‘Els seus ulls’, de Sergio Martínez

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: La identitat
Inspiració: David Cronenberg
Proposa: Óscar Brox (Revista Détour)
Autor del text: Sergio Martínez
Títol de l’obra: Els seus ulls

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

ELS SEUS ULLS

David. Desperta! Desperta! SAMUEL, DESPERTA!
Samuel. Vols deixar-me en pau d’una puta vegada?
David. Has de despertar/
Samuel. Sempre m’has de fer el mateix. Quan estic a punt de resoldre els somnis has de despertar-me.
David. M’ha passat una altra vegada! M’has sentit!? M’HA PASSAT UNA
ALTRA/
Samuel. Com no t’he de sentir amb els crits que estàs donant!
David. Ha tornat a passar. He tornat a veure una llum.
Samuel. I?
David. No saps el que significa?
Samuel. T’ha cridat i t’ha dit “vine cap a mi”?
David. No, només l’he vista.
Samuel. Llavors, no t’has mort. No sé el que significa!
David. Eixe és el problema: jo tampoc.
Samuel. I per què em despertes?
David. Perquè no sé el que significa!
Samuel. JO TAMPOC HO SÉ!
David. No m’agrada quan em crides…
Samuel. I CREUS QUE A MI M’AGRADA FER-HO!?
David. Dis-m’ho tu…
Samuel. NO M’AGRADA FER-HO! NI QUE EM DESPERTES!
David. Tots fem coses que no ens agraden, per exemple, dormir.
Samuel. Que et donen! Continuaré dormint, si no t’importa.

Samuel es fica al llit de nou. Tanca els ulls amb força. Després d’uns segons de silenci.

David. M’ha agradat tant com la d’ahir.
Samuel. Sí, i com la de la setmana passada, i com la de l’anterior, i com…
David. Bé, sí, com totes.
Samuel. David, escolta’m bé: eres cec. Qualsevol llum que veges
t’entusiasmarà. Qualsevol cosa que veges t’entusiasmarà!
David. Em fa mal que m’ho recordes.
Samuel. No fa falta que t’ho recorde perquè ho sàpies, o sí?
David. No. No necessite que m’ho recordes. Però, així i tot, em dol. (Pausa)
Samuel…
Samuel. Què?
David. Estic pàl·lid? Quin color tinc?
Samuel. Què més et dóna?
David. És que em toque i em note una mica fred. Potser estic pàl·lid i no ho sé.
Samuel. Estàs normal. Una mica pàl·lid, sí, però ja has estat així altres vegades.
David. Altres vegades? Quan? I per què no m’ho has dit?
Samuel. No sé, perquè… és que no ho sé.
David. Hi ha coses que no em dius? És això?
Samuel. Sí, clar que sí. No puc dir-t’ho tot!
David. Hauries de fer-ho! DIR-M’HO TOT! És el que havíem acordat.
Samuel. Vull dormir! Necessite/
David. No pots. El que havíem acordat… Hui encara no m’ha descrit la nit.
Samuel. Buffff…. Molt bé. D’acord. El cel està clar i no es veu/
David. No has pujat la cortina i no has obert la finestra. Obri-la. No em sents? Obri la finestra.
Samuel. Ja està oberta. Una mica més?
David. Dis-me el que veus.
Samuel. TOT?
David. De quin color està el cel?
Samuel. Negre! De quin color vols que estiga el cel a les tres de la matinada?
David. I com vols que sàpia que són les tres!?
Samuel. Perquè fa fred, pel camió del fem que acaba de passar i perquè jo estava dormint!… se m’ocorren cent mil coses per les quals podries saber que són les tres de la matinada. Quan aprendràs?
David. Hauria d’haver-te abandonat molt abans. Almenys, ara no veuria el món només a través dels teus ulls.
Samuel. Tu em vas obligar a explicar-te cada dia el que passava.
David. Jo? No em deixes fer res a soles. Ni menjar, ni cagar, ni respirar. Hi ha dies que em costa fins i tot saber si jo soc jo, o si soc tu.
Samuel. I creus que a mi m’agrada veure’t així?
David. Estic convençut que sí.
Samuel. Doncs, estàs molt equivocat.
David. No hauries d’haver-me fet/
Samuel. Tornaràs de nou al mateix? Creia que aquest tema ja estava parlat, tancat, resolt, enterrat, oblidat!
David. Sí. És veritat, està parlat, tancat, enterrat! Però, a vegades…
Samuel. A vegades, a vegades, a vegades, a vegades….
David. Sí, a vegades! Quan tu estàs dormint, per exemple. No pots arribar a imaginar-te el desgraciat que em vas fer.
Samuel. Érem unes criatures, David, per favor…
David. I què?
Samuel. M’ho vas demanar. Em vas cridar que ho fera!
David. Ho vaig dir, però no volia que ho feres.
Samuel. I jo com podia saber-ho?
David. No volia que ho feres!
Samuel. I jo com podia saber-ho amb sis anys. Dis-m’ho. Com podia saber-ho? Eh? Ara no serveix de res que et quedes callat. Em sents? No et faces l’adormit ara! Ja no serveix de res pensar en això. Em sents? I tornaria a fer-ho una altra vegada si tinguera a mamà tirada a terra davant dels meus nassos. Era l’única cosa que teníem en aquest món i només volia fer-te un favor. Ho entens? Un favor. Només volia que no veres a mamà amb el cap destrossat. Tu almenys no tens aquesta imatge per sempre gravada a foc en el teu cervell. Només volia fer-te un favor. Un favor!
David. I per a això havies de deixar-me cec la resta de la meua vida
Samuel. Jo no sabia que no tornaries a veure mai.
David. Samuel, em vas arrancar els ulls.
Samuel. Només era un xiquet. Com podia saber-ho?
David. Em vas arrancar els ulls. Mira’m!
Samuel. Ja basta!
David. Me’ls vas arrancar!
Samuel. Ja està bé! Vols que me’n vaja? És això?
David. No, soc jo el que s’anirà. Tu pots dormir si vols. Dorm tranquil, però el dia menys pensat despertaràs i me n’hauré anat.
Samuel. Només hauré d’eixir a la porta per a trobar-te. Fa vint anys que no has eixit al carrer sense que jo et porte del braç. On creus que arribaries? Quant de temps creus que passaria abans que un cotxe estavellara el teu cos contra l’asfalt?

David comença a caminar palpant les parets.

Samuel. ON VAS?
David. A deixar de veure el món a través de tu!
Samuel. No em deixes!
David. ME’LS VAS ARRANCAR!
Samuel. Calla’t! No em deixes ací!

David continua buscant la porta amb les gemmes dels seus dits.

Samuel està arraulit en un racó amb les oïdes tapades. Va repetint “calla’t” i “no em deixes” desesperadament.

David, després d’uns minuts, troba la porta. Agafa amb força el pom. Obri amb decisió, ix al carrer i, en posar un peu a la calçada, un cotxe l’estampa violentament contra l’asfalt.

Samuel, que l’ha vist desaparéixer, es queda mut de sobte. Tiba les mans amb totes les seues forces. Els dits comencen a semblar-se a les arrels d’un arbre vell i els va dirigint lentament cap als seus ulls.


Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA