así en la barandilla.

FILL MENUT. Així es va quedar, mirant la profunda mar blava. I de la mateixa manera que una boda porta una altra, el dol també s’encomana. En tornar de vendre el pis, a ca els iaios s’imposa l’ombra en la família Roger Talens. A partir d’ací s’imposa el “dol rigorós”. Dress code estricte per al públic assistent: black party. Mamà presideix els rituals del sepeli. Sona de fons l’adagietto de la Quinta de Mahler. Desfila per davant Mamà amb un vestit negre llarguíssim i els ulls profundament maquillats, sota l’ombra d’una ampla pamela fosca de gasa. La cua negra del vestit va tenyint el linòleum blanc al seu pas. Passa de llarg. La seguim per darrere els seus fills.

FILL MAJOR. Qui s’ha mort? Es pot saber?

MAMÀ. Visconti.

FILL MENUT. Qui?

MAMÀ. Luchino Visconti.

FILL MENUT. De xiquets som extremadament ignorants i esclatem a riure en escoltar eixe nom tan ridícul.

MAMÀ. Esta nit tornarem a veure “Mort a Venècia”.

FILL MENUT. S’obri un teló. Al fons descansa Visconti, reclinat en una chaisse longue de vellut roig. Està completament rodejat d’efebus. Acarona el cap d’Helmut Berger, com ho faria amb un gos fidel. Amb l’altra mà grapeja l’entrecuix d’un jove algerià. Un altre adonis li llepa els anells de la mà, com si fossin de sucre. Un parell de joves bessons caucasians es despullen. A un li ve de gust prendre un bany de sol, l’altre es llança de cap a la piscina. El veiem nedar dins l’aigua com si fos un peix daurat. Un ball de fantasmes tan extremadament “marica” que el meu germà —la persona més heterosexual que puga existir al món— s’escapa a vore el partit de futbol amb el iaio. Visconti parla poc, però sempre encerta.

VISCONTI. Només falta Pier Paolo per ací.

UNA VEU. Eixa… “ya goza de Dios.” Estarà amb l’Alighieri en el séptimo círculo.

HELMUT BERGER. L’han rebentat a colps en la platja d’Òstia, diuen.

VISCONTI. Previsible. Itàlia és tan feixista. Quina gran pèrdua! Un brindis per ella!

FILL MENUT. Mamà alça la seua copa, jo la meua Mirinda. És tot un circ delirant, tan impossible i perfecte… Però la realitat et fa xafar de peus a terra. Els iaios no s’aguanten més tanta extravagància i punxen la bambolla del somni de Mamà.

IAIO. ¡Saritín, por el amor de Dios, no seas tan excéntrica!

IAIA. Et demane, per favor, que sigues un poc normal i no crides més l’atenció. No et vas posar de dol ni per la tia Concòrdia. No has sabut mai encaixar la mort, filla, no vens mai en Tots Sants a netejar les làpides, ni a canviar les flors al cementeri/

MAMÀ. ¡Flores para los muertos!

IAIA. Això et deia, sí. No cal que crides.

MAMÀ. ¡Flooores para los mueeertos!

IAIA. Ja t’hem sentit. Prou! Ssssst! ¡Els veïns!

MAMÀ. Fills meus, els salms de Santa Tenessee Williams.

FILLS. (Desafinen a cor) ¡Flores para los muertos!

IAIA. Prou! Paco, posa orde! Esta casa és un manicomi.

IAIO. ¡Puñeta, Saritín! Cambia de ropa a los nenes y a cenar. Un poco de orden.

MAMÀ. Ha mort Visconti! Esta casa, esta nit, està de dol.

FILL MENUT. Mamà intenta organitzar en el menjador el ball d’“El Gatopardo”, però no aconsegueix quòrum, només la seguisc jo, el fill marieta, l’únic que s’apunta a qualsevol bombardeig. La resta de la família, pàl·lida de vergonya, no sap on mirar ni amagar-se. Obrim tots els calaixos del vell i corcat moble aparador del menjador familiar. De totes bandes ixen plomes, tant de temps ocultes. La IAIA va darrere nostre, tancant els calaixos perquè res agafe pols.

VEU DE LA TV

(Sintonia del noticiari)
Juan Carlos I inaugura la planta Ford en Almussafes.
El Estado cede a los valencianos el viejo cauce del río Turia.
El Valencia ficha a Mario Kempes.
Se estrena en España “La naranja mecánica”.

FILL MENUT. De sobte el iaio es planta davant del televisor i ens fa callar.

IAIO. ¡Ssstt! ¡Silencio! Va a cantar Julio.

FILL MENUT. El abuelito Paco va conèixer Julio Iglesias quan jugava al Real Madrid i ell estudiava Farmàcia a la Complutense. Es posa, com sempre, davant del televisor completament hipnotitzat i balla amb les mans com un director d’orquestra.

VEU DE JULIO (per TV)

Siempre hay
por qué vivir
por qué luchar (…)
… La vida sigue igual.


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA