‘Cames i cap i cor’, de Lucía Sáez

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: L’ego front l’espill. Eco i Narcís
Inspiració: Dives i governants
Proposa: Raúl Lago
Autora del text: Lucía Sáez
Títol de l’obra: Cames i cap i cor

Collage: Femmella © Afán de Plan

CAMES I CAP I COR

Ell i Ella estan al llit, es fan cosquerelles.
Ell li acarona la pell alhora que li examina el cos.

ELLA. I bé?

ELL. Tenim diverses possibilitats, però cap està tancada.

ELLA. Queden quatre dies, l’acte es lliurarà despús demà. I em dius que encara no ho has tancat? Heu parlat amb Rosalía?

ELL. Sí, hem contactat amb Rosalía, José Mercé, Alejandro Sanz i Isabel Pantoja.

ELLA. I?

ELL. Res, que no volen. Tens mans de presidenta.

ELLA. I?

ELL. Bé, la Pantoja encara no ha contestat.

ELLA. Necessitem algú més jove, que connecte amb les noves generacions.

ELL. Ulls de presidenta.

ELLA. Necessitem algú més modern, més dinàmic, ja m’entens.
Com es deia aquell cantant? Sí, home, si eixe que… merda, no m’ix.

ELL. Tens ungles de presidenta.

ELLA. Em vas prometre que tindríem algú amb influència.
Si no pots fer el teu treball, ja saps on has d’anar. No treballe amb perdedors ni mentiders. Em vas prometre la medalla i has d’aconseguir-me-la.

ELL. Però, si tu ja la tens, és teua. Mira quin melic de presidenta.

ELLA. No em faces ara la pilota i busca algú!

ELL. Treballe nit i dia per aconseguir-te eixa medalla, presidenta. Sé que la vols i jo te l’aconseguiré, presidenta. Però saps que no la necessites, amb aquests genolls de presidenta que tens i aquests peus de presidenta, i estes cuixes de presidenta, ho tenim en la butxaca. Ho diuen totes les enquestes.

ELLA. Fes el teu treball. Saps que vull eixa medalla, que me l’he guanyada. A vore si ara només poden aconseguir medalles els hòmens. Soc una dona lliure i treballadora, he aconseguit arribar fins ací amb el meu esforç, la llibertat que sent que tinc ara és la que vull donar al meu poble, i vull eixa medalla per ser millor persona i més lliure encara.

ELL. Queden quatre dies perquè guanyes les eleccions, perquè el partit guanye les eleccions. Tindràs eixa medalla. Però no sols perquè guanyem. Et promet eixa medalla, confia en mi per a dir-li a tots aquests rojos i comunistes, que no sols guanyarem, sinó que traurem el doble de diputats, a veure si capten el missatge. A veure si entenen que aquest estat està esgotat de les seves mentides. I podràs eixir al balcó després de les eleccions amb la medalla que jo t’hauré aconseguit.

ELLA. No vull mirar-me a l’espill i vore una dona que no és lliure. Si em mire i veig fracàs no sé què podria arribar a fer. Saps que et vaig dur ací per fer-te gran, però hi ha coses que hom ha de guanyar-se en aquesta vida.

ELL. Tindràs eixa medalla i te la donarà una estrella de veritat, i farà un discurs emotiu i sincer, que encollira tots els cors de la sala i d’aquest país. Nosaltres mai hem fet cas d’allò que diuen, perquè si he de cridar a cent portes, cridaré.

ELLA. No farà falta tant.

ELL. No em diran com hem de governar i qui ens donarà medalles. Sembla que entre aquesta colla de rojos i comunistes diuen que hi ha gent moderada.

ELLA. Som l’única opció digna d’aquest país, diguen el que diguen.

ELL. Sempre amb els seus discursos sensacionalistes, manipulant l’opinió i coartant la llibertat d’aquest país.

ELLA. Jo els tornaré la llibertat.

ELL. No va i surt la moderada primera d’un d’eixos rojos i diu ahir “com ha anat l’atur de bé en aquest país”, escolta, medalleta per a la moderada…

ELLA. Com?

ELL. És un dir, però no, no. A eixos ni medalles ni aigua. Saps que passa, senyoreta moderada? Que si ha anat bé l’atur és perquè els feixistes…

ELLA. Com m’agrada escoltar eixa paraula, dis-ho amb la boca plena, amb la boca i el cor gran.

ELL. Els feixistes que vam governar ací hem aconseguit que l’atur baixe cinc punts més que la mitjana nacional, perquè serem feixistes, però sabem governar. Sabem crear treball i això és el que volen els votants, presidenta. Presidenta. Presidenta.

ELLA. He governat en una situació insostenible i necessite eixa medalla, simplement perquè és meua i perquè seré la primera presidenta a dur-la. Un acte molt feminista, no creus?

ELL. En aquest moment que vivim, els amics d’Austràlia, de Nova York, de Londres, em criden i em diuen, escolta, què passa a Madrid? Hi ha un miracle, estan oberts els negocis? Empresaris responsables, treballadors i públic responsable. Quin és el nom d’aquest miracle? Aquest miracle té cames i cap i cor, i m’emocione perquè totes aquestes famílies han pogut seguir, amb il·lusió, perquè sense això tampoc hi ha vida.
Què et pareix? Encara en tinc més. Els meus empleats que han pogut conservar el seu lloc de treball, són de tots els colors, fins i tot rojos i comunistes, i ells m’han dit si veus a la presidenta…, dues paraules de moltes coses boniques. També els empresaris, que han parlat amb mi: Gràcies i valenta, així que sí, presidenta. Sí. crec que mereixes la medalla per ser valenta i bona presidenta. Tu te la mereixes.

ELLA. Encara que em parles en català sona molt bé.

ELL. Perquè….

ELLA. Ens han traduït, eixos rojos ho tradueixen tot. Però tu continua.

ELL. Dis-me, què opines?

ELLA. I aquests turmells de qui són?


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA