‘El nostre món s’acaba’, de Carmen Valera

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: Salut mental
Inspiració: Les vinyetes de Bjenny Montero
Proposa: Paula Rausell
Autora del text: Carmen Valera
Títol de l’obra: El nostre món s’acaba

Collage: Femmella © Afán de Plan

EL NOSTRE MÓN S’ACABA

El sol en la finestra de la consulta.
Dues granotes antropomorfes.

PACIENT. Com es pot viure una vegada saps que correguem cap a l’extinció? Sap que ens extingim, doctora? O és vostè d’eixes que tanquen els ulls per a no assabentar-se’n? A les granotes, com vostè i com jo, ens queden quatre telediaris. Ho sap, no? Jo no m’ho lleve del cap. I l’obsessió no em deixa viure…

DOCTORA. (Escriu una recepta) Doncs, hormones. Quant més fèrtil, més ventrades de capgrossos.

PACIENT. Portar vida al mateix món que m’extingeix?

DOCTORA. I què si no? Reproduir-se molt, crear llinatges forts i resistents a… a tot.

PACIENT. No, gràcies. El que vull és que em done alguna cosa per a tindre coratge i dedicar-me a l’activisme, alguna cosa que em traga del bucle i del llit. Estimulants, amfetamines, pastilles! Estic deprimida! Per la imparable extinció. Sense energia, no em moc, i em trobe fatal, esquirola, culpable…

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) Tres diàries.

PACIENT. Gràcies, doctora. Demà hi ha manifestació.

La pacient surt.

DOCTORA. La següent!

Entra la pacient.

PACIENT. No millore, doctora.

DOCTORA. Com va la tos?

PACIENT. No, tos ja no en tinc. Tinc un dolor ací (s’assenayala el costat) i m’ofegue. Com si no m’arribés l’aire. I el dolor no se’n va ni al llit, ni asseguda, ni dempeus… I l’aire em falta…

DOCTORA. L’analítica va eixir bé. És l’ansietat. Ix a passejar a la muntanya.

PACIENT. I qui es queda amb la mare? Ara creu que és la meua filla, no puc deixar-la sola ni un minut… Em vindria bé un relaxant muscular, és l’única cosa que m’ajuda…

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) Tres diàries. Saluda a ta mare.

PACIENT. Gràcies, doctora.

La pacient surt.

DOCTORA. La següent!

Entra la pacient.

PACIENT. A la fàbrica faran un ERO, doctora, porte un mes sense dormir. I com una tòtila en la cadena de muntatge no encerte ni una… Em veig fora, si no ho arregle…

DOCTORA. Si fas exercici en sortir de la fàbrica, elimines la tensió i dorms. Corre pel riu baix dels arbres o…

PACIENT. Aplegue tard a casa, i he de fer el sopar de les meues filles i ficar-les al llit…

DOCTORA. Tenen pare?

PACIENT. Clar, doctora.

DOCTORA. Que ho faça ell.

PACIENT. Ell? Aplega més tard que jo…, en té dos treballs. No pot ni anar al metge… Amb unes pastilletes màgiques tirarem endavant, els dos…

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) Tres diàries.

PACIENT. Gràcies, doctora. És vosté un sol!

La pacient surt.

DOCTORA. La següent!

Entra la pacient.

PACIENT. Doctora, l’encarregada m’assetja. Li tinc pànic, és vore-la i començar a tremolar, i em cauen les tasses i les canyes i el café… I em diu inútil davant de tot el món, que es riu de mi…

DOCTORA. Vés al jutjat i denuncia-la. Tens testimonis.

PACIENT. Em faran fora, ella porta molts anys al bar i jo mesos…

DOCTORA. És un problema laboral, no de salut, vés al sindicat.

PACIENT. La por em bloqueja, mire com m’engarrote només enrecordant-me d’ella.

DOCTORA. Vés a la psicòloga.

PACIENT. Això és molt llarg, i no dóna pastilles. Les millors són eixes que fan que no se t’acceleri el cor… He de mantindre el pols per a pagar el lloguer.

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) Tres diàries.

PACIENT. Gràcies, doctora.

La pacient surt.

DOCTORA. La següent!

Entra la pacient.

PACIENT. Doctora, res té sentit, no faig més que plorar.

DOCTORA. Estàs passant el dol, és normal.

PACIENT. Així, de sobte vídua… Dues filles òrfenes… A la botiga no em volen trista.

DOCTORA. No passa res per estar trista. Si s’està trista.

PACIENT. No em deixen plorar davant de la clientela, m’amague per a fer-ho quan no puc més i em tiren la brega per absentar-me del lloc de treball.

DOCTORA. Et donaré la baixa un parell de setmanes.

PACIENT. No! No, que m’acomiaden.

DOCTORA. Això és il·legal.

PACIENT. M’ho han dit!

DOCTORA. Doncs, si t’acomiaden, gaudeix del temps lliure. Ja trobaràs una altra faena.

PACIENT. Què bonic. M’hauré d’oblidar de menjar i de que mengen les meues filles.

DOCTORA. Ets dramàtica tu. Tens les pagues, de vídua i d’òrfanes, podreu menjar. El més important és la salut, ja ho has vist, el teu marit estava bé, aparentment. Si no et cuides…

PACIENT. Doctora, les pagues no ixen del banc, tinc una hipoteca… (Plora de sobte) No m’ho pose més difícil.

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) Tres diàries. La següent!

PACIENT. Escolte, algun laxant? Les pastilles eixes ja sap vosté què fan…

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) Una diària.

La pacient surt plorant. Entra la pacient.

PACIENT. Doctora, han ingressat la meua filla, per l’anorèxia. Ella diu que no menja perquè vol ajudar a l’extinció. Sap que ens extingim, doctora? Sembla que és veritat, demà hi ha manifestació… Jo li dic que potser nosaltres no ho vorem, que serà més endavant… I ella amb unes ganes boges que desapareguem del planeta… Què hauré fet malament?

DOCTORA. Aniràs a la manifestació?

PACIENT. Jo en tinc prou amb lo meu… Vinc per les receptes d’insulina.

DOCTORA. (Escriu una recepta, li la dóna) La següent!

PACIENT. Soc l’última, doctora.

La pacient surt.
Doctora s’acosta a la finestra. El seu reflex li somriu.

REFLEX. Ix a passejar al camp, balla, respira, fes exercici, pres el sol… Escolta música.

DOCTORA es pren una pastilla.

DOCTORA. Em ficaré al llit.

REFLEX. No passa res per estar trista. Demà serà un altre dia radiant.

DOCTORA ix.
El sol tanca els ulls i fa mutis per un cantó de la finestra. El cel canvia de color al ritme de malenconioses notes de piano: taronja, roig, rosa, violeta, blau cobalt, blau fosc i negre. Les estreles acudeixen altives i ocupen en la nit fosca el seu lloc perpètuament destinat.


Afán de Plan © 2021 | DRAMÀTICA