‘El secret’, d’Albert Bellés i Chorva

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: Secret
Inspiració: Louise Bourgeois
Proposa: Maite Ibáñez, regidora delegada d’Acció Cultural
Autora del text: Albert Bellés i Chorva
Títol de l’obra: El secret

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

EL SECRET

 

1

Dos joves, de 25 i 30 anys respectivament, sobre els lavabos d’un bany públic random, resten corferits, tot contemplant els seus inflamats rostres a un espill de grans proporcions.

P1. En vols una miqueta?
P2. No, tot teu.

P1 s’acosta un petit flascó al nas i n’inhala el contingut, primer el nariu esquerre i després el dret.

P2. Hauries de deixar-ho.
P1. Per tu?
P2. No, per tu. (Pausa). Creuarem a l’altra banda o restarem ací quiets la resta de la nostra vida?
P1. Tu fes el que vulgues. Jo no hi pense tornar. M’agrada més ací que allà. (Pausa). Què? No em mires així. Jo no soc com tu. A mi no m’espera ningú a l’altra banda de l’espill, a mi no em troba a faltar ningú.
P2. No ho digues, això.
P1. Per a tu és molt fàcil. Tothom t’estima. (Pausa). El que passa, però, és que no t’entenc, saps? Ací estem millor. Ja saps què ens passarà si creuem a l’altra banda. (Pausa). És això el que vols?
P2. Em fa mal. (S’acosta la mà a la gola, després al pit i finalment a les cames). Molt de mal.
P1. No eres l’únic. (Pausa). I ho saps. Però ja saps què implica tornar a creuar. (Pausa). És això el que vols? La insípida vida de merda que ens espera a l’altra banda?
P2. Calla, fes el favor! Em crema!
P1. No, no calle. (S’acosta de nou el flascó al nas i en repeteix el ritual, primer el nariu esquerre i després el dret. N’ensuma tot el contingut, l’aspira profundament).

 

2

P2. Jo no vaig decidir creuar. (Pausa). Fou un error.
P1. Un error? Vinga, no em faces riure. Ací estem de puta mare, tio! Tots dos sabem que ens vam llançar contra l’espill en un desesperat intent de suïcidi en parella. Buscàrem la mort i, mira què ens hem trobat a l’altra banda! No te’n recordes, no? (Pausa). Ens comunicàrem a través dels vidres de les nostres respectives peixeres i, un bon dia vam decidir botar alhora estavellant-nos contra l’espill, morir. (Pausa). Ja que ningú estava disposat a llançar-nos a la mar oberta, almenys moriríem dignament. (Pausa). Si ara tornem a creuar, la puta plaga de les escates ens espera amb els braços oberts. Vols tornar a ser un puto peix, Enric?
ENRIC. (Silenci).
MATEU. Què? En fou fotuda la nostra sobtada metamorfosi, no? Collonut! Les mutacions a la vida real no són com als llibres.
ENRIC. A mi m’esperen els meus pares.
MATEU. Et van posar dins d’una puta peixera!
ENRIC. No et fot! Em vaig convertir en un peix de la nit al matí.
MATEU. Com tots, Enric, com tots. No eres l’únic. (Pausa). Resulta, però, que ací a l’altra banda no n’hi ha plagues, ni contagis, ni malalties. (Pausa). Podem fer absolutament tot el que ens vinga de gust sense témer res ni ningú. (Mateu s’acosta a peu de gat al coll d’Enric i, mentrestant, li acaricia febrilment el paquet a l’entrecuix). Ací podem follar sense por, com a conills, sense témer que una maleïda venèria d’ignota procedència òmpliga el nostre cos de vermelles escates.
ENRIC. Em fa mal. (Pausa). Em crema tot per dins.
MATEU. No t’atreveixes, no? (Pausa). Ací o allà?
ENRIC. (Silenci).
MATEU. No, si decidir mai ha estat el teu fort, la veritat.

 

3

Mateu agafa fermament el petit flascó i el tanca amb força a l’interior del seu puny, ara ben curull. Eucarísticament l’enlaira amb ímpetu, però abans que puga estampar-lo contra l’espill i, esmicolar-lo per a la resta de l’eternitat, Enric l’agafa del canell i l’atura.

MATEU. Però què fas?
ENRIC. No, no trenques l’espill. (Pausa). Em costa decidir, però tampoc m’agrada que ho facen per mi.
MATEU. Jo sols volia posar-te les coses fàcils.
ENRIC. (Silenci).

Enric agafa el flascó d’una revolada i, àvidament, n’esnifa tot el contingut.

MATEU. I tu, què vols?

Enric agafa Mateu de les mans mentre l’ajuda a baixar del lavabo.

ENRIC. Eixim fora. (Pausa). Acompanya’m.
MATEU. (Silenci).
ENRIC. Fora n’hi ha mil homes esperant.

Els joves, que s’observen de fit a fit durant uns breus instants, es recol·loquen manyosament els seus respectius paquets amb la mà, se somriuen tímidament, amb certa sicalipsi als ulls i, finalment abandonen l’estança ufanosos. L’abandonen, junts, sense escates a la pell, completament feliços, completament nets.


Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA