‘Fly me to the moon’, de Zaida Rico

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: La sobreprotecció cap als menors
Inspiració: ‘Canino’, de Yorgos Lanthimos
Proposa: Assad Kassab
Autora del text: Zaida Rico
Títol de l’obra: Fly me to the moon

***

Collage: Femmella © Afán de Plan

FLY ME TO THE MOON

Fosc total. S’escolta una respiració. Potser dues. Comença a obrir-se l’espai amb una llum blanca que il·lumina la cara d’una dona. Primeríssim pla blanquinós d’ella. No veiem més que el seu rostre, ja mirant al front, ja mirant cap avall, i aquest no-espai al voltant que estarà present en tot el diàleg.

— I en el meu món, en eixe on els verbs tenen altres significats, també les coses succeïxen sota la seua pròpia lògica. Jo era atol extint. Ecosistema equilibrat. Però vaig esdevenir volcà rugent…

Es queda mirant eixa foscor que l’envolta… Sembla escoltar una respiració i reacciona.

— Que… com vaig aconseguir eixir d’aquell maleter amb vida?

Somriu, taral·lareja la coda final de la cançó de Frank Sinatra, Fly me to the
moon.

“In other words, please be true…”. Soc jo la que he de lluitar contra eixes paraules que em van ensenyar, tergiversades, i encara no sabria bé com explicar-t’ho… Potser, vaig poder arribar fins ací ficant la compra en bosses de supermercat a l’altre costat de la caixa registradora. Potser, guanyant competicions de natació olímpica… Encara no ho sé. He arribat de moltes maneres, mig incompleta i mutilada, però amb el meu rostre de veritat: sí, eixe al què li falten dues dents.

Pausa.

— El cas és que vaig eixir d’aquell maleter, d’aquella casa amb aquell jardí de 165 passos, d’aquell estany on ens feien creure que es multiplicaven els peixos, vaig eixir.

Torna a taral·larejar la cançó.

“Fly me to the m…”.

Es talla, molesta.

— No puc llevar-me eixa cançó de les cordes. Apegalosa, em sacsege perquè desaparega i llavors s’esvara entre els dits, pareix que se’m va a caure i quan ja tinc la sensació d’acomiadar-me d’ella… Zas! No hi ha manera: torna a pujar a la boca. Una cançó-Sísif, això és el que és… Com els records, agarrant les esquenes: els portes, els soltes i et tornen a esclafar.

Prossegueix amb els seus pensaments.

— Fins a la lluna? Això diu la cançó…

Es somriu.

— La veritat és que jo amb les coses xicotetes em conforme. Però amb el seu nom vertader. Frenar el temps en un matí amb sol… Ficar les puntes dels peus a la vora de la mar… Anar al cinema…

Pausa.

— Saps? Estem ací gràcies a una pel·lícula. Aquell dia, quan vaig aconseguir escapar, jo em sentia Rocky Balboa corrent pels carrers de Filadèlfia: cada quilòmetre lluny d’eixe maleter era una batalla guanyada.

La llum blanca que il·luminava la cara de la dona comença a obrir-se a
l’espai.

— Corria. Recordava els silencis de ma mare i pegava una camallada més gran… Corria. Pensava en les mentides de mon pare i una altra camallada més gran encara… Seguia corrent i també recordava la meua germana i tenia ganes de retornar. Però no. Vaig aconseguir seguir corrent… Vaig aconseguir mossegar-me les ganes de retornar.

Segons eixa llum il·lumina l’espai comencem a adonar-nos que la dona està asseguda sostenint alguna cosa als seus braços.

— I vaig aconseguir arribar fins ací, fins els teus braços. Jo, La Major. Jo em vaig guanyar la vida estrenyent els meus canins entre els meus punys. Eixa era la condició: i la vaig complir.

La llum ara banya tot l’espai. Veiem com sosté un nadó mentre li dóna de mamar.

— I tu? La meua xiqueta… eres filla del meu germà… però no hi haurà venjança. No… Açò no és una tragèdia grega. No és la seua culpa. Tampoc la meua. I molt menys la teua. Però és quelcom que has de recordar, perquè entre tu i jo només hi haurà veritat. Dura. Ruda. Crua. Fins i tot roïna. Però veritat, al cap i a la fi. Espere que m’ho agraïsques algun dia, quan comprengues que en aquest cas pagava la pena que jo fóra com ara soc…

Pausa.

— I també et faré mal. I hauràs de matar-me o fugir. Però mentrestant, siguem felices. Mengem-nos tots els fulls de l’Atles. Engolim-nos les constel·lacions senceres. I cantem cançons melindroses, encara que tu no me les pugues replicar…

La sacseja afectuosament mentre s’inventa una cançó sobre la marxa.

— “No m’emportes a la lluna, porta’m a la mar.
No em contes milongues, vull llibertat…”.

La llum comença a baixar progressivament. Veiem com la dona canta i la
seua veu es barreja amb els balbotejos de nadó…


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA