‘Indústria’, de Xavier Puchades

El dramaturg, guionista i director escènic Xavier Puchades (València, 1973) escriu ‘Indústria’ dins del tercer laboratori de dramatúrgia Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera (edició de 2020), dirigit per Paco Zarzoso, baix la premissa “Clàssics moderns”.

L’autor pren com a referent el Woyzeck de Büchner —obra inconclusa, publicada en 1836 a títol pòstum— per a narrar les desventures de la guerra a través d’un jove soldat. Puchades també dóna veu ací a personatges com Capità, Doctor (al seu cas, Doctora) o Andres (Andrei a Indústria), entre altres, i de forma latent, a la classe treballadora explotada. L’angoixa existencial, cert aire pessimista, el llenguatge esqueixat, la deformació de la realitat sense apartar-se mai d’ella, el simbolisme, les contínues referències a la mort, la violència i la crueltat (també a la guerra, la natura, la bogeria o el poder), o la paleta de colors plena de vermells, verds, grocs, blaus, blancs i negres —característiques pròpies de l’expressionisme— també hi estan presents en esta peça com van estar-ho, de forma precursora, a Woyzeck. Pot apreciar-se, fins i tot, eixa postura iconoclasta atribuïda a aquest moviment.

Xavier Puchades

El primer que crida l’atenció en començar a llegir el text teatral de Xavier Puchades és que aquest està dividit en “fragments” i no en escenes. Nou fragments com fragments de guerra, en fragments de terra (Bòsnia, Kosovo, Sierra Leone, Pròxim Orient, Colòmbia…), fragmentada pel temps (1995-2020…), sobre cossos fragmentats a un camp de batalla que s’alimenta dels punts suspensius que dibuixa la cobejança humana. Esta guerra no acabarà mai… Fragmentada com l’obra de Karl Georg Büchner.

Un altre punt a destacar és la forma en la qual està escrita. Puchades ha recorregut a una composició en columnes de vers lliure per a dotar d’un ritme quasi frenètic a Indústria. Prescindeix de comes i punts per a disparar les paraules com a projectils carregats de metralla. Indústria és teatre, però també és crònica i relat, lírica i èpica. M’atreviria a dir que, sense deixar de banda el seu estil, l’autor valencià ha canviat lleugerament el rumb.

Sempre sensible als temes socials, al proletariat i a la política (Desídia, Èxit [Abans de les eleccions], Saqueig, o les col·lectives Zero Responsables, Valèntia, I tornarem a sopar al carrer, Els nostres…), qüestions tractades amb contundència dramàtica i cert humor negre —recurs que utilitza junt amb la tendresa ocasional per a donar aire a l’espectador / lector—, a Indústria no abandona el seu camí, però sí travessa un tram més abstracte i poètic, sobretot cap al final de l’obra.

Indústria no sols parla de la maldat humana i d’una espècie capaç de matar per diners o per plaer, fins i tot els seus congèneres. Indústria, fent al·lusió al seu títol, parla de les empreses privades i públiques tacades de sang, els interessos de les quals estan fortament vinculats al negoci de la mort: l’armamentística, la farmacèutica, la humanitària… Indústria mostra el rostre dels explotadors i els explotats, del voltor i la carronya, del sadollat i el famolenc, de l’únic ésser viu capaç de destruir el planeta que l’acull i la mare que l’alleta. El rostre de la bogeria, de la soledat, del defalliment. Vint-i-cinc anys de guerra que s’escapen dels parèntesis de les cronologies per a fer-nos veure que les guerres existiran mentre existisquen els homes. Que les dones, en guerra, o curen o assacien, o són la veu de la consciència. Que, en guerra, tot cos es corromp. Indústria ens fa preguntar-nos com hem arribat a aquest punt, “què fem ací”…

Xavier Puchades, habitualment, es nodreix d’imatges que li arriben del cinema, del teatre, de la literatura, de les notícies de premsa, de l’art, de la fotografia, de la música, de la vida real…, i ens les retorna crues. Per a evitar-nos una mala digestió, les acompanya d’elaborades metàfores i bones dosis d’ironia que entren com a aigua fresca entre mossos de realitat. El teatre de Puchades ajuda a digerir el pitjor de la condició humana, obligant-nos a sentir-nos incòmodes en la butaca (sembla que el dramaturg ens murmure a cau d’orella: “Aguanta, és pel teu bé…”) per a després alleujar-nos una mica amb un gir inesperat. No hi ha finals feliços, no hi ha adorns, però sí una gran delicadesa construint històries que tots hem de conéixer. Les paraules, als textos d’aquest autor, mai sobren ni falten; semblen estudiades al mil·límetre per a complir la seua comesa.

‘Indústria’, editada per l’Institut Valencià de Cultura, comparteix publicació amb ‘Y en la mañana todo se desvanece’, de Lucía Sáez. Si vols que formen part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” visita LLIG – Llibreria de la Generalitat, al carrer Navellos.


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA és una secció dedicada a l’escriptura teatral que compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. En ella, a més de ressenyar i recomanar obres, publicarem textos inèdits d’autores i autors professionals.