‘Uns altres temps’, de Paco Romeu

El dramaturg i compositor Paco Romeu (València, 1967) va guanyar el II Premi Mallorca de Dramatúrgia 2019 amb ‘Uns altres temps’, obra escrita en 2014 i publicada sis anys després per Edicions Documenta Balear, dins de la Col·lecció Teatre Principal de Texts Dramàtics; la primera d’una “trilogia musical” que continua amb ‘Play’, guardonada amb el Premi de Teatre “Eduard Escalante” Ciutat de València 2018 i publicada per Bromera.

‘Uns altres temps’ és una polifonia teatral on diverses veus interpreten la mateixa melodia en diferents intervals. Una proposta-risposta on la repetició actua com a metàfora del comportament humà. El passat i el present dansen ací junts a ritme de cànon fent palesa la perdurabilitat d’una societat patriarcal, on el masclisme aflora de manera recurrent malgrat el pas del temps, dividit al text de Romeu en tres trams.

Un pare, una filla i una néta repicant paraules, sons i formes a través dels anys, com una herència maleïda que es guanya de manera inconscient i involuntària. Un martell insistent que canvia de mà, però no de cantarella. Una figureta de fusta tallada a imatge i semblança del seu executor. La mateixa cançó a diferent tempo.


MARTA. “(…) Tinc el cap unflat de sentir nit i dia la mateixa cançoneta del dret i del revés. La xiqueta diu que si el contrapunt, que si les variacions i que si no sé quines gaites més. Però, què vol que li diga… A mi em sona sempre el mateix”.


Paco Romeu

L’autor ens posa davant un mirall, brindant-nos l’oportunitat de reflexionar sobre aquelles “compulsions de repetició” de les quals ja parlava Freud. Patrons de comportament, no sempre positius, que passen de generació en generació. Valors, conductes i creences que un dia rebutjàrem i ara redoblem.

Mentre escolte una de les peces més famoses de la música clàssica —Cànon en Re Major, de Pachelbel—, versionada ininterrompudament fins desvirtuar-la, discórrec sobre com normalitzem, assumim i fins i tot romantitzem certs trets que, malgrat adaptar-los al nostre present, no deixen de ser el que són. Com fera Paillard amb l’obra de Pachelbel, canviem el ritme i omplin els buits amb notes pessigades que abans no estaven, pensant que així trenquem antigues partitures i oferim al món una versió modernitzada del nostre llegat.

Tornant a Freud, aquell insofrible paternalista, alguns pensarien que seria suficient “matant al pare”, però com acabar també amb la seua dot? (Entenem que es tracta de desfer-se només d’allò que no ens agrada i que, segurament, ell també ha heretat del seu progenitor). Potser el primer pas és identificar quins trets són eixos i mantindre la voluntat de no reiterar-los. Perquè quan la història es repeteix, també ho fan les conseqüències. I d’això ret bon compte Paco Romeu a “Uns altres temps”.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig”, entra ací.


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA és una secció dedicada a l’escriptura teatral que compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. En ella, a més de ressenyar i recomanar obres, publicarem textos inèdits d’autores i autors professionals.