‘Polls’, d’África Hurtado

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: Polls
Inspiració: Surrealisme
Proposa: Ana Elena Pena
Autora del text: África Hurtado
Títol de l’obra: Polls

***

Collage: Femmella © Afán de Plan

POLLS

Classe de Segon de Primària a un col·legi qualsevol. Els alumnes estan asseguts en cadires, davant dels seus pupitres. Mentre la professora dicta un text, els alumnes el copien als seus quaderns.

MESTRA. (…) perquè els diumenges a la vesprada, Laia trau a passejar el seu gos per la plaça del poble dels seus avis. Avis amb ve. Segur que hi ha algú que ja ho ha posat amb be. (Pausa. Continua dictant). Fa calor, però això a ella no li importa. (Lluís comença a rascar-se el cap. Ella el mira, però continua amb el dictat). A ella li encanta que els altres xiquets acaricien el seu gos. (Marc li conta una cosa graciosa a Rafeta. Tots dos riuen). Marc i Rafeta, silenci… (continua dictant) i al seu gos… (Marquitos i Rafa segueixen amb els seus secrets. Ella fa un crit). Que calleu! (Pausa). A veure, per on anava? Amb tantes interrupcions ja m’he perdut.

LAURETA. “A ella li encanta…”

PEDRITO. No…, “i al seu gos…”

MESTRA. Laura, a veure si estàs més atenta. (Murmura). Així et va… (Continua dictant). I al seu gos també li agrada… (Laureta li passa una xicoteta nota a Pauleta). Es pot saber què esteu fent? A veure, dóna’m eixa nota…

(Laureta mira Pauleta i nega amb el cap. Lluís continua rascant-se el cap).

PAULETA. No.

MESTRA. Com has dit?

PAULETA. Que no puc.

MESTRA. No pots o no vols?

PAULETA. No ho sé…

MESTRA. Me la dones?

PAULETA. (Una mica espantada) No?

MESTRA. Dóna-me-la ara mateix!

(Pauleta mira terroritzada la seua amiga Laureta, es fica la nota a la boca i se la menja).

MESTRA. Escup això! (La xiqueta no l’escup). Així que eixes tenim… Xiquets insolents. Doncs, gràcies a les vostres dues companyes, Paula i Laura, ara haureu de copiar dues-centes vegades: “Mai interrompré a la mestra”.

TOTS ELS ALUMNES. Noooo…!

MESTRA. A callar!

MARC. Quin rotllo…

MESTRA. Calleu! No volíeu escriure? Doncs, ara passareu tota l’hora copiant. (S’adona que Lluís continua rascant-se el cap insistentment i s’acosta a ell). Es pot saber què fas?

LLUÍS. Eh?

MESTRA. Portes tot el matí rascant-te el cap.

LLUÍS. Em pica.

MESTRA. Doncs, aguanta’t. M’estàs posant nerviosa. A més, et faràs una ferida.

LLUÍS. És que em pica molt.

(La mestra s’acosta i mira sobre el seu cap).

MESTRA. Déu sant! Però què tens ací?

(Tots els alumnes alcen el cap alhora per a veure què està passant).

LLUÍS. Eh?

MESTRA. Però, com se t’ocorre vindre a escola amb això al cap?

LLUÍS. Eh?

MESTRA. Els teus pares t’han deixat vindre així? Parell d’irresponsables… (Lluís es continua rascant). Ells l’han vist i no te l’han llevat?

LLUÍS. Com?

MESTRA. Per l’amor de Déu, Lluís! Tens un poll gegantesc al cap!

TOTS ELS ALUMNES. (Alhora) Ahhh! Un poll! Quin fàstic!

LLUÍS. (Continua rascant-se) Em pica molt…

TOTS ELS ALUMNES. (Alhora) Ahhh!

RAFETA. Jo vull veure’l.

LAURETA. I jo!

MESTRA. Calleu-vos! I tu, deixa de rascar-te. Així no aconseguiràs res.

LLUÍS. (Rascant-se amb més insistència) És que em pica moltíssim.

MESTRA. A veure, deixa que te’l mire. Mare meua! És enorme!

LLUÍS. Doncs, lleve-me’l!

MESTRA. Jo? Jo no pense tocar eixa cosa.

LLUÍS. Per favor…

TOTS ELS XIQUETS. (Alhora) Lleve-li’l! Lleve-li’l! Lleve-li’l!

MESTRA. Silenci! Està bé. Te’l llevaré. Encara que només siga perquè deixes de rascar-te… Els altres, torneu a les vostres cadires i continueu copiant. (S’acosta de nou a Lluís i li mira el cap). El més important és llevar-te’l amb cura i matar-lo abans que s’escape… A veure… Estigues quiet, home. Si no deixes de moure’t, no aconseguiré llevar-te’l. Així, amb cura…

LLUÍS. Ai! M’està tirant del pèl…

MESTRA. Doncs, t’aguantes. Soc la teua mestra, no la teua mare. Jo no hauria d’estar fent això. A veure, amb cura… Ja quasi està… Val, val… (De sobte, fa un crit) Ah!

TOTS ELS XIQUETS. Què passa?

MESTRA. On està?

TOTS ELS XIQUETS. Què?

MESTRA. Se n’ha anat.

TOTS ELS XIQUETS. Qui?

MESTRA. El poll! Se n’ha anat!

TOTS ELS XIQUETS. A on?

MESTRA. I jo què sé!

(Pere comença a rascar-se. Tots li assenyalen).

TOTS ELS XIQUETS. El té ell!

(Tots van corrent al costat de Pere).

PERE. Ostres! Com pica!

MESTRA. Arrere, tots! Arrere! I tu, deixa de rascar-te, no siga que torne a botar.

PERE. És que és insuportable…

MESTRA. Estigues quiet! (Intentant llevar-li el poll) A veure, ja quasi està… Ja et tinc, maleïda bestiola… Merda! És massa ràpid!

TOTS ELS XIQUETS, EXCEPTE PAULETA. (En to de burla) Ha dit una paraulota, ha dit una paraulota…

(Pauleta comença a rascar-se).

RAFETA. (Assenyalant-la) El té ella! I ara ell!

(El poll va saltant de cap en cap mentrestant, successivament, cadascun dels xiquets comença a rascar-se. Van deixant de rascar-se quan el poll salta al cap del següent xiquet).

MESTRA. Maleïts mocosos! Tots quiets! (S’acosta sigilosament al cap d’Andrea, on acaba d’aterrar el poll). Que ningú es moga… Maleït poll, ja et tinc… Pense acabar amb tu, em coste el que em coste. Merda! S’ha tornat a escapar! (El poll ha arribat fins al cap de la professora. Aquesta comença a rascar-se insistentment. Els xiquets es miren entre ells amb somriure maliciós. Després la miren a ella). Quiets! Déu, com pica!

LLUÍS. Ja li ho vaig dir…

MESTRA. Que ningú s’acoste a mi…

(Els xiquets es tornen a mirar entre ells, somriuen i se li llancen damunt).

TOTS ELS XIQUETS. A per ella!


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA