‘Sense paraules’, de Mertxe Aguilar

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: La paraula
Inspiració: La Bruja Avería
Proposa: Jesús Ge
Autora del text: Mertxe Aguilar
Títol de l’obra: Sense paraules

Collage: Femmella © Afán de Plan

SENSE PARAULES

Un anfiteatre natural, brutalment enorme. Infinit. Etern. Allà conflueixen terres seques i boscos frondosos, paissatges nevats, deserts i jungles. Una dona dempeus, a la part més alta, parla a milions de dones i xiquetes. Totes les dones i les xiquetes del món. No li cal cap instrument tecnològic per a fer arribar la seua veu a totes i cadascuna que estan allà, mirant-la. Amb les mans buides. Amb les mans preparades. La resta del món està buit a la meitat. No ens importa gens el què està passant allà.

DONA.
Mireu al vostre voltant. Reconegueu les cares que vos envolten. Mireu-les bé. Mireu-les bé i que no se vos oblide cap d’elles, perquè en elles es troba el món sencer.

No en queden bruixes a l’altra part del món. Estem ací totes i ara no tenen res per a cremar.

Sempre amb les mans buides. Pell i ungles. Pell, ungles i la força d’una estampida de 10000 milions d’egües derrocant les aigües tots els oceans d’una envestida. Però mai ha sigut suficient.

Hem canviat la paraula “esperança” per “espera”. Hem esperat. Hem esperat tant que ens hem cansat d’esperar. Però ara sabem què hem de fer.

Aquesta vegada anem a carregar amb tot. Les paraules que direm no seran en cap idioma i ho seran en tots. Aquesta vegada tota la humanitat sabrà què volem dir. Què volem cridar. Què volem cremar.

Anem a carregar de foc, ferro i dents fins l’última de nosaltres. Quan més menuda, més carregada. Raonarem a l’altura. Lluitarem a l’altura. Les paraules no són paraules ja. No ens fan paper.

Cremarem allò que ens para. Tot el que ens ha fet arribar fins ací, a este exili. Tota la nostra tendresa es quedarà ací fins que les cendres que farem no escampen i la deixen tornar amb nosaltres. Però fins a eixe moment, foc i cendres! Foc i cendres!

Mireu-vos bé totes. Reconegueu-vos en les altres. Mireu bé als ulls de les altres amb els vostres ulls oberts, tan oberts com llunes plenes mirant des de dalt en mig de l’oceà. Fosques i lluentes. Dolces i impassibles.

Pleneu-vos de fang les cares. També amb aigua i cendres d’altres guerres. Omplim les nostres boques de lluita i ensordim el món amb grunyits de ràbia i justícia. No anem a fer conjurs amb paraules. Les bruixes ara ja no parlen. Ara parlarem amb foc. Només amb foc. La nostra llengua és foc i els nostres ossos, brases.

No rigueu! Encara no.
No rigueu, que ja ho fareu.

Anem a encendre fogueres.
Anem a carregar de raons les nostres mans i les nostres raons seran els seus incendis.

I viurem!
I riurem!

Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!

TOTES LES DONES DEL MÓN.
Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!
Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!
Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!

DONA.
I ara, germanes, passem a la prosa!

UNA DONA.
Sí! Volem prosa!

UNA ALTRA DONA.
Visca la prosa!

UNA XIQUETA.
Què és la prosa?

UNA ALTRA DONA (somrient a la xiqueta).
L’acció, vida meua, l’acció.

DONA.
Per favor, recordeu passar pels punts de proveïment de material incendiari: misteres, bufadors, llançaflames i material pirotècnic en general.

No s’oblideu de dur sempre les misteres carregades de gas. Hi ha llocs de recàrrega gratuïts repartits pel món sencer. Recordeu, important. Súper important, carregada. La mistera, sempre carregada.

Ja sabeu també que és recomanable dur una segona mistera per si a la primera li falla la pedra, o per a poder deixar-li-la a una companya en una emergència. Proveu-les de tant en tant. Ja sabem que el fet de no necessitar-les durant un temps, no significa res. Encara que siga un microincendi, tots els dies fa falta un foc.

Recordem també el llistat de material inflamable/

TOTES LES DONES DEL MÓN (un poc enfadades).
Tot!

DONA.
D’acord, sí, tot. Però/

TOTES LES DONES DEL MÓN (potser prou enfades…).
Sí! Es pot cremar tot! TOT!!

DONA.
Estem d’acord, però, com ja sabeu, hi ha coses que prenen millor que altres. Això ja ho sabem. No hem de perdre el temps amb plàstics molts durs o metalls, si no és un cotxe o algun vehicle amb dipòsit de gasolina. Això sempre va molt bé. Els pàrquings. Les reaccions en cadena. Les explosions amb reaccions en cadena són precioses i espectaculars.

Per a les xiquetes que encara no poden encendre misteres: No patiu. Alguna més major que vosaltres vos ensenyarà, hi ha també torxes de diferents talles. Agafeu-ne també. Sabem que les més valentes sou vosaltres, però sempre, sempre, sempre armades fins a les dents!

No rigueu! Encara no.
No rigueu, que ja ho fareu.

Les nostres raons seran els seus incendis!

TOTES LES DONES DEL MÓN.
Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!
Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!
Visca el foc! Però ara l’encenc jo!!

TOTES LES DONES DEL MÓN criden i alcen els braços i colpegen el terra amb els peus, estan preparades per a la batalla. A l’altra part del món se sent una vibració al sòl com mai se n’havia sentit. Els edificis i els ponts tremolen. Els vidres es trenquen i els arbres dels parcs espolsen les seues branques. Els búnquers de l’altra part del món s’han segellat, les preses quasi no són capaces de contenir les aigües.

TOTES LES DONES DEL MÓN comencen a caminar cap a la seua guerra, armades fins a les dents. A cada pas, un nou terratrèmol. Dones i xiquetes fent-se lloc en l’altra meitat del món. Eixint del desterrament. Sense riure. Encara no.


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA