‘Los que comen tierra’, de Mafalda Bellido

La dramaturga i actriu Mafalda Bellido (Barcelona, 1975) escriu Los que comen tierra durant la primera edició d’Ínsula Dramatària Josep Lluís Sirera (IVC), l’any 2018. Paco Zarzoso, coordinador d’aquest laboratori de dramatúrgia, escriu al pròleg:

En Los que comen tierra, Mafalda Bellido, des de la seua ínsula, matina molt per a desfer greuges i redreçar malifetes volent donar veu a eixes dues-centes mil persones que continuen «menjant terra» sota els camps de cultiu, cunetes i fosses comunes de la nostra geografia”.

Mafalda Bellido (Foto: Sergio Serrano)

Ací, l’autora divideix l’obra amb pols alighierià: ens deixa als llimbs, ens baixa als inferns, ens permet veure el cel i ens fa esperar al purgatori. Sense divinitat ni comèdia. Un drama poètic i coral que recobra els deutes terrenals del franquisme. Un quatríptic contemporani, amb escenes de diferents estils, que ens aporta imatges ben contundents.

En les escenes dels llimbs sembla com si estiguérem llegint una obra entre l’absurd de Beckett i el simbolisme de Maeterlinck; en canvi, en les de l’infern reconeixem una escriptura de batec postdramàtic amb veus que es superposen creant una escena-simfonia. Quan vol donar veu als vius, a aquells que veuen el cel, dibuixa uns personatges txekhovians”, subratlla Zarzoso parlant de la diversitat d’estils al text.

Sota la terra, qualsevol poble i els seus morts reclamats; sobre ella, un paisatge familiar en les obres de Mafalda Bellido: l’Alt Palància, punt calent de la repressió feixista, on la guerrilla antifranquista (maquis) va resistir fins als anys cinquanta, habitant les seues muntanyes, entre Espadà i la serra d’El Toro.

Les lletres de Bellido, sempre a favor de la memòria històrica (Espérame en Mombasa, Yo maté a Carmencita Polo, Como si el fuego no fuera contigo, o El que guarda, dins de l’obra col·lectiva Vidas enterradas), s’estampen en aquesta peça amb major obstinació per revelar la cruesa d’un temps no fictici que cap generació ha estudiat amb objetivitat a les aules. Un compte pendent requerit durant dècades.

El seu activisme teatral assenyala una realitat colpidora que mai perd el sabor dolç i terri de les arrels. En ocasions, juga amb l’absurd i la ironia, fruit, possiblement, del seu vincle professional amb el dramaturg Paco Zarzoso i la Companyia Hongaresa de Teatre. En Chucho, obra finalista als XXII Premis Max de les Arts Escèniques, malgrat parlar-nos de les desavinences d’una parella i el seu gos perdut, no perd de vista la terra, plantant entre línies una olivera mil·lenària.

En Los que comen tierra, tant els diàlegs com els colors i les llums que l’autora ens ajuda a imaginar sobre el paper, ens situen en cadascun dels llocs o estats al·legòrics en què es reparteixen les escenes, sacsant-nos d’un temps a un altre: del camió que duu a la mort al present de piqueta i lleis inacabades. Un relat per estrats on les veus s’esbrinen. Dos-cents mil morts. Quaranta anys de guerra i quaranta de silenci. Una néta davant una làpida amb cognoms i foto, algun dia. Tantes hectàrees per excavar. I la impunitat.

Yo caeré, pero muchas vendrán detrás. Y germinaremos”.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací. Al llibre també hi trobaràs Cor de xiquet, un text teatral de Laura Sanchis.


Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA és una secció dedicada a l’escriptura teatral que compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. En ella, a més de ressenyar i recomanar obres, publicarem textos inèdits d’autores i autors professionals.